Hem viscut un nou temps Pascual, enmig d’innombrables situacions d’injustícia i de patiment. La Humanitat tota gemega amb dolors de desesperació davant tants esdeveniments que ens deixen atònits. Semblés que, per més que passi el temps, seguim sense aprendre. Som testimonis de la repetició de decisions, d’actituds, de comportaments, de mostres reiterades de menyspreu i maldat en persones de les quals tots esperaríem actituds molt diferents. Mentre els que poden decidir per fer el bé, no hi fan, la majoria dels que vivim en aquest món semblem indiferents, apàtics, davant de l’angoixant món que vivim. El conformisme i la mediocritat va encegant la nostra ment i no veiem més enllà de les nostres pròpies necessitats, sinó simples capricis de persones immadures que no enfronten la vida amb responsabilitat. Passada la pandèmia de la Covid-19 s’han reprès pandèmies tan velles i conegudes com la guerra. Els tele informatius reiteren les notícies sobre atacs de Rússia a Ucraïna, o els desastres humans causats per Israel a la Franja de Gaza. Tot això se’ns fa habitual, quotidià, i així seguim vivint.
Enmig de tot això, quina és la novetat portada per la nova Pasqua que acabem de viure? Què és la novetat que ens porta l’anunci de l’evangeli quan relata la resurrecció de Jesús? Com creure que la mort no té la darrera paraula? En definitiva, com cultivar una fe que ens doni seguretat del que creiem? I em quedo en aquesta darrera pregunta. La fe en Jesús ressuscitat es fruit d’una trobada primer amb el Ressuscitat no com a fruit d’una deducció lògica o sil·logisme pel qual concloem que Jesús de Natzaret, l’home terrestre, és el Fill de Déu que continua vivint per la força de l’Esperit Sant. Aquesta trobada és primera, fundant, sense la qual no s’entén tot allò altre. Les celebracions de Quaresma, la Setmana Santa amb els seus ritus i simbologies, perden sentit si no hi ha un moment a la vida del cristià en que pot assegurar que es va trobar amb Crist en persona. Com ho afirma Simone Weil: «Va ser en el curs d’aquestes recitacions, com ja li he narrat, quan Crist mateix va baixar i em va prendre… en aquest sobtat descens de Crist sobre mi, ni els sentits ni la imaginació van tenir cap part; només vaig sentir, a través del patiment, la presència d’un amor anàleg al que es llegeix al somriure d’un rostre estimat».[1]
En aquest sentit, la nostra fe se sosté sobre una trobada que és experiència i que altera tot el nostre ésser i existir. Pot tenir connotacions emotives, sí, però que, d’alguna manera, ens revela una veritat de caràcter racional que ens convenç del que hem experimentat. D’alguna manera, la informació que tenim des dels evangelis o des de la història, sobre l’esdeveniment de la historicitat de Jesús només es fan raonables des de i a partir d’aquesta trobada personal amb el ressuscitat. Com afirma Moltmann: «El coneixement real de Crist porta necessàriament la fe que rehabilita. Aquest coneixement no pot ser merament teòric (nolita), sinó que porta espontàniament a l’actitud existencial (fidúcia). Només la fe que rehabilitat s’ajusta al Crist crucificat “per nosaltres”, ja que només pel seu mitjà es rep la força alliberadora de la resurrecció de Crist».[2] Molts cops els cristians sabem sobre Jesús o la Resurrecció, però no sempre poder dir que ens hem trobat amb Crist.
No volem amb això col·locar-nos com a “investigadors” de la vida de fe dels altres, però sí de la mateixa experiència de fe que afirmem tenir. Quan diem que Jesús es el Senyor de la nostra vida, realment ho creiem i vivim en funció d’això? La nostra vida quotidiana demostra allò que afirmem? Aquest és el gran desafiament per aconseguir fer creïble la nostra fe, sense caure en proselitisme, no fanatismes barats perquè els altres ens creguin. Si hi ha alguna cosa del que podem donar comptes amb la nostra vida és justament aquesta conversió, aquesta transformació interior que el Senyor va fer en nosaltres, però també es mostra cap a l’exterior. Déu s’ha revelat en la història humana, es va concretar en Jesús de Natzaret, però no podem pretendre comprendre’l. Sobre això afirma Torres Queiruga: «Que la revelació resulta verificable –dins, és clar, de la seva manera de “dació” específica– se segueix clarament del que s’ha dit. Com que fa de “partera” per adonar-se del propi ésser des de Déu, tota persona està en principi en condicions de reconèixer-se en la interpretació que se li proposa; o de rebutjar-la, si no el convenç, o fins i tot de proposar una interpretació alternativa. Això és, de fet el que passa a la vida real, quan aquesta és crítica».[3]
D’aquesta manera, els cristians, molt més que preocupar-nos per anunciar l’Evangeli amb paraules, ho hem de demostrar amb actes concrets per als quals la mesura és el mateix Jesús. Però queda clar que cada persona podrà decidir en llibertat si creu o no en nosaltres, si creu o no en Jesús. Nosaltres cristians, de moment, necessitem reinterpretar la nostra pròpia vida de fe. Com afirmava en un altre text: «Si la veritat de la nostra fe la carreguem en la nostra pròpia existència, aleshores hem d’examinar-nos quan veiem que no estem aconseguint contagiar-la. Cal que ens preguntem amb sinceritat: hem conegut veritablement Déu? La Paraula de Jesús ens ha captivat i alliberat de les nostres pròpies idees sobre ell?».[4] El prendre consciència del nostre moment actual, a nivell personal, és l’única manera d’aconseguir purificar les nostres idees i de la nostra percepció del món.
Sí, hi ha molt de patiment, però també hi ha molt d’amor entre els éssers humans, manifestats de mil maneres. Hi ha moltíssimes persones que, sent creients en el Déu de Jesús, en altres o en cap, continuen fent molt de bé. Moltes vegades és allà, a la feina colze a colze amb altres és que podem retrobar-nos amb Jesús ressuscitat. Preocupem-nos, doncs, de reexaminar el nostre cor i la nostra ment per deixar-nos renovar per l’amor d’un Déu que ve a trobar-nos i que és capaç de fer cremar el nostre cor amb la seva presència. Procurem llegir amb fe el passatge dels deixebles d’Emmaús que, tot i ser acompanyats per Jesús no van ser capaços de reconèixer-lo, però que, després de viure aquesta experiència de la proximitat del Déu ressuscitat van aconseguir comprendre que era ell i que no hi havia dubtes que així havia estat. Que el nostre cor torni a cremar amb la presència del ressuscitat i puguem dir amb Sant. Anselm: «No busco, en efecte, entendre per creure, sinó que crec per entendre. Doncs ho crec, perquè si no cregués, no entendria».[5]
*****
[1] WEIL, Simone, A la espera de Dios, Madrid: Trotta, 2009, p. 41-42.
[2] MOLTMANN, Jürgen, El camino de Jesucristo, Salamanca: Sígueme, 1993, p. 256.
[3] TORRES QUEIRUGA, Andrés, Alguien así es el Dios en quien yo creo, Madrid: Trotta, 2013, p. 60.
[4] PEREIRA RÍOS, Diego, “¿Hemos conocido el amor de Dios? Una invitación a revisar nuestra experiencia fundante”, Revista de Educación Religiosa, Volumen 2, n.º 4, 2022, p. 153.
[5] Proslogion, Cap. I.
[Imatge de Gloria Williams a Pixabay]