[Atenció: aquest article pot contenir spoilers]

“Dopesick” vol dir alguna cosa així com “síndrome d’abstinència”, és a dir, el calvari que han de passar els addictes a substàncies tòxiques quan volen desenganxar-se. Relaten que és quelcom semblant a tenir la sensació d’estar-se morint. Aquest és també el títol d’una sèrie de vuit capítols protagonitzada i produïda per Michael Keaton (el Batman dels que vam néixer als any 80, ni forçut ni extremadament guapo) que relata l’epidèmia de consum d’opiacis que té lloc als Estats Units a finals dels 90. La sèrie vol ser una denúncia de les pràctiques d’una empresa farmacèutica que amb pur afany de lucre introdueix un opioide pel tractament del dolor, l’oxicodona, eliminant de la seva publicitat el seu caràcter addictiu, enganyant literalment sobre les capacitats del medicament a través d’una legió de comercials entrenats per a convèncer a qualsevol que es tiri pel balcó, i obrint una espiral de dependència que els permet anar venent cada cop dosis més altes alhora que s’inventen dolències inexistents.

La sèrie està basada en fets reals. Com sabem, cada dos per tres ens arriben noticies d’epidèmies d’addicció a medicaments als Estats Units, un drama nacional, amb imatges de barris on la gent vaga com zombis a la recerca de la propera dosi. Els Estats Units són un “outlier” dels gràfics que mostren com augmenta l’esperança de vida quan augmenta la inversió per càpita en salut. Ningú gasta (caldria dir “malgasta”) en sanitat com els Estats Units  -tenen la despesa per càpita més alta del món-, tot i això, la seva esperança de vida és similar a la de Chile, per exemple, que gasta cinc vegades menys.

La sèrie ens narra la història a través del seu protagonista, un metge de família que ha apostat per l’arrelament i el servei a una petita comunitat minera dels Apalaches, i que ingènuament comença a receptar l’opioide als seus pacients; alhora ens mostra la batalla de dos ajudants dels fiscals i una policia per a demostrar que la família Sackler, fundadora de la farmacèutica, ha actuat coneixent els perills del medicament que treia al mercat.

Un dels personatges clau de la sèrie, encara que no tingui gairebé protagonisme i sigui realment secundari, es una monja, la germana Beth Davies. Dedicada al treball comunitari, ajuda als addictes a través de l’acompanyament i la teràpia i, alhora, aglutina un petit grup que es mobilitza per a assenyalar i denunciar les atrocitats de l’abús farmacèutic. La monja juga un paper clau en dos moments de la sèrie: quan ajuda al metge protagonista a sortir de la dinàmica d’espiral destructiva en la que es trobava a través del reconeixement de la meravella de la vida i de l’agraïment profund; i quan obre els ulls al grup de damnificats perquè la farmacèutica els està intentant de comprar amb diners, i els diu que o arriben amb la denúncia fins al final o ella es baixa del carro. La primera actitud podria ser reproduïda per qualsevol educador social ben preparat i clarament vocacional, tot i que cal reconèixer que és la primera persona, en tota la sèrie, que no ofereix un altre químic, sinó tan sols la paraula per a mirar de guarir a algú. La segona actitud, la de no transigir sota cap concepte al suborn de la farmacèutica, fins i tot quan els diners serien una ajuda per a les famílies destrossades i per a tractar als toxicòmans amb menys recursos, demana d’una llibertat d’esperit que jo, tal com la sèrie ens vol mostrar, només he sigut capaç de reconèixer en la vida religiosa. La radicalitat del seu gest -“Només em val arribar fins al final”- va en paral·lel a la radicalitat de la seva opció de vida. Jo això ho he vist: la vetlla de pregària davant del CIE que es celebrava per 8è any consecutiu aquest gener va ser promoguda en la seva primera edició per una monja que ara mateix acompanya a migrants que estan creuant la frontera entre Argèlia i el Marroc. No n’hi havia prou amb atendre els que estaven aquí, calia arribar fins al final. No són éssers sobrenaturals, són tan sols religiosos. Però el que fan no ho fa gairebé ningú més.

Hi ha un segon moment interessant on el fet diferencial que pot aportar l’opció religiosa es posa de nou en joc. Si la farmacèutica ha arribat tan lluny és perquè pel camí ha subornat, comprat i fet xantatge a treballadors, policies, fiscals, jutges i polítics. Però resulta que els dos investigadors del fiscal no es deixen comprar per res. L’advocat de la família Sackler li diu al cap de l’imperi que “un dels investigadors és àrbitre voluntari a lligues infantils de baseball; l’altre es va convertir al cristianisme als 40 anys. Tenen un sentit autèntic d’allò que és just, són clarament incorruptibles”. En un cas és el deure moral cívic, en l’altre el deure religiós, tots dos portats fins a l’extrem són el refugi de la veritat en un món ple de podridura. Bravo pels guionistes.

Tot això passa en el darrer capítol de la sèrie, on es dona també la redempció del protagonista, en una clau mistagògica molt notable. No és una conversió religiosa, ni molt menys, sinó la descoberta gradual de com refer de nou la vida quan tot s’havia enfonsat. I el camí no és fàcil però no pot ser altre que mirar de cara a la ferida oberta. Ni donar-li l’esquena al dolor patit i generat, ni fugir d’aquest a través de subterfugis o puntades endavant, ni il·luminar-se amb solucions màgiques integradores o falsament conciliadores. Sinó agafar la ferida que un ha obert i buscar quin és el lloc exacte que cal ocupar, de nou, en l’infern que un mateix ha creat. L’única actitud possible per a un veritable renaixement és abaixar-se i posar-se al servei de tots aquells a qui un ha fallat. No n’hi ha d’altre. I això és el que fa el protagonista.

Estic força convençut que el creador de la sèrie, Danny Strong, o el mateix Michael Keaton, deuen tenir una relació interessant amb el fet religiós. No imagino que la monja de Dopesick, ni les referencies religioses, tinguin cap intenció moralitzant: “mireu que bones persones són els cristians”. Ni molt menys. Tampoc és això el que jo he volgut dir. Seria una lectura massa burda i pobra. És tan sols el fet de reconèixer que en l’opció religiosa hi ha quelcom de valuós, de genuí i potser fins i tot d’inequiparable a res present al món secular. I que la riquesa social que aporta comptar amb la constància, tossuderia, beateria i ingenuïtat d’aquells que tot i tampoc veure-hi, han cregut, no ens la podem perdre. No deixa de ser curiós que en cert moment el protagonista revisa tots els seus “errors”. Però aquesta és la paraula que s’usa en el subtítol de traducció espanyola, el protagonista en anglès diu “sins”, pecats. Als dobladors espanyols els devia sonar massa confessional, i ho van deixar en “errors”, perdent tota la càrrega antropològica de la paraula “pecat” que, encara que tingui connotacions molt negatives en el nostre imaginari, caldrà recuperar algun dia si volem entendre millor la nostra condició humana. I així, amb tantes altres meravelles del món religiós a les que, poc a poc, caldrà anar traient la pols i posant de nou sobre la taula.

[Fotograma de la sèrie en què apareix el personatge de la germana Beth Davies, interpretada per Meagen Fay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Llicenciat en matemàtiques i màster en filosofia. Professor adjunt a la Càtedra d'Ètica i Pensament Cristià de l'IQS-Universitat Ramon Llull. Ha estat director de centre d'estudis Cristianisme i Justícia i és autor del quadern CJ Fiscalitat justa, una lluita global .
Article anteriorLas primeras misas
Article següentNuevo hombre “estilo casero”

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here