“El món sencer és un inici increïble”. Per entendre a fons una afirmació com aquesta sense creure que s’està davant d’una mirada de la realitat extasiant i buida de contingut cal dedicar un cert temps a la lectura pausada d’aquest magnífic assaig que ha realitzat Josep Maria Esquirol: Humà, més humà. Una antropologia de la ferida infinita. Esquirol segueix un projecte que ve de lluny i apunta a allò nuclear: l’intent d’una proposta de filosofia antropològica que explori la nostra condició des d’una certesa total que res és més valuós que allò que ens fa realment humans. Entendre-ho i donar-li el valor que li correspon és l’exercici, com a mínim, d’una vida sencera.
La filosofia de la proximitat que està elaborant Esquirol i que ha deixat clarament plasmada en els seus -almenys- tres darrers llibres, mira de respondre a la dinàmica de fugida cap al no-res que mou actualment el nostre món. “Anar més enllà”, “superació de l’humà”, “dominació del món”, “trencament de tots els límits” són dinàmiques establertes que Esquirol rebutja i que cal reorientar, trobant de nou el nord perdut, tot i que per a què això passi “caldrien uns canvis tan radicals com improbables”. Si Esquirol ha escrit el seu darrer llibre, i els anteriors, és perquè no renuncia a batallar l’esperit nihilista que ens domina, amb modèstia i sobrietat, però amb la contundència de qui ha trobat un camí que duu a algun lloc i vol mostrar-lo als altres: és el camí que mena a allò central de l’experiència humana i que vol aportar, en la mesura del possible, una mica de bondat al món.
Darrere l’intent d’Esquirol hi ha una proposta de sistematització que, valent-se d’imatges d’allò més essencials de la vida humana -la casa, el cel, la ferida-, i amb un llenguatge realment proper, es dedica a retrobar la singularitat de cada mot i redefinir categories per acabar construint un edifici coherent i sòlid. Davant de la cerca constant de novetat: repetició; davant de l’etern retorn: la novetat increïble d’un nou naixement. Aprofundir, per exemple, en el naixement, la vinguda al món des del no-res, com l’esdeveniment que millor explica la nostra condició humana -tot seguint l’estela del pensament arendtià-, i no la mort, com han fet tants altres, és donar-nos una oportunitat de llegir totes les coses amb una llum nova.
Cal passar per cada un dels seus llibres per entendre la completesa de la seva proposta. D’aquest últim llibre en destacaria, almenys, tres aportacions que a mi m’han semblat realment rellevants:
- El trau cruciforme de la ferida infinita
Aquest és el punt central de la nostra condició: la ferida que ens constitueix. L’ésser, més que cap altra cosa, és vulnerable. Tot allò que ens fereix, ens fa alhora, més humans. La ferida de la vida, la de la mort, la del tu i la del món. Una ferida que no tanca, sinó que només es pot acompanyar. Acceptar que naixem ferits, i que la ferida es va fent fonda a mesura que la vida avança si estem disposats a viure-la, és, de fet, treure’ns de sobre el pes d’intentar una vida immaculada. Hi ha dolor i n’hi haurà en un futur, però també hi ha goig i meravella, i trobada amb l’altre. I tot, gràcies a la ferida que ens permet afirmar que estem vius.
Aquesta idea, la de la ferida infinita, marca tot el text i ens permet fer aquest vincle tant potent d’entendre la filosofia i el pensament com a cura de l’ànima. No el superhome, sinó l’ésser humà ferit i, justament per això, autèntic, real i viu.
- La juntura, categoria de la no-confusió
Al meu entendre, una de les eines centrals del pensament d’Esquirol i que queda molt ben explicada en aquest text és la categoria de juntura o articulació. En el debat obert entre les teories del pensament duals i no-duals, Esquirol se situa clarament en contra de la confusió que generen les segones, rebutjant tota temptació de panteisme. Però no al costat d’una dualitat que separa i exclou, sinó d’una dualitat que necessita d’una articulació per a ser fecunda i tenir sentit. Així doncs, la importància de la diferència entre cel i terra, l’autèntic diàleg entre totes dues realitats, rau en la seva articulació en la línia de l’horitzó. D’igual manera entre “dia i nit”, “lleugeresa i gravetat”, “acció i esperança”. Esquirol ens recorda que la seva proposta no és dialèctica ni de superació de contradiccions, sinó de fer evident i posar sobre la taula tensions i juntures. És per tant en aquest transits, en aquests interregnes, en aquests espais frontissa entre realitats diferenciades on la veritat se’ns revela. Només es pot pensar bé, fer filosofia realment fecunda, en la frontissa: “distingint sense separar”.
Així doncs paraules com ajuntament, juntura, articulació són clau en l’antropologia d’Esquirol, una proposta que abraça la dualitat de manera matisada posant l’accent en l’articulació entre realitats escindides, perquè tal com ell afirma, “ens salven les relacions”. I així es va construint un pensament que avança a mesura que troba noves juntures, les explora i les defineix.
- L’espeleologia de l’esperança
Una de les novetats de l’actual assaig és l’abordatge que realitza a les qüestions últimes, entre elles, la de l’esperança. És difícil avui en dia no ser materialista. O acceptar almenys una engruna de transcendència en el nostre món sense fer-se trampes al solitari. Però hi ha un cert materialisme que fa del realisme eixut un carreró sense sortida. Certament, les categories de misteri, esperança, o sentit segueixen allí davant formant part de la nostra experiència i caldrà fer quelcom amb elles. Esquirol, com si d’un espeleòleg es tractés, orientant-se en un terreny ple de clarobscurs i relliscós, les treballa amb una gran sobrietat, no deixant-se enganyar ni donant-los una centralitat que no els pertoquen, però tampoc fent-les callar o girant-hi l’esquena.
Al materialista Fernández Buey se li atribueix el dir que l’esperança és tenir il·lusions sense fer-se il·lusions. González Faus explora el principi esperança en clau blochiana afirmant que no es tracta de creure que tot és possible, sinó que l’impossible a vegades passa. En el cas d’Esquirol, esperança, per què? Doncs esperança perquè anhelem “el retrobament impossible” i perquè “no tot està bé”. Hi ha una gran lucidesa en com Esquirol entén que “no és la immortalitat, sinó la trobada i la companyia, allò que volem”, situant l’esperança no en el terreny del desig de viure per sempre -molt propi del la fugida endavant i de la nostra confiança actual en la tecnologia per a dur-ho a terme-, sinó de fer etern allò viscut. Ara bé, la vertadera dificultat no rau en proclamar l’esperança com a quelcom propi d’una vida humana, sinó en donar raons per aquesta.
Esperança és resistència, no cap altra cosa. I tota resistència necessita on agafar-se per no acabar cedint. Esquirol dona dues raons prou sòlides: “que la fondària no és metafòrica” i, per tant, que si la vida no és fonda, no té sentit esperar res; i que “hi ha una desproporció entre venir a la vida i estar destinat a morir” i la primera guanya clarament la partida. La frase feta “Mentre hi ha vida, hi ha esperança” ve a evidenciar una experiència que tots fem: mentre hi hagi vida, serà possible un nou inici on l’impossible (el retrobament, la transformació d’allò que no està bé) acabi tenint lloc.
***
La proposta d’Esquirol és una proposta singular que recull elements de diferents tradicions. Ens enganyaríem si no afirméssim que el cristianisme hi és ben present: els pares de l’Església, Joan Clímac, Pau de Tars, Francesc d’Assís i la seva mansuetud, Isaïes, Job, tots ells circulen en el text per la rellevància de les seves aportacions. El lector cristià s’hi sentirà reconegut en una antropologia que li ressona, però alhora se li mostra nova, deslliurada del vocabulari apologètic pròpiament religiós. L’antropologia d’Esquirol té vocació d’universalisme. Al lector no-cristià se li mostrarà un camí, una porta que condueix a recuperar i fer valer avui el millor de la tradició cristiana passat pel sedàs del pas del temps per a redefinir conceptes de gran envergadura. Probablement, i recuperant la importància de l’articulació que esmentàvem abans, Esquirol esdevé com un nou Pau de Tars explorant la juntura que hi pot haver entre el pensament jueu i l’hel·lenístic. Esquirol posa en diàleg el millor de la tradició antropològica cristiana amb la clàssica: entre “el socratisme i el franciscanisme” diu ell mateix, buscant-ne la juntura, el “plec del sentit”, per a elaborar un pensament sistemàtic realment nou.
[Imatge de Mylene2401 a Pixabay]