M’ha agradat molt l’últim llibre del filòsof i periodista cultural Eudald Espluga, No seas tú mismo. Apuntes sobre una generación fatigada (Paidós). És un assaig honest i fresc, que parla d’una experiència molt propera, la de la fatiga, compartida per aquest subjecte millennial del capitalisme contemporani que som una mica tots nosaltres.
Preparats, oberts, connectats i multiculturals, el capitalisme d’avui “té en l’imaginari millennial el seu camp de batalla”. La primeríssima vinculació de tot el que envolta la paraula “millennial” amb el capitalisme és tota una declaració de principis, aire fresc davant l’aproximació simplista engreixada mediàticament, que no veu més enllà de xarxes socials, distracció, narcisisme i nihilisme; una mera etiqueta generacional, entre còmica i absurda, que posa el focus on no toca.
Però no només: també és aire fresc davant discursos “afins”, crítics amb el neoliberalisme, però que o bé ja no serveixen avui —la distinció entre un món online i un offline, entre un món líquid i un sòlid, és insuficient i pobra—, o bé esdevenen directament reaccionaris, desmobilitzadors, individualistes i essencialistes —la filosofia seductora de Byung-Chul Han no surt massa ben parada—. En aquest sentit, l’assaig també és fresc perquè després de situar els conceptes i posar les coses al seu lloc, fer un repàs de l’ètica del treball associada al capitalisme fordista i postfordista i conciliar dues aproximacions al neoliberalisme a vegades absurdament separades —una estructural i una biopolítica—, l’objectiu últim del llibre és donar pistes per subvertir la lògica capitalista des d’una vessant col·lectiva i transformadora, o dit d’una altra manera, desfer-nos de la càrrega extrema d’esdevenir empresari de si mateix —no siguis tu mateix!— i entendre que des d’aquí, des del malestar i la precarietat compartida, des de la fragilitat i el “no puc més”, “podrem” sortir de la nostra petita cel·la d’aïllament, resistir i cuidar-nos.
Té sentit posar entre cometes el verb poder. El potencial emancipador que proposa la filosofia d’Espluga, seguint els passos d’autors llargament referenciats al llibre, com Rosi Braidotti, Sara Ahmed, Eva Illouz i sobretot Martí Peran a Indisposición general, parteix d’una idea contracultural i molt poc moderna: no fer res. Afirmativament, no fer res. És l’esgotament del paradigma de l’autosuficiència, de l’ideal d’home occidental, de l’autonomia individualista moderna, com apuntava Pepe Laguna al quadern sobre la vulnerabilitat. Escriu Espluga:
«Cuando estamos fatigados somos dependientes, un nudo de relaciones y necesidades. La fatiga nos obliga a dejar atrás la idea de un yo incorpóreo, solitario, un «sí mismo» singular, cuya autorrealización se subordina a la conquista de la identidad, entendida aquí en su acepción lógico-matemática: A=A» (p. 254).
No és l’objectiu de l’assaig dibuixar una resposta política articulada i definida. Podem compartir o no la seva intuïció, però seria injust jutjar el llibre en base a la proposta que tot just treu el cap a les últimes pàgines. Espluga vol sacsejar-nos, proposar noves formes de relacionar-nos, pensar alternatives postcapitalistes. En definitiva, ser imaginatius. I crec que, aquí, tota aproximació és benvinguda.
[Imatge de Denis Azarenko a Pixabay]