El filòsof algerià-francès Jacques Derrida, en la seva obra ¡Palabra! Instantáneas filosóficas (2001), escrigué en el capítol A corazón abierto: “cualquier texto es autobiográfico”. Més endavant, parlant sobre el tema de la pintura, el mateix Derriba escriu: “…incluso cuadros que no son autorretratos son autorretrados”. Des d’aquestes dues expressions “derridianes” m’agradaria assajar, jugar i dibuixar amb mots algunes aproximacions sobre què significaria imaginar la condició autobiogràfica de la teologia.
Per què una teologia en perspectiva autobiogràfica? Hi ha constància de treballs que han abordat la dimensió biogràfica de la teologia, com el llibre de Michael Schneider (2000) titulat La teologia como biografia. També, es pot trobar el treball d’Étienne Grieu (2013) ¿La Iglesia en la escuela de los creyentes más humildes? La importancia de los relatos de vida. En aquest darrer treball, Grieu empra la mediació dels relats de la vida per a pensar les potencialitats del discurs teològic. Es posa de manifest, en aquests dos exemples, que el moviment va des de la biografia cap a la teologia. Però, en aquest cas, voldria imaginar la dimensió autobiogràfica de la teologia, i, especialment, reflexionar la tesi següent: en construir els nostres discursos religiosos, teològics i espirituals quelcom de nosaltres mateixos es va mostrant en aquest mateix discurs. Mirem de construir les imatges entorn d’aquesta tesi.
El que Derrida expressa sobre el tema autobiogràfic té relació amb la seva pròpia estructuració filosòfica. La seva vida es comprèn a través dels seus textos i aquests ajuden a construir un altre concepte central en la seva modulació, el seu itinerari vital. Considero que aquest registre del que és propi, que va aflorant en l’aspecte filosòfic, també va irrompent en l’aspecte teològic, en el religiós i en l’espiritual per una qüestió fonamental: l’ésser humà, tenidor d’una autobiografia, és el que construeix pensament, redacta textos i modula epistemologies. La teologia, particularment, segons Edward Schillebeeckx, és una reflexió sobre l’experiència creient. Gustavo Gutiérrez en Teología de la liberación reconegué que la teologia forma part d’un segon moment i que la vida i la trobada amb altres vides pertanyen al primer moment en el cercle discursiu propi del que és teològic. Fem teologia amb la vida i des de la vida, si més no, l’hauríem de fer des d’ella. Si la teologia, la vivència del que és religiós, o l’aprofundiment en l’espiritualitat, únicament, es construeix des dels llibres o des de la repetició de fórmules repetides, li restem el seu dinamisme vital, el seu caràcter autobiogràfic, ja que ens privem de posar la nostra pròpia vida al servei del pensament.
L’autobiografia, és a dir, la manera amb la qual els éssers humans narrem les nostres vides, suposa l’exercici de la reconstrucció, interpretació i “resignificació” de les experiències que hem anat experimentant. Aquestes experiències amb Déu, amb la comunitat, amb la creació i amb nosaltres mateixos s’observen des de la vivència religiosa, teològica i espiritual. Aquesta és la manera de reconèixer com la nostra vida està sagradament fundada. Indubtablement, aquest procés s’ha d’anar purificant, discernint i hem d’aprendre a meditar-lo de manera constant.
La nostra experiència creient no es fonamenta en nosaltres mateixos, ans, emergeix de la tradició i de viure immersos en “el núvol de testimonis” (Heb 12, 1), els quals, abans de nosaltres, han fet experiència de Déu. Per tot plegat, és necessari comprendre que, tot i parlar d’autobiografia, també la vinculem amb la vida dels altres i de l’Altre totalment transcendent. La nostra autobiografia està indissolublement vinculada a altres vides. Emprant la modulació del filòsof Emanuele Coccia (2021) ens anem metamorfoseando amb d’altres, és a dir, anem unint íntimament els nostres textos, les nostres vides i els nostres sentiments amb altres textos, amb altres vides, amb altres sentiments. Aquest és el camí per on podem continuar imaginant la dimensió autobiogràfica de la teologia, de la religiositat i de la vivència profunda de l’espiritualitat.