El 23 de juny de 2023 va aparèixer als mitjans de comunicació la notícia tràgica de la mort de cinc homes a l’interior d’un petit submarí quan es dirigien a visitar les restes del Titànic. Quatre d’ells havien pagat 250.000 $ per l’aventura, i el cinquè era el propietari de l’empresa del submarí. Vaixells, avions i helicòpters dels EUA, Canadà i França s’havien desplaçat a la zona en els dies previs per intentar salvar les vides d’aquestes cinc persones.
Uns dies abans, en aigües territorials gregues, el vaixell egipci Adriana, ple d’emigrants que intentaven arribar a Itàlia, va naufragar, causant entorn de cinc-cents morts. La policia marítima grega que es va acostar al vaixell ha estat acusada de negar-li un ajut eficaç.
Finalment, el 21 de juny del mateix 2023, en aigües territorials marroquines, havia naufragat una llanxa pneumàtica que anava cap a les Illes Canàries, causant una quarantena de morts; en aquest cas han estat les policies marítima espanyola i marroquina les que se sospita que van ser almenys negligents en el rescat.
Salvar vides humanes és un imperatiu ètic. La vida d’una persona és un bé de valor incalculable, i mereix tots els esforços —humans i financers— possibles quan se la pot rescatar. És una qüestió de responsabilitat.
Tanmateix, les societats disposen de recursos financers i humans limitats, de manera que l’imperatiu ètic topa amb dilemes. En hospitals de països pobres, el personal sanitari de vegades ha de triar de donar els escassos medicaments a un malalt i deixar-ne un altre sense tractament. Durant la pandèmia, als hospitals europeus es va haver d’aplicar els insuficients respiradors a uns malalts, i deixar morir els altres. La qüestió de la responsabilitat es complica amb la qüestió de la justícia: ¿com calculem una distribució igualitària dels recursos escassos per ser responsables de diverses vides humanes, cadascuna d’elles de valor incalculable?
Però en el cas dels tres rescats marítims presentats, la diferència de càlcul en l’ús de mitjans humans i materials és abismal —“feridora”, deia un diari—. I la diferència en les actituds dels rescatadors també.
Un factor que pot contribuir a perpetuar aquestes diferències feridores és l’atenció que van rebre els rescats per part dels mitjans de comunicació. Atenció que es reflecteix en la quantitat d’informació (pàgines de diaris, minuts a la ràdio i la televisió…) i en la qualitat d’aquesta informació. En concret, dels cinc morts a prop de les restes del Titànic se’n van difondre les biografies; dels centenars de morts dels altres dos enfonsaments no es van explicar detalls biogràfics.
Les biografies desperten empatia: una empatia de la qual els mitjans de comunicació que presenten les notícies s’aprofiten per guanyar o fidelitzar clients.
Sovint les vides dels rics desperten més empatia que les dels pobres. I les dels pobres “diferents” (pel color de la pell, per la llengua, per la religió) desperten encara menys empatia. El problema és que diversos mecanismes socials (en aquest cas, els mitjans de comunicació) perpetuen aquestes diferències. Diferències o injustícies que acabaran justificant les diferències en l’ús de mitjans materials i humans i en les actituds envers les víctimes de qualsevol tragèdia.