Quants palestins més han de morir perquè pronuncieu una paraula?
Joan Morera. Quants palestins més han de morir, governs del món, perquè pronuncieu una paraula? Dilluns passat, 14 de maig, van ser assassinades més de 60 persones palestines i ferides més de 2700, en 1 sol dia. Mentrestant, obrint provocativament la nova ambaixada dels EUA a Jerusalem, somrient a les fotos i dient “esperem que un dia arribi la pau”. Hipòcrites! És que treballeu per aquesta pau, bombardejant constantment a famílies amb nens i disparant contra els que es manifesten fa mesos sense armes per recuperar les seves terres? Al llarg de la història bíblica de la Salvació, si alguna cosa vam aprendre de YHWH[1], és a no fer aliances amb (pre)potències estrangeres per interessos, sinó a confiar només en Ell. ¿Sou fidels a YHWH amb un exèrcit alimentat pels EUA, fidels a idees sionistes, sense escoltar si són la voluntat de Déu per als nostres dies? (more…)
La educación de los niños y niñas soldado: una herramienta indispensable para su reinserción
Nieves Fernández y Valeria Méndez de Vigo. [EuropaPress] El número aproximado de niños y niñas soldado en el mundo, según la ONU, asciende a 250.000. El informe sobre niños y niñas en conflictos armados del Secretario General de Naciones Unidas de 2016 indica la existencia de niños y niñas soldado en 20 países[1], en su mayoría, en el continente africano y en la región asiática de Oriente Medio. El informe destaca el incremento del número de casos de reclutamiento y utilización de niños en países como Somalia y la República Árabe de Siria (cuya cifra en 2016 se multiplicó por más de dos con respecto del año 2015), así el elevado número de casos en Sudán del Sur, país donde se registra una de las cifras más elevadas de niños y niñas reclutados para fines militares (1.100).
En muchos casos, los niños y niñas son secuestrados para fines militares por los grupos armados y, en otros, el reclutamiento es percibido por los menores afectados como una vía de escape de situaciones de extrema pobreza, vulnerabilidad y abandono de niños y niñas en lugares de conflictos armados. (more…)
Hondures, un país en la corda fluixa
Dani Vilaró. Parlem massa poc d’Hondures i ja és un dels països del món més perillosos per als defensors i defensores de drets humans i per a l’activisme social, en especial el vinculat a la defensa de la terra i del medi ambient.
La violència que pateix la població protagonitzada per la delinqüència organitzada arriba a uns nivells insuportables. L’índex d’homicidis a Hondures és de 64 persones per cada 100.000 habitants (per exemple, el d’Espanya és de 0,6; a l’Iraq del 48) i obliga cada any a milers de persones a fugir del país. Això no només passa a Hondures. Tota la regió de l’anomenat Triángulo Norte (a més Hondures, Guatemala i El Salvador) suporta nivells de violència gairebé bèl·lica, tot i no patir cap conflicte obert.
Són persones que no se sotmeten a la violència, que han estat testimonis de delictes, que pateixen assetjament, agressions i extorsió. Molts joves han de fer una tria terrible: sumar-se als grups de delinqüents o fugir del país. A Europa, sovint amb la mirada curta, parlem de la crisi de refugi a la Mediterrània, però oblidem una qüestió important: que la crisi de persones en moviment és global, que passa arreu. I que l’Amèrica Central justament n’és un dels punts calents i d’evolució creixent més preocupant. (more…)
No sortirem del fenomen terrorista bombardejant
Ramiro Pàmpols. Fa temps que tinc certa preocupació que voldria expressar. Reconec que és delicada, però a la vegada entenc que quan es tracta d’una qüestió podríem dir de “consciencia”, cal dir-la malgrat tot… Em refereixo al tractament que el Món Europeu i l’Occidental més enllà d’Europa, estan donant al terrorisme islamista.
Em baso en una intuïció que he copsat en dos personatges que em mereixen respecte. L’un és el Dalai Lama (no tinc present si ha estat ja substituït) i l’altre és el sociòleg de casa nostra Manuel Castells, que aquest dia 27 de maig, a la La Vanguardia, es va referir a aquest assumpte.
La tesi que jo mateix proposo podria ser: “Estem equivocats en el tractament que Occident/Europa està donant a aquest dur fenomen del terrorisme islamista”. (more…)
‘Mandarines’, la collita antimilitarista
Ana Villellas. Mandarinas ens transporta al microcosmos d’en Ivo i en Margus, els darrers habitants d’un petit poble estonià de la regió d’Abkhàzia, gairebé abandonat a conseqüència de la guerra entre Geòrgia i Abkhàzia de principis dels anys noranta. Les seves vides i les de diversos combatents arribats a la zona es veuran afectades per les dinàmiques de violència i per la interacció entre aquestes lògiques i lògiques civils d’acollida i defensa de la vida. Amb cruesa i ironia, des de l’inici sentim: “Per a què són aquestes caixes, per a les bombes? / No, per a les mandarines”.
Per una banda, estem davant una petita finestra al conflicte armat que va patir el territori d’Abkhàzia. Per altra banda, i sobretot, davant una pel·lícula que transcendeix aquest conflicte ex soviètic i que qüestiona les lògiques militaristes i li canta a la vida i a les escletxes d’humanitat i transformació enmig de les guerres. (more…)
Si no és l’amor, que sigui el temor
Santi Torres. Aquests dies un observa amb incredulitat el que ha passat al Regne Unit, el que està passant als Estats Units amb Trump i el que pot passar a Europa en les properes eleccions sobretot les que es faran a França i Alemanya. Quan s’assaja un diagnòstic sempre surt com una de les explicacions la por. La dreta i més encara l’extrema dreta s’ha apropiat de la por en part real, en part construïda, que pateix una bona part de la ciutadania dels nostres països, i que s’ha anat teixint al voltant de la crisi econòmica, la regulació de la immigració o la seguretat.
Partim de què el sentiment de la por és un sentiment respectable, per molt irracional que ens pugui semblar. No tenir-ho en compte és la primera ingenuïtat política de bona part de la nova i vella esquerra que perd, i perdrà de seguir així, bous i esquelles en cada elecció. (more…)
Solidaritat amb el poble de Síria
Tadamon Catalunya. En el marc de les revoltes àrabs i de les contrarevolucions, Síria pateix, des de fa més de quatre anys, una cruel guerra, en la qual ja han mort més de 200.000 persones i ha causat més d’11 milions de persones desplaçades i refugiades a l’interior del país, als països veïns i milers de morts en el mar Mediterrani.
La guerra a Síria ha provocat una de les crisis humanitàries més grans, de tal manera que l’ACNUR ha condemnat no només la poca implicació d’Europa en les ajudes, sinó també “les devolucions a les fronteres terrestres i marítimes, el lent accés a procediments d’asil efectius, les inadequades condicions d’acollida…”.
Les causes i els responsables del conflicte són diversos: d’una part, el règim sirià, encapçalat per Baixar El Assad, que va començar reprimint les protestes populars i de l’altra- una vegada va esclatar el conflicte i els enfrontaments violents- hi tenen molta responsabilitat els grups anomenats “gihadistes”, com ara Estat Islàmic o els grups finançats per les monarquies prooccidentals com Aràbia Saudita, Qatar… (more…)
Ni peix, ni canya: què feia Rajoy a l’Àfrica?
Oscar Mateos. [Revista Treball ICV] Recentment, un tertulià d’un programa de televisió li comentava al periodista Xavier Aldekoa, amb motiu de la presentació del seu genial llibre “Océano África”, que el problema de l’Àfrica era que calia ensenyar a pescar i no donar directament els peixos. Davant d’aquest tòpic simplista i molt superat en el debat sobre desenvolupament, Aldekoa va respondre brillantment que la qüestió era començar per no trencar la canya.
I és que de forma històrica, el continent africà ha estat objecte d’espolis humans (tres segles d’esclavitud) i de recursos (colonització i neocolonialisme, tant occidental com xinés en l’actualitat), que han fet, efectivament, que les societats africanes hagin estat desposseïdes de la possibilitat de pescar els seus propis peixos, de fabricar les seves pròpies canyes i de pescar a la seva manera. Amb això no vull caure en un discurs naïf que exculpi el paper dels propis africans en la situació actual. És obvi que les elits africanes han col·laborat amb tot aquest procés de forma sistemàtica, i és obvi, i molt invisibilitzat també, que sectors de les societats africanes han resistit a la seva forma contra totes aquestes formes d’opressió. (more…)
Memoria de un genocidio
Sonia Herrera. Tenía 3 años cuando un día volví del colegio y le espeté a mi padre: “Papa, ¿a qué no sabes quién descubrió América?”. Mi padre, para no quitarme mérito, me contestó: “No, cariño, ¿quién?”. A lo que yo, como quien ha encontrado la piedra filosofal, respondí pletórica: “¡Pues Cristóbal Colón, tonto!”.
Tardaría muchos años todavía en renegar de esa “historia oficial” aséptica y libre de toda culpa y agravio que nos transmitían en el colegio. Casi 20 años después, cuando mis amigos mexicanos me llamaban “gachupina” en tono burlesco y Macaco, uno de ellos, bromeaba acerca del cambio entre espejitos y oro, fue cuando aquella historia se desmoronó de repente como un castillo de naipes.
Poco después caería en mis manos esa obra imprescindible y archiconocida de Eduardo Galeano, Las venas abiertas de América Latina, y sus palabras aún me resuenan cada 12 de octubre: (more…)
