Terra de turistes. Patrimoni de ningú?
Cristian Palazzi. Una de les últimes raons que han obligat a les ciutats a reformar els seus barris històrics ha estat el turisme. Amb l’arribada massiva de visitants s’ha vist la oportunitat comercial d’obrir el contingut cultural de la ciutat al viatger i, en aquest sentit, s’han tirat endavant reformes destinades a fer emergir alguns dels tresors que fins al moment havien estat abandonats. La paradoxa arriba quan ens adonem que hi han ciutats, Barcelona entre elles, els barris històrics de les quals presenten una densitat turística tan elevada que ha començat a afectar la vida pròpia de la ciutat.
Sembla que la turistificació de les zones més característiques de la ciutat les estigués buidant d’allò que els hi és més propi: la seva personalitat. I això no només representa un problema per a la ciutat, sinó també per al turisme. Buidar de contingut els barris els acaba convertint en llocs de pas, sense memòria que explicar, on hi sovintegen les relacions merament comercials i on el teixit ciutadà queda relegat a números i estadístiques. Jo encara conec algú que va néixer al Portal de l’Àngel, però què passarà quan ja no hi visqui ningú? Quina mena de socialització es donarà en aquell espai? (more…)
Tenim dret a la tranquil·litat?
Cristian Palazzi. No fa gaire vaig ser convidat a la seu de Cristianisme i Justícia a parlar d’un dels filòsofs del moment, Byung-Chul Han, i al final de la meva intervenció vaig fer una afirmació molt contundent que m’agradaria matissar. “Tenim dret a la tranquil·litat?”, em preguntava a propòsit de la solució hansiana als problemes de la societat contemporània. I la resposta era que no.
Segons Han, vivim esclavitzats a la lògica depredadora del sistema actual. Una lògica que ens obliga dia rere dia a produir més, consumir més, aconseguir més. Cada cop som més dependents de les influències externes i, en aquest sentit, cal, segons ell, recuperar el nostre espai interior costi el que costi. Si no ho fem, ens diu, acabarem per perdre la poca humanitat que encara conservem.
Però com s’aconsegueix això? Segons Han la única manera que tenim de superar aquest estat de falsa necessitat és deixar-nos anar. Esgotar-nos definitivament, ens diu. Un esgotament reparador que “no necessita de pertinença ni de parentesc” perquè trenca amb el ritme frenètic al que estem acostumats i ens “afluixa el lligam de la identitat”, de manera que sorgeix, llavors sí, l’autèntica llibertat: el no fer res. (more…)
