Jo, Daniel Blake.

Per primera vegada a la vida, víctima de problemes cardíacs, Daniel Blake, fuster anglès de 59 anys, es veu obligat a acudir a l'assistència social. No obstant això, tot i que el metge li ha prohibit treballar, l'administració l'obliga a buscar una feina si no desitja rebre una sanció. A l'oficina d'ocupació, Daniel es creua amb Katie, una mare soltera amb dos nens. Presoners de l'embolic administrativa actual de la Gran Bretanya, Daniel i Katie intentaran ajudar-se mútuament. (FILMAFFINITY)

Director: Ken Loach

Data: 2016

Més informació

Jo, Daniel Blake (Premi de la Palma d’or de l’Festival de Cannes, 2016), dirigida per Ken Loach, forma part d’una àmplia producció d’aquest director que es caracteritza per la crítica sistemàtica a l’ordre establert, que hauria de garantir els drets de la ciutadania i no acaba de funcionar. Durant els anys de govern de la Sra. Tatcher i Tony Blair, Loach no va deixar de ser crític amb el model de l’estat de benestar d’aquests governs que, segons les seves paraules, no responia a les necessitats emergents sinó que destruïa a aquelles persones que hauria protegir. En les seves pel·lícules, aquest director reflecteix vivències plenes de dificultat, la realitat dels barris marginals, conflictes bèl·lics o situacions al marge de la llei, on els seus protagonistes són persones vulnerables, treballadors, aturats, ciutadans que es troben en els límits de la societat ,

Aquesta pel·lícula és la història senzilla d’un fuster que està malalt i el seu metge li diu que no pot treballar, però la teranyina de el sistema de protecció el porta a situacions incomprensibles en les que lluny de donar-li la solució al seu problema, com és la invalidesa , es veu obligat a haver de buscar una feina que no podrà acceptar causa de la seva malaltia. La seva companya és un cas social tipificat: una mare soltera amb dos fills, sense recursos, amb problemes d’habitatge, a l’atur … La trama és un cúmul de contratemps, fracassos, malentesos, injustícies; fins i tot m’atreviria a dir que és excessiva la concentració de dificultats que pateixen els protagonistes, només justificable per aconseguir que l’espectador es posicioni contra un sistema que maltracta a la ciutadania, i que sota l’aparença que està treballant per al seu benestar, oblida els seus drets fonamentals.

Es denuncia un tracte inadequat per part de l’administració, que hauria escoltar cada persona per establir una relació de comprensió i d’ajuda i, lluny d’això, s’empara en les normes, els procediments administratius i els protocols per no tenir en compte la individualitat de cada un, convertint a la persona en un nombre que no té rostre, ni sentiments, sinó que és un cas més de sistema que ha de passar pels circuits establerts per expulsar-el més aviat possible. En definitiva, és la negativa més flagrant de la relació d’ajuda i suport que caldria practicar. Semblaria que els serveis socials tenen com a objectiu limitar l’accés de la ciutadania més precària i busquen la manera de centrifugar la pobresa,

Són dramàtiques i alhora còmiques les situacions que el protagonista es veu abocat a viure. Una d’elles, que al llarg de la pel·lícula està sempre present i condiciona moltíssim l’evolució de la problemàtica del protagonista, és l’ús obligat de la tecnologia per a emplenar els impresos corresponents, que el porta a sentir-se una persona que el sistema no reconeix , el considera un analfabet o, en paraules d’una administrativa, 1 dislèxic. És una crítica amarga a les polítiques que utilitzen la bretxa digital per expulsar la població el sistema de protecció social.

Voldria destacar el valor de les relacions humanes entre la població humil, que no tenen res però s’ajuden i s’estimen malgrat les diferències, amb un clar reconeixement i valoració de l’altre, compartint vivències d’amistat, bon veïnatge i ajuda mútua. El protagonista, en una de les escenes finals, fa unes afirmacions que corresponen a la tesi central de la pel·lícula, a l’afirmar que ell és un ciutadà, subjecte de drets i deures, que paga els seus impostos i compleix totes les lleis establertes, i en conseqüència, no és ni un numero d’expedient, ni un usuari, ni un cas, sinó una persona que té dret a que l’escoltin i li responguin a la seva demanda justificada, i no vol almoina, ni ajudes que menyspreen la seva dignitat.

Per acabar, només dir que tot i les exageracions i el cúmul de problemes que pateixen unes mateixes persones, a casa nostra també trobem situacions de pobresa i exclusió, amb múltiples mancances que fan difícil aconseguir sortir d’aquest cercle viciós de la pobresa. I també destacaria que el context que ens presenta aquesta obra, malauradament té una certa similitud amb el nostre model de serveis de benestar, especialment des de la crisi en què es van reduir els recursos econòmics i, en conseqüència, es va dificultar l’accés a el sistema de protecció , demanant condicions més estrictes i debilitant els drets de la ciutadania que encara avui no s’han restablert.

Daniel Blake

Imatge extreta de: La Vanguardia (Argentina)

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Presidenta de la Federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS). Ha sido también presidenta del Consell Assessor de Polítiques Socials (CAPSIF) de la Generalitat de Catalunya.
Article anteriorTierra de ángeles (As it is in Heaven)
Article següentEl arte de elegir

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here