En un mercat de religions creixent, el cristianisme encara és l’aposta de persones joves com la Maria, el Pau i la Sonia. En aquesta conversa parlen sobre què significa per elles definir-se com a cristianes i assenyalen els elements que fan que aquesta religió sigui avui contracultural.
Sonia (S): ¿Qué es para vosotros el cristianismo?
Maria (M): En alguna ocasió, Pau, t’he sentit a dir que el cristianisme és antimoralista. Em sembla una bona manera de presentar-ho perquè la imatge més estesa que en tenim és la dels preceptes i de la moral: una manera d’entendre el món única i jeràrquica que s’imposa. La teva mirada, en canvi, posa l’accent en el fet que el cristianisme és sobretot una «bona notícia». Sento que moltes vegades em costa definir-me com a cristiana precisament perquè la mirada que domina és la de la moral, cosa que a mi em genera molt rebuig. Per mi, identificar-me com a cristiana té a veure amb aquesta mirada alliberadora que planteges.
Pau (P): El que dius sobre el predomini de la mirada moralista és veritat. També en persones de fora del cristianisme. Ahir, quan una persona no creient es va assabentar que jo ho era em va començar a burxar amb preguntes del tipus: «I la Inquisició, què?». Per a mi no va per aquí. No obstant, el que dic sobre una lectura antimoralista del cristianisme no és un plantejament molt nou.
M: Potser nou no, però separar «cristianisme» i «moral» és contraintuïtiu, especialment a casa nostra, on hi ha un imaginari molt assentat que relaciona el cristianisme amb el nacionalcatolicisme. Cal reconèixer el dolor que ha generat i segueix generant aquest imaginari. Tu rebutges aquest llegat per rescatar el cristianisme de la nostra tradició històrica. El problema és que moltes persones, si et carregues aquest llegat, et diuen «i què en queda, del cristianisme»?
P: Quan la gent ens fa aquestes preguntes és perquè el rerefons cultural continua sent aquest. En el meu cas –soc un convers– ho he tingut relativament fàcil perquè he entrat a l’Església en un moment on pots trobar comunitats que intenten viure d’una altra manera. Ara bé, quan tornem a centrar el discurs en determinats llocs morals, és clar, tornem a ser on érem abans. El repte és com et situes com a cristià davant d’això.
S: I com ho reivindiquem? L’extrema dreta fagocita la fe i se la queden per a ells, com si fos patrimoni seu. En un moment de molta complexitat a tots nivells, les ofertes de dogmes i receptes es compren fàcilment, i això és el que fa l’extrema dreta amb la el cristianisme, però com a alternativa, nosaltres què oferim?
P: Crec que podem oferir presència i actes. És la manera de demostrar que el cristianisme no és el que proposa l’extrema dreta, que es pot viure d’una altra manera. Sobretot mostrant-te present en la defensa de les persones que són víctimes d’aquesta unió entre ideologia i religió. Això, de fet, és molt evangèlic. En els Evangelis hi apareixen les autoritats religioses, i també els que són expulsats per l’estructura religiosa d’aquell temps, i Jesús, precisament, el que fa és dirigir-se a aquests últims. En tots els tabús socials de l’època, Jesús hi és. Cal fins i tot visibilitzar aquesta presència. Per exemple, cristians contra l’homofòbia… S’hauria de poder visibilitzar i mostrar-te, juntament amb altres entitats que lluiten en aquestes causes. Per a nosaltres, el cristianisme té a veure amb estar al costat d’ells. Es pot viure des d’un altre lloc.
M: Estar al costat dels últims en el teu fer i en la teva manera de ser i viure. Això és el que és contrahegemònic i diferencial, en el sentit del perdó, de l’amor profund per l’altre… Davant l’obsessió o la insistència en el pecat, «el que no s’ha de fer», l’avortament… Per mi és molt clar que la manera de ser de Jesús era una altra, i que cal recuperar-ne l’essència. Aquest és el meu repte com a cristiana: «prendre partit» per coses i posicionar-nos davant els conflictes.
P: Al mateix temps, no sé si topar de cap constantment amb la jerarquia és contraproduent. En fi, a mi el fet de ser una minoria no em preocupa. Sant Ignasi, per exemple, va passar per la Inquisició… Sant Joan de la Creu, Sant Ignasi… tots ells van ser perseguits. El Sanedrí de l’Evangeli, que va jutjar Jesús, existeix i suposo que existirà: persones que viuen la religiositat d’una manera moralista i que jutja i condemna la resta.
M: Si hi ha alguna escletxa on puguem ser és en aquest compromís últim i conseqüent de Jesús. Això ens pot il·luminar. On no hi ha esperança els cristians hi són; en molts llocs i institucions on no hi cap l’eficiència ni sembla que tingui sentit ser-hi també hi són. Hi ha cristians allà on el dolor és present.
Generar un discurs que assenyali i contradigui les institucions és necessari, sobretot quan les institucions estan captades per aquests discursos d’odi que van guanyant terreny.
P: Crec que això que dius es pot assenyalar molt sovint. En aquesta concepció moralista («has de fer això o aniràs a l’infern») se seleccionen coses que no existeixen en l’Escriptura o en la manera de fer de Jesús. En canvi, el no jutjar, això sí que hi és. També en l’Antic Testament, que a vegades té mala premsa, però quan el mires de prop hi trobes coses sorprenents. Per exemple, en el Levític, el que diu sobre els esclaus, sobre els forasters… Hi llegim, per exemple: «No explotis el teu proïsme ni li prenguis allò que és seu. No retinguis fins l’endemà la paga del jornaler» (Lv 19,13), o: «Quan un immigrant vingui a instal·lar-se al costat vostre, en el vostre país, no l’exploteu. Al contrari, considereu-lo com un nadiu, com un de vosaltres. Estima’l com a tu mateix, que també vosaltres vau ser immigrants en el país d’Egipte» (Lv 19,33-34). Tot això està molt bé. A vegades es ressalten certes coses que només provenen de la tradició… Ho veus i et preguntes: «I això d’on ve?». Perquè quan llegeixes els Evangelis no surt enlloc. Cal posar les coses en la jerarquia adequada.
S: On queda la litúrgia? Com s’alimenta la part més espiritual? Fa patir la pèrdua de cerca del sentit profund…
P: Jo soc molt bíblic. A mi l’eucaristia i la litúrgia m’interessen molt. El cristianisme, per mi, té a veure amb el fet de ser objecte d’un amor incondicional i la creu és el símbol d’aquest amor absolutament boig. «Jo em carrego sobre mi les teves culpes i, per tant, tu estàs net davant els meus ulls». Això és molt important. Jo això ho relaciono amb el compromís social. Per mi, viure la fe i l’espiritualitat té a veure amb perdre la por en moltes coses, el menyspreu, la pobresa… Seguim un senyor que es va fer pobre. I confiar que, fins i tot en aquestes situacions de duresa, Ell hi és. Perdre aquesta por té a veure amb deixar anar molts privilegis que tenim i que es mantenen gràcies a l’opressió i la injustícia. Per mi hi ha una relació molt íntima entre el vessant espiritual i el compromís social. Aleshores, per mi la pregària i l’Eucaristia són importants. He tingut la sort de trobar un entorn on em sento molt a gust, en un ambient molt senzill que posa l’accent en l’amor, la pobresa, etc. És clar, si no hagués tingut aquesta sort aleshores potser no hi seria. Aquesta gratuïtat per mi és important perquè aquest despullament no el faig jo amb les meves forces sinó demanant i rebent ajuda constantment. Hi ha un moment en la Bíblia on el profeta Elies està completament sol, tothom ha abandonat la fe, la resta dels profetes els han matat… Aquesta petitesa és la manera com Déu fa les coses. Hi ha un moment que diu «prou»; aleshores se li diu: «té, menja, beu i camina». Per mi, aquesta part de l’Eucaristia és molt important. Confiar que algú et dona forces davant l’experiència del fracàs.
S: «L’esperit sempre bufa des de baix i enmig del caos», diu Víctor Codina.
P: Crec que en aquest sentit el cristianisme és contracultural. Més enllà del que diu Joan Burdeus en l’article, quan afirma que el cristianisme és contracultural perquè «ens fa descansar», jo crec que també ho és perquè té aquesta idea de la confiança en l’eficàcia de la pobresa. Això és sempre contracultural perquè sempre ens pensem en termes de força i de poder…
S: Si contraposem l’Evangeli amb el sistema establert sembla que no tinguin res a veure. Per sort, sempre tenim referents de persones que, fins i tot, no només en la seva manera de viure la fe, sinó en com l’encarnen, ens reconnecten amb aquesta idea de «l’Església no són només aquests, tots som Poble de Déu». Quins són els vostres referents?
M: Persones amb qui he caminat, que són testimoni de vida comunitària i política. Persones anònimes que posen la seva vida al servei dels altres. Persones properes que arriben al cristianisme per elecció lliure i que ho reivindiquen: «sí, soc cristiana per convicció, no perquè toca». Acostumen a ser persones que s’ho qüestionen tot constantment. És una manera d’estar en el món, que transforma i que obliga a revisar-te en tot moment. És un camí que se sustenta en el fet de saber que Jesús t’il·lumina.
P: Jo venia d’un entorn ateu. Hi ha moltes coses en les quals ideològicament segueixo estant-hi d’acord, i per a mi la fe no ha anat en contra d’això, sinó al revés, m’ha servit per aprofundir-hi. I referents? Simone Weil, tot i que me n’he allunyat una mica, perquè hi havia coses que les vivia d’una manera molt moral. Després, Teresa de Jesús m’agrada molt. És interessant veure, juntament amb Santa Teresa de l’Infant Jesús, algunes reflexions sobre el paper de la dona i la religió… És interessant rescatar-ho. I finalment Charles de Foucauld, m’agrada el procés de passar d’intentar evangelitzar a tothom, de fracassar estrepitosament i adonar-se finalment que el que calia era tan sols compartir la vida i l’amistat. Em sembla molt bonic i interessant per avui. Es tracta de viure la fe i conviure amb la resta oferint l’amistat i la companyia.
Aquest article es pot llegir al primer Anuari de Cristianisme i Justícia.
L’Anuari és una publicació nova que recull els temes més destacats que hem tractat al llarg de l’any, a més d’incorporar contingut inèdit. El tema principal d’aquesta primera edició, «La ferida», prové de la conferència inaugural del professor Josep M. Esquirol, l’octubre de 2021. Des del començament del projecte també vam voler donar èmfasi al disseny. Volíem compartir les converses i els debats, habituals a Cristianisme i Justícia, d’una forma on la paraula, la imatge, la fotografia i inclús el còmic poguessin trobar-se.