Jo sol, què puc ser?

978-84-9730-475-7

El títol d’aquest quadern, «Jo sol, què puc ser?», és una expressió que surt en el número 58 del text dels Exercicis Espirituals. El «jo sol» no fa al·lusió a una solitud física –«estic sol»– o psicològica –«em sento sol»– sinó a una opció vital: «per i amb les meves pròpies forces», «sense necessitat de Déu per a res». Una pretensió marcada per la cobdícia i l’arrogància que s’acaben convertint en l’arrel del pecat –personal i estructural– i en l’arrel dels desordres d’un mateix. Precisament a través dels exercicis d’aquesta primera setmana, s’intenta ajudar l’exercitant a percebre la mentida amagada en aquesta arrogància: sol, sense Déu, res pot ésser i res és, perquè l’ésser humà ha estat creat/estimat precisament per viure la relació amb Déu en tot.

Autor: Carles Marcet

Data: Desembre de 2020

Més informació

El nou quadern de la col·lecció EIDES (Escola Ignasiana d’Espiritualitat) «Jo sol, què puc ser?», ens posa al davant d’una temàtica rellevant per a qualsevol persona que se senti convidada a la trobada honesta amb Déu: el seu autor, el jesuïta Carles Marcet, ens endinsa amb destresa pedagògica en la primera setmana dels exercicis espirituals de sant Ignasi de Loiola. Gràcies a l’ús d’un to proper i a les imatges que l’autor comunica, l’experiència d’aquest període de purificació espiritual ens arriba amb molta senzillesa i fàcilment connecta amb la biografia de qualsevol persona amatent i sensible al que ocorre, tant en el seu interior com en els esdeveniments de la vida.

Marcet parla del binomi opacitat/transparència per explicar que l’objectiu fonamental dels exercicis que proposa sant Ignasi en aquesta primera setmana és endinsar-se en un corrent de deseiximent. L’exercitant és convidat a guanyar indiferència, és a dir, a posar en l’horitzó l’assoliment d’una major llibertat interior. Plenitud, per tant, que només emergeix amb força quan la persona entra en la dinàmica de l’abaixament; abundància, que arriba tot fent el camí de la progressiva trobada amb Déu. Divinització/deïficació, dos termes més que ajuden a clarificar el que suposa deixar-se impregnar per la vida veritable -divinització-; o bé, i contràriament, a albirar cap a on porta el fet d’aferrar-se al propi voler i interès -deïficació-.

L’itinerari marcat per sant Ignasi és descrit per l’autor amb finesa espiritual. L’exercitant es troba al davant de cinc exercicis, cadascun amb un objectiu concret que, tanmateix, construeixen, a poc a poc, l’esquelet d’aquesta setmana. D’aquesta manera, la persona és convidada a entrar amb totes les seves capacitats -memòria, intel·ligència i voluntat- en aquesta aventura. Es tractarà, en primer lloc, de meditar sobre el pecat i el mal en el món. Marcet recorda que, per assolir aquesta fita, sant Ignasi proposa aturar-se en diferents àmbits -amb imatges pròpies de la teologia del moment i que toquen nivells diversos: còsmic, històric, particular-, allà on es fa palès no només el misteri i la realitat del mal que envolta l’ésser humà, sinó també la seva implicació. Aquest exercici es tanca amb un diàleg amb Crist posat en creu: és una experiència que vol conduir la persona al reconeixement d’Aquell qui l’ha reconegut primer amb l’abundància del seu amor.

Amb aquesta disposició s’arriba al segon dels exercicis, que, com l’autor subratlla, obre un moment personal i de gran subtilesa, doncs del que es tracta ara és de meditar en relació al propi pecat. Caldrà doncs demanar a Déu fer-se sensible a aquesta realitat, deixar-se afectar per ella, treure’s les màscares de l’autojustificació i de la projecció. Marcet ens torna a regalar algunes imatges i binomis clarificadors del que suposa entrar a fons en aquest procés. Per exemple, el contrast entre la petitesa del pecat i la misericòrdia de Déu, sempre sobreabundant; o bé, l’oposició entre la lletjor i la malícia del pecat i la bellesa i la bondat de Déu. Tal i com ens recorda l’autor, amb aquest exercici hi ha una invitació a arribar al fons, a l’arrel d’una manera de posicionar-se en el món i de relacionar-s’hi, que genera dolor. L’ésser humà és creat per viure harmònicament amb ell mateix, amb els altres i amb l’entorn. Per això, el mateix sant Ignasi obre la pregunta que Marcet utilitza com a títol del seu escrit: Jo sol, què puc ser? Un oferiment, sens dubte, a fer passes cap a la humilitat, és a dir, cap al reconeixement de la condició fràgil i limitada de l’existència que, tanmateix, troba un horitzó en Déu, en la seva misericòrdia que es fa mirada amorosa i confiada sobre la creació.

I és així com arribem al tercer i quart exercicis, que presenta com a moments de repetició -la consigna és assaborir allò viscut- i resum -la clau és aprofundir en allò essencial-. Marcet subratlla que amb l’exercici de repetició Ignasi ha volgut comunicar la necessitat d’aprofundir en tot el que s’ha mogut interiorment, per així arribar a gaudir d’una sensibilitat cada cop més fina, que ajudi a desvetllar el que hi ha de mal en l’interior de la persona i en les seves relacions amb l’exterior. Per la seva banda, el resum vol construir una perspectiva, una panoràmica global del que ha passat al llarg dels exercicis per tal d’unificar pausadament l’experiència.

Sant Ignasi no acaba aquí la seva proposta de meditació a l’entorn del mal i del pecat. Tal i com l’autor detalla, el Pelegrí exhorta a fer un cinquè i darrer exercici, que durà la persona a  immergir-se en l’infern. Un exercici que, tal i com adverteix Marcet, avui en dia pot resultar contracultural. En aquest moment, la perícia del qui acompanya els Exercicis serà clau. Pot ajudar traslladar la clàssica imatge de l’infern a les realitats que s’hi aproximen. Llavors, l’exercitant serà convidat a baixar als inferns del món, a aquelles situacions, més o menys properes, més o menys participades, que continuen provocant víctimes, crucificats, descartats, marginats… Jesús davallà als inferns: ara és l’exercitant qui pot arribar a experimentar aquesta realitat: veient-la, escoltant-la, paladejant-la, olorant-la, tocant-la… En definitiva, deixant-se afectar -de nou i un xic més…- per ella.

En definitiva, ens trobem davant d’una bona síntesi de la primera setmana dels exercicis espirituals de sant Ignasi de Loiola. Una elaboració que ens comunica amb senzillesa allò essencial perquè la persona -que experimenta amb sinceritat el tema del pecat-, pugui entrar en una dinàmica que la humanitza i la divinitza alhora. Per això, Marcet intueix que el fons d’aquesta experiència porta a guanyar sensibilitat en l’àmbit de la relació, obre espais de reconeixement humil de la pròpia fragilitat i regala una alegria -nascuda de l’Amor rebut-, que és fonda i mobilitzadora.

[Imatge de congerdesignPixabay]

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Doctor of Social and Cultural Anthropology (University of Barcelona), with a Diploma in Religious Studies (Barcelona Higher Institute of Religious Studies -ISCREB), currently studying for a Bachelor’s degree, specialising in Christian Identity and Dialogue (ISCREB). Teaching and research experience in different universities (University of Barcelona, Rovira i Virgili University of Tarragona and the University of Vic). Since 2015, she has been in charge of the educational project "Interreligious Space" within the Migra Studium Foundation (Barcelona).
Article anteriorPròleg de “Acompañados por Bach”
Article següentMirall dins del mirall

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here