A Joan Travé, amic i referent
Jordi López Camps. [Vita Moleskine] Lamentablement he de tornar a parlar d’un amic mort inesperadament. Escric per acomiadar-me del sacerdot jesuïta Joan Travé. Ho faig per amorosir el meu esperit perquè tinc la sensació de no haver pogut fer-ho el darrer dia que ens vàrem veure. Tenia previst veure’l el dilluns vinent, però no serà possible. El seu despatx de Cristianisme i Justícia restarà buit i tancat. Volia comentar-li els resultats de les eleccions nord-americanes perquè m’agradava escoltar la seva capacitat d’anàlisi política. Sempre prudent i radical; analista fi i equilibrat. La seva mirada a la realitat política tenia un punt de sarcasme que ajudava a relativitzar els absoluts. Ens coneixíem des de feia quaranta anys. Junts havíem viscut el naixement de Cristianisme i Justícia, institució de la Companyia de Jesús; junts també transitarem en el moviment de Cristians pel Socialisme de la ma de Juan N. García Nieto i Alfonso Carlos Comín i junt havíem militat en els mateixos partits. Des de llavors hem mantingut una relació continuada d’amistat, respecte i admiració. (more…)
Només la política pot resoldre el conflicte català
Jordi López Camps. La història contemporània de Catalunya s’està escrivint a partir de sentències. L’any 2010 el Tribunal Constitucional va tombar l’Estatut ratificat pel poble català, a més de les aprovacions prèvies dels parlaments català i espanyol. Després, el tribunal Constitucional ha anat anul·lant lleis, totalment o parcialment, aprovades pel Parlament català. Finalment, la sentència del Tribunal Suprem amb la dura condemna de líders socials i polítics, és un pas més en la judicialització continuada de la política catalana. Aquesta sentència banalitza el delicte de sedició i, per tal de justificar les dures penes imposades, erigeix una jurisprudència que hipoteca l’exercici futur dels drets fonamentals com de reunió i manifestació. Un altre ruptura en la qualitat democràtica espanyola. Mentrestant, s’ha anat construint un relat contra l’independentisme amb l’ànim d’allunyar encara més la solució del conflicte català de l’àmbit polític. (more…)
La fragilitat i evanescència dels pactes polítics
Jordi López Camps. Els resultats electorals han tornat a situar a primer pla la duresa dels polítics. En altres eleccions, aquesta situació ha estat motiu de moltes controvèrsies i confrontacions perquè, en més d’una ocasió, ha succeït que la força guanyadora no podia governar perquè els pactes postelectorals així ho impedien. Amb la peculiaritat de la conveniència de les motivacions dels pactes polítics: els arguments a favor d’un determinat sentit de pacte en un ajuntament, esdevé el contrari en l’ajuntament veí. Cada pacte és un món amb la seva lògica i sense coherència d’homologació. La lluita pel poder ho justifica tot. A mesura que la societat ha anat madurant política i democràticament ha augmentat la contestació contra els pactes que pretenen que no governi el partit més votat. Els ciutadans mobilitzats demanen un renovellament ètic de la política. ¿Què es pot fer ara, en el moment dels pactes de govern? (more…)
El discerniment polític
Jordi López Camps. Fa uns quants anys, arran d’unes eleccions autonòmiques, vaig escriure una reflexió sobre els pactes polítics. Ara, les recents eleccions municipals han tornat a situar la qüestió dels pactes al centre del debat polític. He recuperat aquell text i, pràcticament sense gaires retocs, el torno a publicar perquè el seu contingut segueix plenament vigent.
Què cal fer ara? Aquesta es la pregunta que es fan moltes persones al llarg de la vida. En aquestes circumstancies, l’espiritualitat cristiana, la vida cristiana en general, recomana el discerniment. Aquest mètode es el proposat, per exemple, per sant Ignasi en els seus Exercicis Espirituals. És situar-se davant de Déu i, a través d’una pregària i una pràctica, intentar esbrinar quina és la seva voluntat. No aniria malament que alguns decisors polítics empressin el sentit d’aquest mètode per albirar el que cal fer ara, en el moment de determinar els pactes polítics per als propers quatre anys. (more…)
La secularització, una oportunitat per la fe
Jordi López Camps. En el col·loqui del passat 25 de setembre amb el Pare General dels jesuïtes, Arturo Sosa, a l’església del Sagrat Cor de Barcelona afirmà que la secularització no és un drama per la fe. Al contrari, és una gran oportunitat per treure de la fe totes aquelles adherències que l’ha anat desnaturalitzant al llarg de la història. Aquest podria ser el resum de la resposta del pare Sosa, a la pregunta “Què podem fer els cristians davant la forta secularització de les societats contemporànies?”. Els cristians no ens hem de lamentar de la secularització, afirmà el pare Sosa. L’enyorança de temps passats no ajuda a situar el cristianisme en sintonia amb el temps actuals. Cal adoptar un canvi de perspectiva i entendre la secularització com un signe positiu del temps a través del qual Déu està parlant als creients d’avui.
Davant la secularització, no calen respostes defensives. (more…)
Misericordia et misera. Carta Apostòlica del papa Francesc
Jordi López. De nou el papa Francesc ha sorprès amb una iniciativa imprevista. Aprofitant la cloenda de l’any sant de la Misericòrdia el papa ha publicat la carta apostòlica Misericordia et misera. Amb llenguatge clar i directe s’adreça als catòlics perquè “comprenguin el misteri de l’amor de Déu quan ve a l’encontre del pecador”. A partir d’aquest concepte, eix vertebrador de tot el text, el papa desplega la idea de que “la misericòrdia no pot ser un parèntesi en la vida de l’Església, sinó que constitueix la seva mateixa existència”. L’església ha de ser conscient de que, tal com es diu quasi bé al final de la carta, “mentre Llàtzer jegui a la porta de casa nostra (Lc 16,19-21) no podrà haver-justícia ni pau social”.
És un document esperançat perquè parteix del convenciment de que “la misèria del pecat ha estat revestida per la misericòrdia de l’amor”. “Tot es revela en la misericòrdia” que transforma la vida de qui la practica. (more…)
L’islam no és només una religió de pau
Jordi López. [Vita Moleskine] Els recents atemptats d’Estat Islàmic a Europa han motivat al professor egipci Samir Khalil Samir, pare jesuïta, gran especialista en l’islam, a escriure l’interessant article “Es fals dir que l’islam és una religió de pau”. La primera part de l’article és una reflexió sobre les polítiques d’integració europees. La conclusió d’aquesta part és que, malgrat els atacs dels fanàtics salafistes gihadistes, Europa ha de seguir amb les polítiques d’acolliment d’immigrants, tot i que el processos d’integració han de contemplar la nova realitat de les societats europees i la influència dels fenòmens de la globalització cultural. El pare Samir destaca que cal partir de la dificultat d’integrar l’islam en el context europeu perquè “té una cultura en molts punts oposats a les tradicions occidentals. Religiosament, socialment, les relacions home-dona, la relació amb el menjar … tot forma part d’un sistema complet. Que la religió sigui diferent, això no és un problema. Però com que en l’islam la religió està lligada a una política, social, cultural, una història, etc… que afecta tot” això dificulta el processos d’integració. (more…)
Els nous otomans
Jordi López. Erdogan encamina Turquia a una dictadura islamista davant la passivitat de les democràcies occidentals. Mentre Europa sesteja per la calor d’estiu, les llibertats polítiques dels turcs han quedat suprimides per la ferotge repressió del règim constitucional islamista d’Erdogan. La Turquia que avui es troba en un moment excepcional és l’hereva directa del que fou un gran imperi: l’Otomà.
Els otomans foren un poble que dominà la història del món musulmà entre els anys 1290 i 1924, i esdevingué una gran força política i militar a partir del segle XVI. Des dels seus inicis, els sobirans otomans s’adjudicaren el títol de califa, però no fou fins el segle XVIII quan, com a resposta a les pressions dels països occidentals, s’atribuïren la direcció política i espiritual de tots els musulmans del món. Per això s’aprofitaren de l’error diplomàtic del tractat de Küçül Kaynarca, l’any 1774, on es reconeixia al sultà otomà la condició de Gran Califa dels musulmans. A partir d’aquesta errada els otomans falsificaren la història per vincular el seu llinatge amb els darrers califes Abbàssides i tenir arguments per justificar religiosament el règim polític del nou califat. (more…)
Un laboralista i musulmà, entre altres identitats, alcalde de Londres
Jordi López. El laborista Sadiq Khan ha estat elegit alcalde de Londres vencent a les urnes al conservador Zac Goldsmith. La seva victòria és, en alguns aspectes, un petit joc de contrastos. El més rellevant, evidentment, és el polític. Khan i Goldsmith representen dues visions polítiques antagòniques i contraposades. Si pel nou alcalde el que és important és garantir la igualtat d’oportunitats per a tothom, pel polític conservador aquest no és el problema fonamental a resoldre. Khan defensa aferrissadament la igualtat d’oportunitats perquè la seva experiència vital és la prova de l’èxit de les polítiques socials orientades a garantir la igualtat d’oportunitats. Per Khan els problemes socials estan en el centre de les seves preocupacions; els interessos de Goldsmith són uns altres.
Khan és un advocat fill d’un emigrant pakistanesos conductor d’autobusos; Goldsmith és un multimilionari fill d’un notable banquer i hereu del negoci financer familiar. Khan nasqué en una barri popular i visqué en un habitatge social amb els seus pares i nombrosos germans; Goldsmith en una mansió pròpia de la gent adinerada. Khan estudià en un col·legi públic; Goldsmith en l’elitista escola classista d’Eton. (more…)
