Alberto Iniesta va néixer el 4 de gener de 1923 a Albacete. Va estudiar a la Universitat de Salamanca i va ser rector del seminari de la seva diòcesi. Fou nomenat Bisbe Auxiliar de l’arxidiòcesi de Madrid, i destinat a la zona roja de Vallecas, als afores de la capital, pel Card. Vicente Enrique Tarancón.

Durant la dècada del 1980, el vaig visitar en diverses ocasions. Vivia freturosament i compromès políticament. El seu rostre irradiava delicadesa. Ell somreia quan l’anomenaven el “bisbe roig”.

Temps de restauració

A les darreries  de 1979, el Card.  Baggio,  prefecte de la Congregació per als Bisbes, el va citar a Roma. Molts sacerdots de la zona es van reunir per a manifestar-li llur total solidaritat. Van escriure al nunci Luigi Dadaglio, el qual, en aquells anys no era molt escoltat a Roma, ciutat on s’iniciava la línia restauradora del Papa Wojtyla. Les comunitats populars, no únicament les de Vallecas, celebraven reunions i estaven en plena efervescència.

Estant en la seva austera i humil casa de Vallecas,  li vaig  demanar a Iniesta què li havia passat amb el Card. Sebastiano Baggio. La seva resposta va ser franca: “Vaig ser interrogat pel Card. Baggio, no escoltat. Repeteixo, interrogat. Vaig haver de respondre una sèrie de preguntes, que van esdevenir una conversa-debat de cinquanta cinc minuts,  parlant una mica de tot. Des del papat de Pau VI planaven moltes denúncies contra mi, denúncies que van esdevenir més persistents i punyents durant els darrers anys. Li vaig respondre al Card. Baggio que no podia canviar el meu posicionament, ja que em sentia amb profunda sintonia amb el Concili Vaticà II”.

Els partidaris més conservadors de l’Església espanyola recriminaven a Mons. Iniesta la manca de formació teològica, així com la seva creativitat litúrgica, el seu compromís sociopolític, el profetisme coherent i la desobediència als ensenyaments i directrius del Papa.

En aquesta època, el Cardenal Marcelo González era arquebisbe de Toledo i primat de l’Església espanyola. Va escriure en el butlletí de la seva diòcesi: “La fe en el Crist no pot ni ha de ser imposada a ningú, ans ha de ser defensada dels qui l’ataquen i la desvirtuen”. Insistia en els aspectes negatius dels anys postconciliars. Cal esmentar que comptava amb el suport del bisbe de Cuenca, Mons. Guerra Campos, qui no desaprofitava  l’oportunitat per a atacar el bisbe Iniesta. I fent referència a la missió dels teòlegs, escrivia: “La veritat és única i exigeix fidelitat i amor”. Es tractava, per tant, d’una obediència incondicional a les línies vaticanes.

Una de les víctimes de la intransigència fou el P. Llanos, jesuïta, poeta i escriptor, amb molt renom a Espanya. Va viure durant vint-i-cinc anys als suburbis de Madrid, en el barri més deprimit i marginal. “La gent m’interpel·la, em demana per què sóc comunista. Els contesto: ‘Vine a viure vint-i-cinc anys en aquest barri i després veuràs…’. No m’interessen massa els afers de l’Església. En canvi, el temes de la fe sí que m’importen molt. Em sembla que hi ha massa escenografia. Tinc la impressió que hi ha un gran desori i desgavell. Es tracta de triomfalisme, i no m’interessa el triomfalisme eclesiàstic, ni tan sols el triomfalisme litúrgic”.

Qui era el bisbe Alberto Iniesta?

Realment, qui era Alberto Iniesta? Les persones que l’escoltaven el percebien com un home profundament pietós, un home molt culte, amb una gran capacitat d’escolta, de donació i d’entrega total al seu poble de Vallecas.

José María Martín Patiño,  jesuïta i persona de total confiança del Card. Tarancón, declarà: “És amic dels pobres. És un lluitador”. El mateix Card. Tarancón afegí: “És un home singular, una bona persona, molt pietosa, molt bona”. El nunci Dadaglio el protegí.  Es deia d’ell que era un dels “grans bisbes d’Espanya”.  En diverses ocasions, va intentar apaivagar els bisbes conservadors i el Card. Baggio, el qual possibilità que el Papa Wojtyla posés dos “espies-col·laboradors” prop d’Iniesta.

Iniesta va demanar a Roma poder-se quedar a Espanya, donat que el Card. Tarancón passava per moments difícils i es veia sotmès a atacs ferotges, alhora que s’havia posat en marxa una investigació contra teòlegs i s’evidenciava el contraatac per part de l’Opus Dei. Vaig preguntar-li sobre les dificultats entre la Santa Seu i Dadaglio, i em respongué: “El nunci Dadaglio ha finalitzat la seva missió diplomàtica i està esperant una nova destinació. Sempre ens hem entès bé”. Li vaig replicar que tenia problemes. Em contestà: “Aquí, amb nosaltres, no”.

Continuaren en boga rumors sobre la possibilitat que Iniesta fos traslladat. Tarancón i Dadaglio s’oposaven a aquest canvi. El “bisbe roig” somrigué quan li vaig demanar si aquesta notícia era vertadera i contestà: “Si diuen que malmeto les persones d’aquí, desitgen que malmeti una altra diòcesi?”

Vivíem una situació de total restauració. El teòleg Caffarena ho admetia: “Malgrat tot, penso en l’altra Església i aquesta roman viva, debatent els problemes, qüestionant la història”. Però, també, hi havia persones que donaven el seu suport a Lefebvre.

Quan es va presentar el llibre Vida y pensamiento de un obispo católico, en un cinema del barri de Salamanca, a Madrid, es cantà el “Christus vincit” i es tirà endavant el programa de lluita en defensa de la fe. Els teòlegs i el postconcili foren condemnats i es tornà a proposar el nacionalcatolicisme. Fou esfereïdor recórrer al sistema de denúncies i intimidacions, alhora que es refermaven les relacions amb les altes esferes de Wojtyla, fins a tal punt que l’agosarada revista Vida Nueva publicà el titular següent: “Telèfon vermell amb el Vaticà?”

El Card. Tarancón va ser president de la Conferència Episcopal des del 1972 al 1981. El succeí Díaz Merchán, qui ostentà el càrrec fins el 1987, continuant la línia d’apertura del seu predecessor. Després, va ser nomenat president de la Conferència Episcopal Ángel Suquía fins el 1993. Ángel Suquía havia substituït el Card. Tarancón com a Arquebisbe de Madrid el 1983.

Un cop a la renovació en l’Església. S’elegiren nous bisbes auxiliars i es destituí el rector del seminari de Madrid, Martín Velasco, persona de gran talent i amb molta experiència, erudit de renom internacional, i es va fer cessar el director de Vida Nueva, Pedro Lamet. Foren temps d’involució.

La denúncia dels 62 teòlegs

Durant el mes d’abril de 1989 es publicà un manifest signat per seixanta dos teòlegs. Es denunciaven els nomenaments episcopals unilaterals i conservadors, la reducció de l’espai per a l’autonomia de la investigació i la intransigència del magisteri en temes ètics.  Es llegia el següent: “Els mètodes disciplinaris de censura, la renúncia a les càtedres, la prohibició de la investigació teològica, la intimidació de les revistes representen un atac a l’exercici legítim de la investigació. La conseqüència d’aquestes pràctiques és el sorgiment d’un clima de por, de dubte, de sospita i de simulació, aspectes contraris als valors cristians fonamentals. Estem constatant una diferenciació dràstica entre el discurs dels teòlegs en cercles privats i les manifestacions i escrits públics, més preocupats per no alarmar els censors”. Entre els signants hi havia José M. Díez Alegría, Casiano Floristán, Benjamín Forcano, J.L. González Faus.

Fernando Sebastián, ex secretari de la Conferència Episcopal, comparà  l’Església de finals dels anys vuitanta amb un “vaixell que ha travessat una gran tempesta, perdent el 60% de les seves veles i masteler, i no té altra sortida que recuperar-se poc a poc”.

El 5 d’abril de 1998 Alberto Iniesta dimití i es retirà a Albacete, on morí el 3 de gener del 2016, a l’edat de 92 anys.

El 23 de setembre de 2018, a Vallecas, li dedicaren una zona: Jardines Obispo Alberto Iniesta.

[Imatge extreta de Wikimedia Commons]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.

Groc esperança
Anuari 2023

Després de la molt bona rebuda de l'any anterior, torna l'anuari de Cristianisme i Justícia.

Avatar photo
Prevere de la diòcesi de Vicenza, enviat especial de la revista quinzenal Il Regno i redactor a SettimanaNews.
Article anteriorLa misericòrdia com a lloc teològic
Article següentEl micrófono en el camino

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here