Així comença el fragment de l’Evangeli del primer diumenge d’Advent (Lc 21, 25-28. 34-36). I segueix encara «A la terra, les nacions viuran amb angoixa […]. La gent defallirà de por i d’ansietat…». Potser sigui una percepció personal, però llegir avui un fragment apocalíptic com el que ens proposa la litúrgia per començar l’Advent ens porta moltes (massa?) ressonàncies. De senyals en veiem i no són pocs. En veiem en els canvis que està experimentant el clima, a vegades de manera suau i poc perceptible, d’altres de manera catastròfica, com va passar fa poques setmanes a València; en veiem en les guerres i en el retorn de la possibilitat d’una conflagració a nivell mundial i amb armes nuclears; en veiem en la política convertida en un fangar de mentides, ineficàcia i polarització; en veiem en els informes anuals sobre ús i abús dels psicofàrmacs, en l’augment de suïcidis i en la percepció subjectiva però real d’un malestar; en veiem en l’augment de determinades formes de violència, en l’extensió de la desconfiança a tots nivells… No és sorprenent que, per primera vegada, la bondat hagi estat degradada a nivell de bonisme i hagi adquirit connotacions negatives? En definitiva, el que diu el text de Lluc: angoixa, defalliment, por i ansietat.
Tanmateix, el llenguatge apocalíptic ve sempre prenyat d’esperança i és aquest el pòrtic de l’Advent que comencem. Certament, l’esperança que es proposa no és una esperança barata, no és un optimisme històric sostingut per la bona voluntat, i no és tampoc cap mena de fórmula màgica treta d’un manual d’autoajuda. És res més (i res menys) que una promesa: la Promesa del Déu de Jesucrist. En el text evangèlic és l’aparició del Fill de l’Home el que provoca que els cossos comencin a redreçar-se i els caps s’alcin: de l’angoixa i el defalliment es passa a la consciència de l’alliberament. Permeteu-me extreure tres cites del darrer quadern de F. Javier Vitoria on es perfilen algunes de les característiques d’aquesta esperança d’Advent:
«L’esperança cristiana és l’esperança del Ressuscitat, una esperança que ens permet tenir il·lusions en les possibilitats d’un món nou, fratern i reconciliat, però sense fer-nos il·lusions d’aconseguir-ho, perquè és una esperança que carrega des de la mateixa matriu amb els senyals de les seves derrotes (començant per la creu)» (pàg. 20-21).
Contràriament al que proposen avui algunes espiritualitats, la solució no està en evadir-se de les circumstàncies històriques ni defugir els senyals, sinó justament «aferrar-se a la part dura, fosca i relliscosa de la vida, i superar la temptació de tirar la tovallola i continuar endavant» (pàg. 24). Es tracta, en definitiva, de «recuperar la serenor de qui sap, tot i les aparences, que la història de la humanitat està en bones mans perquè reposen en les d’un Déu de la promesa que respon al nom de Pare» (pàg. 24).
Aixecar el cap, redreçar-se, posar atenció i vetllar són la invitació per aquest primer diumenge d’Advent. Necessitem un temps personal, comunitari i litúrgic per prendre consciència de la força d’allò que està per arribar, de la força d’Aquell que esperem… Temps per obrir els ulls i descobrir que el poder i la glòria que ens apropa a l’alliberament no ve en forma de cap salvador de pàtries o influencer de pa sucat amb oli, sinó que ve d’un nen nascut en un pessebre.
[Imagen de Ralf Ruppert en Pixabay]