El món actual viu profundament marcat per la idea il·lustrada de progrés: la història anirà cada dia millor quan els humans apliquem la racionalitat científica a les nostres decisions, en lloc de fiar-nos de les tradicions i de la gent del passat.
Certament, el passat com un conjunt de patrons de conducta que encotillen la meva relació amb el present i hipotequen el futur no és font de vida i de progrés. Però alhora crec que no és bo d’ignorar la contribució que persones o idees del passat poden fer al sentit present de les nostres vides. És per això que em va agradar la descripció que fa el filòsof Jordi Sales d’un costum que va practicar Nicolau Maquiavel (1469-1527) durant una època de la seva vida, i que ell anomenava “el diàleg amb els antics”.
En aquella època, Maquiavel havia estat destituït del seu càrrec de canceller (diplomàtic) de Florència (1498-1512) i va emprendre una vida més sedentària. En una carta a Francesco Vettori de 10 de desembre de 1513, descriu les activitats que realitzava cada dia per aquest ordre: treballar al bosc, caçar ocells, llegir poesia, xerrar amb gent del poble, dinar, jugar a cartes, diàleg amb els antics, i escriure. En Jordi Sales descriu aquesta penúltima activitat, que desembocarà en l’escriptura:
“El ‘diàleg amb els antics’ que ve després [del joc de cartes], demana una transformació prèvia: un canvi de vestimenta per tal d’entrar en el temple que és el seu scrittorio. Al seu llindar es treu la roba de cada dia, plena de fang, i es muda posant-se robes reials i curials. Ara Maquiavel, vestit adequadament, entra en una situació que qualificarem de ‘natural’ del personatge que tria ésser, és a dir, la situació pròpia d’aquest Maquiavel que gaudeix ‘la festa’ de l’estudi i del diàleg sobre les accions dels antics. Maquiavel entra allí on vivien els antics que el reben amb amabilitat i així menja l’aliment que li pertany i a què estava destinat. Aquest destí de diàleg amb els antics no l’avergonyeix pas: els interroga sobre la raó de les seves accions i li responen. El diàleg amb els antics, que és com el florentí descriu la joia de la vida d’estudi, el transporta i el transfigura: ‘Durant quatre hores no sento cap enuig, m’oblido de tot afany, no temo la pobresa ni em torba la mort: em transfereixo del tot en ells.’ L’escriptura neix d’aquesta experiència: és la retenció del que la conversa amb els antics li ha ensenyat.” (J. Sales El joc dels “ismes” Galerada, Barcelona, 2023, p.164)
D’aquesta descripció del diàleg amb els antics, em permeto notar:
- Que li genera una joia molt gran, gràcies a la qual “no sento cap enuig, m’oblido de tot afany, no temo la pobresa ni em torba la mort” (Maquiavel). De fet, “el transporta i el transfigura” (Sales).
- Que és font de les seves idees: no escriu el que li passa pel barret sinó allò que ha après de la conversa amb els antics.
- Que consisteix a fer-los preguntes sobre les raons de les seves accions i a escoltar les respostes que els antics li donen.
- I que tot això ho fa en un lloc especial (el temple del seu scrittorio), havent-se canviat de vestimenta.
Notem aquest darrer punt: anar en un lloc especial i canviar-se de roba són “rituals” que fan possible el diàleg (preguntes i respostes) i els seus fruits (joia, idees a escriure).
Maquiavel és doncs testimoni que podem dialogar amb persones del passat i enriquir-nos-en de diverses maneres. Però el lloc i la roba són condicions d’aquest enriquiment. I és que el florentí no fa venir els antics a casa seva sinó que va a trobar-los a les d’ells, i amb la reverència del qui es vesteix per a fer-los més fàcil la conversa.
I és que hi ha altres formes de relacionar-se amb els antics que no constitueixen un autèntic diàleg. Perquè en aquests altres encontres no sortim de la nostra època ni de les nostres idees, i així enterbolim la nostra mirada i la nostra escolta d’aquests antics. Potser sense adonar-nos-en, els hem fet venir a casa nostra i vestir-se com a nosaltres ens plau. I el resultat és que els hem fet repetir les idees que ja portàvem al cap.
El diàleg amb els antics a l’estil de Maquiavel és possible també amb “antics” que no són autors de llibres: per exemple, amb els nostres familiars més grans, encara que ja siguin morts. Em puc traslladar als llocs del passat en què ells i jo vam conviure, preguntar-los les raons per les quals van viure com ho van fer, i demanar-los que m’aconsellin en situacions presents que em toca afrontar.
Per descomptat, també ens ajudarà un “diàleg amb els coetanis”. Però cal preparar-nos adequadament: anar-los a trobar a casa seva i vestir-nos de manera apropiada.
[Imatge de 愚木混株 Cdd20 a Pixabay]