Les ficcions distòpiques estan de moda. No cal ser especialment docte en el tema per a deduir que són, simplement, una projecció d’allò que més ens atemoreix: la fi dels temps -o almenys dels temps com els hem conegut fins ara- és una ficció més versemblant avui que fa deu o vint anys. Ecocidi, fi de civilització i epidèmies omplen titulars i ens faciliten imaginar que la nostra societat, en la seva actual forma, té els dies comptats.
L’any 2006, Alfonso Cuarón, oscaritzat director de cinema mexicà, va rodar una pel·lícula distòpica fora de temps. Diguem-ne que es va passar de frenada. Tot i que és veritat que la caiguda de les torres bessones i el terrorisme islàmic, o l’inici de la guerra a l’Irak, feien pensar en un possible xoc de civilitzacions, seguíem instal·lats en dinàmiques de creixement econòmic i progrés que ens mantenien prou entretinguts com per qüestionar cap dels pressupòsits culturals de la nostra societat occidental. Potser per això la peli no va ser cap èxit de taquilla i va passar sense pena ni gloria. No estàvem preparats per escoltar el que Cuarón ens volia dir. Però amb el temps s’ha convertit en una pel·lícula de culte i apareix en no poques llistes de les millors pel·lícules dels primers 20 anys del segle XXI. Estem parlant de “Children of Men”.
La pel·lícula ens presenta un futur recent, 2027, en un Londres securititzat i protegit del caos que s’ha apoderat del món. Fa 18 anys que no ha nascut un sol nen en tot el planeta i la societat s’ha tornat paranoide, xenòfoba i nihilista. Grups revolucionaris es rebel·len contra les forces governamentals, ajudant a fer entrar immigrants al país i treballant a favor d’un projecte utòpic del qual tothom en parla, però que no se sap si és real o pura fantasia. Un antic revolucionari reconvertit en funcionari estatal rep un encàrrec especial de la seva exdona que podria salvar la humanitat.
La pel·lícula és absolutament trepidant. Cinematogràficament els que en saben diuen que és d’una gran qualitat, amb plans seqüència realment ben fets. Un la podria mirar en aquesta clau, simplement com una peli d’acció. I només per això ja val la pena. O mirar de llegir, de fons, i probablement necessitant un segon visionat, què ocorre en aquest futur proper. El context se’ns explica justament així, com a context, sense més explicacions que allò que un pot copsar si no només para atenció a l’acció. Hi ha una gran quantitat de plans que no formen part de la trama argumental principal però que se’ns mostren com l’escenari de la gran distòpia: discriminació racial, violència i vexacions, sectes i grups neoreligiosos que ofereixen la salvació, suïcidis, etc.
Quina és la causa d’aquesta esterilitat que ha fet que el món es torni boig? Aquesta és la pregunta clau. I la pel·lícula fa ben poc per a resoldre el misteri. Només llegint entre línies podrem mirar de treure’n alguna resposta. Slavoj Zizek, en un interessant vídeo d’anàlisi, mira de fer-ho: l’esterilitat no és la causa del caos que s’ha apoderat del món, sinó la primera conseqüència d’un món que ja estava malalt. L’esterilitat no és física -que també- sinó que sobretot ho és de sentit. En un món consumista, hedonista, que ha girat l’esquena al diferent, no és la vida qui ens ha rebutjat a nosaltres, sinó que som nosaltres qui hem renunciat primer a la vida. No seria normal, doncs, que en una societat així no hi nasquessin nens?
No m’allargo més perquè fer-ho m’obligaria a desvetllar detalls de la trama i subtileses que val la pena descobrir per un mateix. Recupereu la peli, encara que tingui ja 14 anys, perquè ens parla a la generació d’avui, la que ja viu en un món que sovint percep com a estèril, en un món la dinàmica del qual se sosté per molt pocs fils i on, en un tres i no res, sembla que tot se’n podria anar en orris com hem comprovat en la recent pandèmia de la COVID-19. Perquè quan aquest dia tan bèstia que la pel·lícula anuncia arribi –si no ho ha fet ja en aquesta crisi-, només una cosa ens farà aturar-nos de nou, deixar de fer-nos la vida impossible i mirar tots en la mateixa direcció. I no us dic el que és. De fet ja ho sabeu. Però mireu la peli, perquè ens ho recorda amb claredat i contundència.
Imatge extreta de Filmaffinity