L’Esperit de la Pau en crisis mundials
Xavier Garí de Barbarà y Álvaro Mellado Domínguez. Ningú dubta de que estem vivint una hora greu global. La pandèmia del COVID-19 provocarà un gran nombre de morts a tot el món, generant una emergència sanitària extrema, a més de l’aïllament social en moltes regions i una crisi econòmica sense precedents. La pau i la seguretat internacionals també estan en joc, com ho demostra la crida que Antonio Guterres, Secretari General de l’ONU, va realitzar recentment per a aconseguir un alto al foc global. La gestió d’aquesta crisi està mancada del consens i de la solidaritat, tant necessàries en aquests temps, a nivell mundial. No obstant, hi ha esperança com ho demostra la iniciativa per a una resposta de salut global contra el coronavirus, liderada per l’OMS, conjuntament amb governs, organitzacions internacionals, fundacions i empreses privades, per trobar vacunes i permetre el seu accés global sense deixar ningú enrere. (more…)
El Papa Francesc contra la pena de mort
Xavier Garí de Barbarà. [Foc Nou] Una de les notícies més sorprenents –i d’altra banda, desitjades i esperades- d’aquest estiu des del Vaticà, ha estat la decisió del Papa Francesc de derogar la justificació de la pena de mort del Catecisme de l’Església catòlica. Feia molts anys que molts cristians i més catòlics ens preguntàvem com era posible que en una pàgina del Catecisme s’estigués radicalment en contra de l’avortament, per exemple, i en una altra s’acceptés l’aplicació de la pena de mort. El Papa Francesc, aquest estiu, ha donat un pas endavant en el progrés del Magisteri de l’Església, que és lloable i és d’agraïr, perquè humanitza una vegada més la vida humana. A més, ha facilitat enormement la feina de molts laics, religiosos/es i capellans que treballen a les presons fent una pastoral penitenciària agosarada i, més en concret, els que es comprometen a acompanyar en els corredors de la mort. (more…)
Mandela als 100 anys del seu naixement
Xavier Garí de Barbarà. [Valors] Aquest 2018 fa 100 anys que va néixer Nelson Mandela, un home indispensable per a tancar el segle XX. Un segle, d’altra banda, sagnant i violent, genocida i nuclearitzat, i que a més va donar tres guerres mundials (la Primera, la Segona i la Freda). Entre aquestes, sorgiren personatges sinistres com, per exemple, Hitler, Mussolini o Stalin, que van incitar a conflagracions mundials, matances i genocidis, dictadures i repressió. Però el segle XX també va donar altres lideratges de signe totalment contrari, com ara Gandhi, Luther King i Mandela. D’ells tenim, enguany, tres aniversaris molt destacables: 100 anys del naixement de Mandela, 70 anys de l’assassinat de Gandhi i 50 anys de l’assassinat de Luther King. A cadascú li dedicarem un article, a partir de les seves més grans sentències, les més genuïnes però no especialment conegudes. (more…)
El Maig del 68, de la mobilització de carrer al cinquè poder
Xavier Garí de Barbarà. [Revista Descubrir la Historia] El Maig Francès de 1968 va ser un moment històric únic, un punt d’inflexió en l’Europa Occidental del segle XX. Una Europa assetjada i dividida per la Guerra Freda, la més longeva de les conflagracions mundials contemporànies, que va donar lloc a quatre grans revoltes ciutadanes: la d’Hongria (1956), la de Praga (1968), la del Maig del 68 Francès i la de Berlín (1989). Aquesta última va enderrocar el Mur del mateix nom, producte indirecte de la revolució soviètica amb la qual el segle XX va començar la seva marxa, també amb una mobilització social de masses. Entremig de aquestes quatre revoltes ciutadanes: el Maig Francès, que es va centrar en la mobilització al carrer, és a dir, en els moviments socials, l’activisme dels quals deixaria una marca indeleble per a la segona meitat de la centúria. Tal va ser l’impuls notable que el Maig del 68 Francès va donar als moviments socials, que arribaria fins a catapultar-los al nivell del Cinquè Poder, després del dels mitjans de comunicació, que ja començaven a ser llavors el Quart Poder, i els coneguts tres poders separats d’un Estat (legislatiu, executiu i judicial). (more…)
La noviolència cristiana
Xavier Garí de Barbarà. [Foc Nou] El passat mes de febrer vaig asistir, amb molt d’interès, a la presentació pública del darrer Quadern de Cristianisme i Justícia, Desarmar els inferns. Practicar la noviolència de Jesús avui. El seu autor, el jesuïta Joan Morera, titulat en Teologia Bíblica per la Universitat Gregoriana de Roma, publica una excel·lent síntesi de la seva tesina sobre la noviolència cristiana, tot aplicant a l’actualitat els grans valors d’una tradició ben antiga, que s’endinsa en els primers cristians i l’Església primitiva. Però què és la noviolència i, en concret, la seva arrel cristiana?
De fet, la noviolència és una mística a més d’un mètode, i és una teoria política a més d’una estrategia social. (more…)
El silenci, l’inici de la saviesa
Xavier Garí de Barbarà. [Valors] Pitàgoras deia que l’inici de la saviesa és el silenci. Gandhi confirmava que la seva arma més gran era el silenci. I Benedetti assumia que hi ha poques coses més ensordidores que el silenci. Què és, realment, el silenci que tanta gent en fuig però tanta altra en queda atrapada? Què busquen per anar-hi i què hi troben per quedar-s’hi? Per què hi ha qui, entre la recerca i la trobada, li va canviant la vida talment que, al final, són gent desperta, conscient, contemplativa, oberta, lliure, plena…? És curiós copsar que qui troba el silenci s’hi queda sempre; i qui no el troba però el buscava, en el fons, no acaba de marxar mai perquè hi queda atrapat… Hemingway afirmava que a l’ésser humà li calen dos anys per aprendre a parlar però seixanta per aprendre a callar. Serà que el silenci és clau en la vida humana i no el pensem cuidar? (more…)
Casaldàliga: no tornaré a Catalunya
Xavier Garí de Barbarà. [Foc Nou] Des d’adolescent llegia la revista “La Ruta del Quetzal”, amb articles, textos i entrevistes de molts testimonis cristians compromesos amb Amèrica Llatina, la seva Església i la seva gent. Allà vaig descobrir la poesia d’en Pere, la primera que em va fer vibrar a la meva vida, i aquelles lectures no em deixaven indiferent; tot al contrari: em convidaven a somniar amb una vida de missioner a l’Amèrica Llatina, que no fou mai com jo esperava. Arribat el moment, vaig trucar a la Prelatura de Sâo Félix do Araguaia, i també vaig escriure al Bisbe Pere, per convidar-lo a Catalunya, on treballava amb en una escola dels Germans Maristes i buscava que el seu testimoni alenés la fe d’aquells joves, i encomanés la seva solidaritat. Casaldàliga respongué aviat: “Benvolguts, no tornaré a Catalunya, però encantat us acolliré el temps que desitgeu a la nostra Prelatura de Sâo Félix do Araguaia. Per què no veniu? Aquest estiu de 2001 tenim la ‘Romeria dels Màrtirs de la Caminhada’. Sentiu-vos convidats. Us hi espero de tot cor! Bisbe Pere.” I així va ser; sense pensar-ho dues vegades, vaig anar-hi. Era l’11 de juliol de 2001 que arribava a Rio do Janeiro i, al cap d’uns dies, en avioneta, aterrava a Mato Grosso, al sud de l’Amazònia. (more…)
Una història de reconciliació
Xavier Garí de Barbarà. [Valors] Hi ha experiències de vida que són úniques al món, que només conèixer el principi ja són colpidores i sorprenents, i en arribar al final esdevenen tan increïbles que semblen impossible. Aquesta és la història de Teresa, una dona de 22 anys que fa un temps, a Colòmbia, va patir l’experiència més colpidora de la seva vida: l’enorme dolor de perdre el seu únic fill de 3 anys, per una acció crimilar. Una nit, en un fosc carrer del seu poble, un desconegut que pressumptament la pretenia, va disparar dos trets al seu fill i el va matar a l’instant. L’assassí fou capturat i portat a judici, i al poc temps fou condemnat a 18 anys de presó.
Teresa se sumí en una profunda depressió, i descobrí que el que l’atormentava era no saber qui era aquella bèstia capaç de provocar-li una tan profunda desfeta personal. Fou així com tramà un pla: volia anar d’incògnit a la presó per fer-se passar per voluntaria, i conèixer en persona aquell assassí. Durant mesos s’anà endinsant en la vida de la presó, impulsant tallers ocupacionals i buscant la proximitat amb els presos. (more…)
En Pau, el jesuïta descalç
Xavier Garí de Barbarà. [Foc Nou] Vaig conèixer a en Pau Vidal l’any 2002, quan estava al Noviciat dels Jesuïtes a punt de fer els seus Primers Vots. Ja marcava un estil, una mirada profunda, una recerca a fons, fins i tot un caminar diferent; al mateix temps era un jove ben natural i espontani, moderat en les formes, auster en les maneres i lliure davant les coses. Ja era una persona d’una vitalitat interior que surava per tot arreu, i alhora un noi alegre que encomanava sempre el seu somriure i la seva opció esperançada davant la vida, la gent i el món. La seva manera de pregar ja em captivava aleshores per la seva intensitat i recolliment a la capella del noviciat; la seva vivència de l’eucaristia era sòbria i discreta, però profunda alhora. En Pau Vidal avui és tant o més que tot el que era fa 15 anys, quan el vaig conèixer, i he de dir que no l’he tornat a oblidar mai. (more…)
