Fa gairebé 50 anys vaig escriure un article sobre teologia des d’un barri obrer. Em preguntava si la teologia que havia nascut en les comunitats cristianes i després crescut en catedrals, monestirs i universitats, podia també cultivar-se des dels barris. I responia que sí, perquè un barri obrer, malgrat totes les seves limitacions, és un lloc teològic privilegiat, perquè en ell es manifesta l’opció de Déu pels pobres i petits.
Em pregunto ara, gairebé mig segle després, si des del centre de la ciutat pot sorgir una reflexió teològica. En el centre de la meva ciutat hi ha nombrosos hotels, sempre amb turistes i executius joves, especialment en grans convencions com el World Mobile Congress. Al carrer s’escolten tots els idiomes, especialment l’anglès. Estem davant un món globalitzat i científicament accelerat. Té la teologia alguna reflexió o missatge per a aquest nou món?
Des de la meva habitació albiro el pati d’un col·legi, on nens i nenes fan gimnàstica i juguen, amb una incansable vitalitat. Les famílies recullen als nens per la tarda, sempre amb entrepans per al berenar; els diumenges els acompanyen a fer esport. Però em pregunto: què passarà amb aquests joves adolescents si pateixen bullying i intenten el suïcidi? Han estat preparats per a una vida real, on hi ha fracassos i, al final, mort? Quin futur els espera a aquests joves: guerra?, canvi climàtic?, falta d’aigua?, noves pandèmies? Han rebut alguna iniciació religiosa o cristiana?
Al costat de la meva residència hi ha una Església, un temple, neobizantí, gran i amb una solemne cúpula. La gran majoria de la gent que participa són persones grans. Com i quan es va trencar la cadena de la transmissió de la fe, d’avis a fills i nets? Els joves s’apunten amb generositat a diversos voluntariats, però moltes vegades sense motivació religiosa o cristiana. Hem transmès una Església centrada en dogmes, ritus i normes morals, no en la vida, la qual cosa provoca un rebuig instintiu en molts i moltes joves?
Davant d’aquest temple hi ha un centre de gimnàstica i fitness. Els diumenges coincideixen la gent gran que surt de missa, amb els joves que entren el gimnàs. Pura casualitat?
Des de la terrassa contemplo contenidors on la gent llença restes orgàniques i no orgàniques. A la llunyania es veuen passar contínuament avions cap a l’aeroport. Ens prenem de debò el canvi climàtic? Des de la terrassa s’albira la catedral i algunes esglésies gòtiques: són només monuments culturals i museus del passat? Té la teologia encara algun missatge per a aquesta crítica situació?
Són moltes les diferències entre la teologia dels anys 70 i l’actual. Els problemes humans i religiosos i cristians s’han radicalitzat i agreujat. L’ambient actual, aparentment optimista, tecnocràtic, consumista i secular, en el fons amaga una sensació d’impotència davant el futur, i una por al fracàs, a guerres, al canvi climàtic, a la crisi global i a la mort.
L’Església, avui summament desacreditada, no pot preguntar al món modern si creu en Déu, ni si existeix Déu. Menys encara pot imposar-li dogmes, lleis morals i ritus religiosos. L’única cosa que la comunitat cristiana pot comunicar al món d’avui és un anunci profètic i contracultural que ofereixi un sentit i un horitzó nou a la vida, la Novetat que pot vèncer la mort, és a dir, Jesús de Natzaret mort i ressuscitat. Aquest és l’únic missatge que posseeix l’Església i la teologia.
D’aquí naixerà l’esperança, el compromís per alliberar el món i la història de la mort, edificar un món fratern de fills i filles del Pare, sota la força i l’amor de l’Esperit que contínuament renova la faç de la terra i tot ho fecunda i vivifica, encara que no el sentim. L’última paraula no la tenen els tecnòcrates, ni les convencions, ni el fitness, ni els temples buits de joves, ni la pandèmia, ni el canvi climàtic, ni el bullying, ni el suïcidi, ni la guerra, ni la mort. L’última paraula sorgeix de la trobada personal i comunitària amb Jesús de Natzaret, el nostre Senyor, que comparteix amb nosaltres la seva Vida.
[Imatgen de Freepik]