[Carta escrita a la meva dona, la meva filla i els meus dos fills, després d’un recent viatge familiar a Croàcia.]
Estimada família:
Cada viatge autèntic es fa en dues direccions. No, no parlo del viatge d’anada i de tornada. No és això.
Hi ha el viatge exterior, el nostre trajecte de 820 km. entre Zagreb i Dubrovnik, en un Opel Corsa a estrenar, amb parades a Poljanak, Jovići, Zadar, Trogic, Kaŝtel Lukŝić, Split, Ragusa i Cavtat.
Hi ha el viatge interior cap al fons d’un mateix. Cap als records o la pròpia biografia. Mentre es viatja a l’exterior també es viatja a l’interior. Potser aquesta és la diferència més genuïna entre el turista i el viatger, filla meva. Només el segon viatja a dins. M’explico.
El viatge interior té a veure amb la meva experiència prèvia, amb la meva biografia vinculada a aquest territori que avui és Croàcia i que a la meva història també es diu Iugoslàvia. Des de Zagreb a Dubrovnik he anat recordant, he anat rellegint (sovint inconscientment; el viatge interior no és perceptible, o millor dit, no és voluntari. Cal aturar-se a mirar i reconèixer-ho, a posteriori, com estic tractant de fer ara).
Rellegint el meu viatge interior descobreixo que les guerres de l’antiga Iugoslàvia (de 1991 a 1996, sobretot) van succeir en els meus anys universitaris, en els anys de formació de la meva consciència social i política. I que, d’alguna manera, l’escàndol d’aquesta guerra a dues hores de casa, a la vella Europa on Espanya també s’estava incorporant des dels 80, va marcar la meva generació. Els jocs olímpics d’hivern del 1984 es van celebrar a Sarajevo. I durant els jocs olímpics de Barcelona el 1992, Sarajevo estava patint un setge que va acabar el 1996 (sí, un setge de 4 anys). Un extermini d’europeus per europeus no podia deixar indiferent algú a la vintena d’edat.
Hi ha guerres i guerres. És veritat que en la meva acumulada joventut de 50 anys he conegut (d’oïdes, per sort) moltes guerres. Recordo les guerres (contra) civils a Centreamèrica (Nicaragua, El Salvador, Guatemala), la guerra entre Israel i Palestina, sempre constant. A la meva infantesa, sobretot, m’impressionaven les notícies i les imatges d’una guerra llarguíssima: la guerra entre l’Iran i l’Iraq, que va ocupar gairebé tota la dècada dels 80.
De fet, el 1991 es va produir la invasió de l’Iraq a Kuwait i l’atac dels EUA Era la primera guerra dels EUA amb l’Iraq: la guerra del Golf Pèrsic. Contra aquesta guerra, transmesa en directe per la cadena de televisió CNN, vam escriure un reduït grup d’estudiants de COU (segon de batxillerat) del col·legi de jesuïtes una carta al director publicada al diari Navarra Hoy. Va ser el meu primer “no a la guerra”. El segon “no a la guerra a l’Iraq” va ser el 2003, amb la invasió de l’Iraq pels EUA, el Regne Unit i Espanya, en el naixement de la meva filla gran.
Però també el 1991, la guerra als Balcans. No a terres àrabs, no amb gent en túniques estranyes i en deserts llunyans i infinits. No, aquesta vegada al centre d’Europa, a tocar de Viena, Budapest o Venècia. Això em va causar una impressió profunda. Jo havia viatjat a Lisboa, Anvers o Bordeus (poca cosa potser, però era el què hi havia a l’abast d’un estudiant de Pamplona-Iruña, per definició un jovenet de províncies). La meva incipient consciència de ciutadà europeu estava a les beceroles i la guerra a Croàcia va ser un cop de puny en la seva formació. Per això hi ha guerres i guerres.
Al meu viatge interior, he recuperat els noms de les ciutats escenari de la guerra: Zagreb, Vukovar, Dubrovnik, Mostar, Sarajevo, Šibenik, Srebenica… No les hem visitat totes al viatge exterior. Però per al viatge interior no hi cal: un senyal en una cruïlla de carreteres, una indicació al mapa, el nom d’un carrer (Ulica Vukovarska, o carrer de Vukovar, és un nom repetit a Zagreb, a Split, a Dubrovnik, reservat a vials il·lustres i prominents).
En el viatge exterior, la història de la guerra només es va fer explícita al principi i al final. Al principi a Zagreb, amb el testimoni de la nostra guia turística Doris: records d’infància en refugis i soterranis sota bombardejos. Al final, al museu commemoratiu de l’atac a Dubrovnik, la defensa de la ciutat i la victòria croata (4 anys després). Suficient per al meu viatge interior. Entremig del viatge exterior, gairebé res (excepte, com dic, algun senyal de trànsit, un nom a la llista de carrers, al mapa de carreteres…).
En el viatge interior, he rememorat els ressons de la guerra a la meva vida universitària pamplonesa. A Pamplona-Iruña, la capital de la insubmissió, jo vaig ser objector de consciència a la mili i participava amb el grup de Gesto por la Paz de Euskal Herria (ETA encara existia). Aleshores, vaig publicar al poemari col·lectiu Mientras llega la paz, publicat amb el suport del poeta d’Aoiz-Agoitz, Salvador Gutiérrez i de l’ajuntament de Pamplona-Iruña. Al Nadal de 1995 els autors vam vendre el poemari al carrer i amb els diners que es van obtenir, es van pagar els ports d’un tràiler amb ajuda humanitària des de la nostra ciutat a un camp de refugiats a Bòsnia. El gra de sorra de joves poetes en formació.
El meu poema en aquest llibre anava sobre la superació de la solitud, sobre el valor del que és col·lectiu davant del que és individual. Potser ho vaig triar perquè vaig pensar que per aturar una guerra calia alguna cosa més que els versos d’un sol home:
Álbum de fotos
No tengo más que ver fotografías
-recientes y en color-
para darme cuenta de que no estoy solo,
de que existe
una urdimbre de vidas
muy cercana,
hombro con hombro,
que llega hasta el mar,
que me lanza al horizonte,
que me vive por fuera de mí mismo,
que se hace carne con mi carne
y se parte el pecho.
Unas pocas fotografías
-que retratan sillas y chaquetas-
para volver a recordarme,
cuando me mire de nuevo en el espejo,
que la soledad no puede resistir
esta tierra abonada
con tanto estiércol
y tantas manos
y que día tras día un arado rojo
me labra el rostro hasta los dientes,
me abre solidariamente
en canal,
junto a otros nombres,
para retornar a ellos con el mar,
por la mañana.
Apenas dos o tres fotografías
-en la última página de este álbum-,
visitar un parque cuando llueve,
el agua fría de los charcos
y muchas botellas
agarradas de infinitos
brazos,
me muestran hoy
que no queda aliento
para la muerte,
que no me encuentro solo,
que muchas voces me gritan
al oído
cuando agonizo entre papeles,
desangrándome
en religioso
y alegre
acompañamiento.
El pròleg del poemari estava escrit per Petar Vasiljević, un defensa central d’Osasuna. Era serbi, un refugiat a la pilota suposo, com gairebé tots els joves iugoslaus esportistes que van arribar aquells anys. Un altre central serbi, molt tosc però carismàtic (un gegant calb) a la defensa d’Osasuna va ser Predrag Spasić; fins i tot va fer tres gols…
Per sobre de tots els records, he recordat dos amics que van anar als Balcans. El primer és Pablo. Després d’estudiar el màster de cooperació internacional a Deusto, se’n va anar a una pràctica sobre el terreny a Zagreb i Sarajevo. El segon amic és Javier Vicente, de la meva colla d’amics del col·legi, que va ser a Bòsnia com a casc blau de l’ONU. Pablo em semblava més inspirador: va estudiar dret amb mi i jo somiava una vida dedicada als drets humans, la cooperació internacional, el dret humanitari en conflictes armats… Javier Vicente no era per a mi tan impressionant: la vida militar l’he menyspreada sempre. Però ara penso que per a altres amics de la cuadrilla i per a moltes persones, la missió de l’ONU també va ser una manera real d’aportar, de fer alguna cosa. Ara no sóc tan injust amb Javier Vicente com aleshores. I també ara sóc més crític amb en Pablo. La vida m’ha donat una perspectiva millor.
Crec que en aquest viatge a Croàcia he fet un petit balanç. No en va, era un viatge en forma de regal que em vau fer pels meus primers 50 anys de successiva joventut. Un balanç de significat d’una guerra alhora propera i llunyana. Balanç de significat d’un país que a la meva primera joventut de 20 anys va estar molt present. I crec que no he actualitzat com va ser de profunda la impressió que em va causar fins a 30 anys després, en trepitjar aquest país.
Aquesta setmana viscuda de viatge he vist com està de dividida la societat als territoris de l’antiga Iugoslàvia. A Croàcia hi ha més percentatge de croats que abans de la guerra; a Sèrbia, de serbis; a Eslovènia, d’eslovens: són societats nacionals més pures, sí. M’ha semblat percebre que viuen a l’esquena les unes de les altres. Per exemple, que poques matrícules de Sèrbia vaig veure a Croàcia! Només una! Dos cotxes de Montenegro, tot just tres de Macedònia del Nord i de Bòsnia i Hercegovina. Mitja dotzena d’Eslovènia, només a Zagreb. En canvi, visitants de República Txeca, Alemanya, Àustria, Suïssa, Hongria, Itàlia, fins i tot de Polònia i Ucraïna, eren multitud a tots els racons de Croàcia que hem recorregut.
La nació croata que he conegut se sosté encara damunt de la victòria sobre Sèrbia i Montenegro. Croàcia se sosté en un patriotisme de banderes i en un nacionalisme militarista, que elogia el sacrifici bèl·lic, l’ideal d’un soldat-ciutadà en èpica resistència davant del serbi imperialista.
M’ha posat seriós sentir aquests ressons guerrers encara frescos, aquestes ferides obertes, aquesta incapacitat dels balcànics per fer les paus.
M’ha posat seriós sentir que fa 30 anys teníem raó els joves de la meva generació: “no a la guerra” als Balcans, la salvatjada més gran a Europa des de la Segona Guerra Mundial. Doncs sí, aquesta salvatjada va ser veritat i ens va afectar de debò.
M’ha posat seriós sentir la meva impotència davant de les noves guerres europees. Dos dimarts al mes, a les 7 del vespre a Sant Andreu de Palomar, on visc, hi ha una concentració silenciosa però eloqüent contra la guerra a Ucraïna. He anat algunes vegades: amb prou feines una trentena de persones; jo sóc de les més joves. La guerra als Balcans va durar deu anys. La d’Ucraïna ja va per a 14 mesos.
És veritat que nosaltres gairebé no podem res contra la guerra, contra aquestes guerres, les del passat i les del present. Però també és veritat que hem de dir “no a la guerra”, “sí a la pau, a la reconciliació, al perdó”, encara que no serveixi per a res. Tant de bo els que sou més joves sentiu aquesta indignació i crideu més contra la guerra.
Perdoneu-me, però aquesta “Pasqua a Croàcia” (en serbocroata, Uskrs u Hrvatskoj) ha estat un recordatori de la Passió dels 90. Segurament, no he estat la persona més comunicativa, no la més divertida, no la més ocorrent, no la més humorística. He fet el viatge amb vosaltres. Crec que he estat un bon xofer: solvent i fiable, com sempre (ser nét de taxista deu influir…)
Ho sento, però no comptava amb el meu viatge interior, aquell al qual ningú més em podia acompanyar (fins al moment que llegiu això). Almenys, ara sabeu d’aquella mena de malenconia que ha anat augmentant al meu exterior, entre Zagreb i Dubrovnik.
No a la guerra! Ne u rat!
Sí a la pau! Dóna miru!
***
Per saber més sobre la guerra dels Balcans, us recomanem la lectura del Quadern CJ “Vint preguntes sobre els conflictes iugoslaus” (1994) de Carlos Taibo.
[Imatge extreta de Wikimedia Commons]