La conciliació, és a dir, la concertació entre diferents àmbits per combinar-los de manera més harmònica i arribar a un compromís acceptable, pot aplicar-se a innombrables esferes. A la resolució de greuges, ofenses o disputes personals, per exemple. Tots ho hem experimentat alguna vegada. A escala més àmplia, en el terreny de la política, davant l’escandalós i freqüent espectacle en mítings i bancades de parlaments entre els que haurien de legislar i governar, especialment en períodes de crisi. ¿No creuen que seria desitjable la conciliació, per tal d’orientar la seva acció al bé comú i no a interessos partidistes, per legítims que siguin, centrats en pretendre esgarrapar majors quotes de poder?
Però el concepte s’ha posat de moda per referir-se a la relació entre les hores treballades i les dedicades a altres feines. Partint d’aquest aspecte particular, sobre la base de nombroses reunions del grup de Professionals de CJ en els darrers cursos, però intentant alçar la vista i extrapolar l’anàlisi a una reflexió més profunda sobre la relació entre el món laboral i la vida contemporània, vam presentar aquest nou quadern de la col·lecció virtual de CJ: Valors, emocions, treball i vida: El repte de la conciliació.
Amb o sense COVID19, transitem per una època de presses, pressions i agitació interior. Paradoxalment, quan com a societat vivim estadísticament més anys que mai abans en la història de la humanitat, molts i especialment en el nostre Occident teòricament més ric materialment, experimenten una pesada sensació d’aclaparament i estrès. Tant en el terreny professional, com en el domèstic o privat.
Més que enumerar una sèrie d’eines per resoldre aquesta inquietud, la publicació subratlla la importància del cultiu de determinats valors i la gestió de les pròpies emocions. No únicament per construir una agenda personal suportable, sinó perquè sigui sostenible i inclusiva socialment. I ho fa embastant el relat al compàs de reflexions personals, experiències compartides i diversos passatges d’autors coneguts de diverses èpoques i estils, amb especial èmfasi en fragments dedicats al treball, extrets de l’encíclica Laudato Si’.
Sense entrar en el contingut del quadern, que animem a llegir juntament amb els documents originals a què fa referència, aquest inspira alguns comentaris addicionals sobre el desig i art de conciliar -el quid de l’assumpte- que evoquem a continuació.
Conciliar en la societat, al centre de treball, a casa, amb la família, en els moments d’oci i en els de feina, per construir una existència més íntegra i coherent.
Conciliar perquè el sistema econòmic no es vegi dominat per una competència deshumanitzada i desbocada que descarta els més febles.
Conciliar per no deixar-se portar per les emocions negatives i desordenades, assossegant ires i crispacions, que tant de mal causen als qui les pateixen i als qui els envolten.
Conciliar per dialogar, acostar posicions i avançar cap a solucions que permetin reduir desigualtats.
Conciliar per fer bon ús de les noves tecnologies, sense que aquestes ens alienin i augmentin la bretxa social.
Conciliar per posar a l’agenda quotidiana els valors que ajuden a ser millor persones, en lloc de viure subjugats al cronòmetre asfixiant o al mòbil omnipresent, que ens fan córrer tot el dia com titelles.
Conciliar per organitzar els horaris de manera més sana i equitativa, adequant-los al ritme natural de la vida.
Conciliar per tenir cura de la casa comuna de la creació i no soscavar els seus fonaments amb un consum desenfrenat, un ritme febril i unes passions que encenen el present, però cremen el futur.
Conciliar per distribuir amb criteri de justícia les tasques, funcions i atencions entre dones i homes, nens i adults, ancians i joves, pobres i rics, generacions actuals i futures.
Conciliar per protegir la dignitat de cada persona, sense fer-li mal amb actituds opressives o destructives, afavorint la convivència.
Conciliar perquè quan hi hagi discòrdia o enfrontament es pugui aplanar el camí cap al perdó, la reparació de la injustícia i experimentar el goig de la reconciliació.
Conciliar com a signe de fraternitat, per crear les condicions en què pugui florir l’amor cap als altres, també en l’esfera laboral i ciutadana.
Conciliar com un modest, quotidià, humil i de vegades esforçat pas cap a la felicitat, no només personal, sinó col·lectiva, indispensable per aproxima-ser també a la primera.
Conciliar per poder buscar el sentit de l’existència i Déu, encarnats en la realitat quotidiana, unes vegades contradictòria i altres, senzilla.
Com recordava una vinyeta del dibuixant de còmics Charles M. Schulz, algú va dir que només es viu una vegada…, però és fals: només morim una vegada. De fet, vivim cada dia.
I com que el dia s’alterna amb la nit en una eterna cadència conciliatòria, així se’ns convida a conciliar valors, emocions, treball i vida. Tant els que gaudeixen d’una ocupació com els que no en tenen o treballen precàriament, per desgràcia nombrosos. Tant en aquests temps de pandèmia, amb el dolor extens que comporta, com en moments de bonança, començant aquí i ara.
Podria semblar utòpic, però la utopia és com un far, la seva major utilitat es confirma quan la tempesta es fa cada cop més forta. I en tota biografia se succeeixen tempestes amb períodes de calma, maror i agradables brises. Qualsevol dia és bo per decidir-se a conciliar. I aquest és un repte a l’abast de tothom.
[Imatge de Gerd Altmann a Pixabay]