Darío Mollá Llácer SJ
Em demanen els companys de Cristianisme i Justícia unes paraules sobre el que estem vivint a la província de València aquests dies, des del dimarts tràgic 29 d’octubre. No és fàcil. A més, jo soc dels privilegiats que, pel fet de viure a València capital, amb prou feines hem notat els efectes de la DANA. Sí que ho han fet, però, molts coneguts, amics, companys de feina… Em sorgeixen, principalment, tres paraules i una reflexió final.
La primera paraula és ‒no pot ser d’altra manera‒ DOLOR. Un dolor immens de proporcions gegantines en qualitat i quantitat. El dolor de pèrdues humanes, de persones desaparegudes, arrossegades en segons per la força de l’aigua desbocada; el dolor d’una angoixa sostinguda durant hores. El dolor de perdre la llar, els béns indispensables, els mitjans de subsistència… Les promeses d’ajuda queden lluny i, la veritat, tenint en compte els antecedents, no tenen molta credibilitat. Ara són paraules; després vindran els papers interminables i complicats, la burocràcia, les respostes que no arriben… Dolor pel present i angoixa pel futur.
La segona paraula, que sona tan forta com la primera, és INDIGNACIÓ. Vull fer un esforç ‒que no em resulta gens fàcil‒ de no entrar en consideracions polítiques partidàries. Però la sensació d’abandonament per part de l’Estat ‒a tot nivell‒ és màxima. Els esdeveniments del diumenge passat durant la visita dels Reis a Paiporta són prou explícits. Avui mateix, vuit dies després, l’aspecte de molts carrers de les ciutats afectades segueix sent dantesc. Vuit dies després, en ple segle XXI, a la superdesenvolupada Europa!
La tercera paraula, la paraula que obre el dolor i la indignació a l’esperança, és SOLIDARITAT. Les mostres de solidaritat, particularment de la població jove, han estat i segueixen sent impressionants. Confesso que em vaig emocionar en veure, el dia 1 de novembre a dos quarts de set de la matinada, milers de joves a la Ciutat de les Arts i les Ciències de València disposats a passar un pont festiu traient fang i ajudant a la gent. En els punts de recollida, l’acumulació d’aliments, objectes d’higiene, etc. és impressionant. Segurament, tot el que estem veient ens ajudarà a replantejar molts dels tòpics sobre la joventut actual.
I vull acabar amb una menció que em sembla de justícia. Té a veure amb el paper de l’Església en tot aquest moviment solidari. Òbviament, sense caure en protagonismes, però amb una força enorme. Càritas, parròquies, moviments juvenils, sacerdots… Silenciats, no ignorats. Perquè vivim en una època on sembla que no es pot dir bé de l’Església quan toca. Però els damnificats sí que saben que poden comptar amb ella des del primer moment.
[Imatge de Bgasco, CC BY-SA 4.0, via Wikimedia Commons]