“Captain Fantastic” i la recerca fallida de la puresa
Oriol Quintana. Fins a quin punt un pare (o una mare) ha de filtrar el món per mantenir la seva prole allunyada del mal? I com ha de preparar-la perquè es pugui enfrontar a la maldat del món? El protagonista de Captain Fantastic (Matt Ross, 2017) opta per entrenar els seus fills en l’aïllament del bosc a la recerca de l’excel·lència física i intel·lectual. A través de la disciplina de vida aconsegueix tenir uns fills i filles comparables als filòsofs governants de Plató: bells, atlètics i savis. Però com en els escrits del vell filòsof, ai, el problema ve quan els filòsofs governants han de re-integrar-se al món: no saben com fer-ho. Primera lliçó de la pel·lícula: és bo protegir la teva prole, és bo implicar-se en la seva educació, però viure fora del món és viure fora de la realitat, i una educació no basada en la realitat fracassa. Al capdavall, el primer (i únic) objecte de l’educació és la realitat. (more…)
Davant la tomba del suïcida
Oriol Quintana. Un dels sentiments més frustrants que un té quan s’assabenta del suïcidi d’algú és que sent condescendència cap al suïcida. Un no pot evitar sentir-s’hi superior. És a rel d’aquest sentiment –implícit- que a un li vénen al cap grans declaracions de principis sobre la necessitat de saber resistir la frustració, de no deixar-se vèncer per les manipulacions (a l’estil Balena Blava) i altres consideracions similars; a un li entren ganes de predicar contra una societat hedonista i indolent –de la influència de la qual, oh meravella, un s’ha sabut escapar per mèrits propis, cosa que ves per on, el suïcida no ha sabut fer. I quan a un li demanen que escrigui sobre el suïcidi, donat que n’han augmentat les taxes o per qualsevol altre pretext, un té unes temptacions irrefrenables de treure els asos filosòfics i començar a citar Camus, Sartre, Cioran, el Hamlet de Shakespeare, i Levi, i Frankl, i Jean Améry i tots els supervivents dels camps nazis i la mare que els va parir. Això si un no se sent més piadós que de costum i li dóna per citar l’Evangeli i el magisteri ordinari de l’Església. Tot pura escapatòria, tot pur pretext per no haver d’afrontar la qüestió; estratègia covarda que consisteix en posar terra (o autoritats filosòfiques) pel mig en comptes de mirar el fet cara a cara. (more…)
Good Bad Movies: Starship Troopers, las brigadas del espacio (1997), de Paul Verhoeven
Oriol Quintana. Paul Verhoeven és un vell conegut dels cinèfils. Havent realitzat excel·lents pel·lícules a la seva Holanda natal, a principis dels vuitanta féu el salt a Hollywood. La seva primera pel·lícula americana, Los Señores del Acero (Flesh and Blood, 1985), portava ja la típica marca del que un podria esperar en el seu cinema: sexe, violència i comercialitat. L’èxit li arribà amb Robocop (Robocop, 1987) i Desafío Total (Total Recall, 1990), i culminà amb la molt recordada Instinto Básico (Basic Instinct, 1992). Les seves pel·lícules, són, en general, treballs molt notables, però la cruesa i l’efectisme de les seves imatges han fet que bona part del públic més benpensant i més cultureta l’hagi vist amb mals ulls. Tots els films eren, en el fons, pel·lícules de gènere, massa fidels a les premisses de la cultura popular, massa crues, massa contundents. Calia una segona mirada per veure-hi que el director gastava força mala bava retratant els costums de les persones, o que sempre hi havia alguna perla filosòfica a descobrir. (more…)
