No sembla que aquest sigui el moment més adequat per aquestes línies: o massa d’hora, o massa tard. Però aquesta distància és precisament el que busco. Les vaig escriure el 22 de desembre passat, amb la por que publicar-les llavors resultaria massa escandalós per a molts, i no sé si també delictiu. Ara podem estar menys condicionats per l’ambient i més lliures per aquest examen.
Un telenotícies d’aquell 22 de desembre va dedicar els 20 primers minuts a tots els premis de la loteria, amb repetides imatges d’abraçades i ampolles de cava destapades pels afortunats. No tinc res en contra que la gent s’alegri quan és així d’afortunada i s’abracin i ho celebri, per descomptat. Però en privat. L’exhibició pública i repetida d’aquelles celebracions em va semblar senzillament impúdica.
Perquè a aquella mateixa hora, a Orient Mitjà hi havia una mare que abraçava també el seu fill per consolar-lo per la mort del pare a la guerra. Hi havia un matrimoni que s’abraçava perquè havia aconseguit una mica d’aliment pels seus fills (robat, segurament, de les caravanes d’ajuda humanitària); ja sabien que ells no menjarien aquell dia, però com a mínim els nens menjarien alguna cosa. Hi havia dues dones que s’abraçaven per consolar-se, perquè els seus marits seguien sent ostatges. I per molts rostres corrien no rius de cava, sinó de llàgrimes.
Exhibir aquelles imatges i no aquestes altres em va semblar simplement obscè. Si com a mínim s’haguessin limitat a donar només imatges d’una població com Salt, amb molta pobresa —pel que diuen—, i on havien caigut tres milions que alleujarien algunes necessitats, ho hauria entès més.
D’altra banda, aquell mateix noticiari va dedicar només 3 minuts a informar sobre la trobada Sánchez-Feijóo que era la veritable notícia d’aquell dia. Que consti que no culpo d’això la televisió. Segurament, si haguessin procedit tal com suggereixo, la gent hauria canviat de canal i n’hauria buscat un altre. Això em recorda la frase d’Albert Camus: «els mitjans de comunicació han de dir el que el poble necessita saber; no el que vol sentir». I recalco: diu això algú que no és cristià, perquè es vegi que no és una cosa de religió, sinó d’humanitat elemental. En definitiva, doncs: era culpa nostra, del públic, si aquell dia els anomenats mitjans de comunicació van ser mitjans d’incomunicació. Perquè, a la societat capitalista, els mitjans sempre tindran el gran perill de convertir-se en mitjans de manipulació, més que de comunicació.
I el més greu de tot és que aquell era el clima que s’estava generant… per celebrar el Nadal! Fa temps vaig suggerir que l’Església hauria de tenir l’audàcia de traslladar les festes nadalenques del 25 de desembre al 25 de gener (en plena «pujada»). I fa més temps encara vaig escriure a Fidel Castro agraint que hagués suprimit el Nadal, perquè no és una festa cristiana sinó pagana. No són, doncs, manies d’avui en dia. I comprenc que aquestes propostes meves poden no ser bones per tota l’Església: perquè l’Església no és només occidental, sinó universal (=catòlica). I a la resta del món les coses poden ser d’una altra manera. Però com a mínim hauríem de saber el següent:
El que se celebra avui a Occident cada 25 de desembre és el naixement del messies Consum, fill únic del déu Diner. El que celebrem els cristians per Nadal és el naixement d’un Messies «pobre i humil», fill únic del Déu Amor. Tots dos són absolutament incompatibles.
Per això crec que la nostra responsabilitat actual com a cristians occidentals és la de passar aquests dies pseudonadalencs de desembre amb una vaga de consum el més radical possible. O, en tot cas, acudint tots els cristians, com els pastors de Betlem, a les «canyades reials» de cada ciutat, a dur-hi una mica de consol. És llavors quan es podrà cantar: «glòria a Déu i pau als homes» (Lc 2, 14).
Ens anomenaran «comunistes» de seguida. Ja s’ho faran: ni tan sols s’adonen que aquest és l’elogi més gran del comunisme.
[Imatge de Pixabay]