Victor Gollancz, un famós editor anglès del segle XX, va encarregar a George Orwell escriure un reportatge sobre l’atur al nord d’Anglaterra. Eren els anys trenta, en plena crisi econòmica. Gollancz ja li havia publicat a Orwell el seu primer llibre, Sense ni cinc a París i Londres, que també era un reportatge. La comissió d’aquest segon reportatge va significar l’inici de la ruptura entre aquests dos homenots, que va culminar quan Orwell va escriure Homenatge a Catalunya, que Gollancz, lleial simpatitzant del comunisme, no podia publicar de cap manera, per les crítiques que aquest llibre de memòries d’Orwell sobre la guerra civil espanyola contenia en contra de la URSS.
El segon reportatge Gollancz-Orwell es va titular El camí cap al moll de Wigan. Orwell, enlloc d’escriure sobre l’atur al nord d’Anglaterra, va escriure sobre el treball miner, sobre l’habitatge i les condicions generals de vida d’aquest col·lectiu. No era el que l’editor li havia demanat, però tot plegat es podia deixar passar, si no fos perquè Orwell va decidir afegir una segona part al reportatge, no demanada, en la què es dedicava a criticar els socialistes i els comunistes. Gollancz va decidir transigir amb les crítiques, i va publicar el llibre sencer, afegint-hi un pròleg en el que pràcticament desacreditava el seu propi autor.
D’entre les crítiques al socialisme llançades per Orwell en aquella ocasió, destaca la crítica a la confiança cega en el progrés tecnològic. Orwell era un home d’una intel·ligència penetrant. Entenia que l’industrialisme era una necessitat, no un bé, que permetia mantenir una població nombrosa ben alimentada i amb un nivell de vida decent. Res més. Era perfectament conscient que la industrialització estava fent desaparèixer el paisatge i les formes de vida tradicionals angleses, i que això era una desgràcia, però que era el preu a pagar havent apostat per l’home (i no pels rius, els paisatges o les muntanyes).
Res més. Això és el màxim que un li pot sentir dir a Orwell en favor del desenvolupament tecnològic. Orwell mai va creure cap de les promeses de la tecnologia. Orwell era un Humanista, algú que creia que l’home era un ésser excepcional i que calia ordenar el món en favor de l’home. Però també creia que a partir de cert punt, la tecnologia no sumava, sinó que restava capacitats a l’home. D’això va el dotzè capítol de El camí cap al moll de Wigan.
Es repetia amargament que qualsevol crítica dirigida al desenvolupament tecnològic seria mal rebuda, perquè la tecnologia i el coneixement s’havien fusionat tant íntimament, que una crítica a la tecnologia seria interpretada com una crítica al coneixement. La idea que no s’han de posar límits al coneixement o la tecnologia era, i és, tràgicament, un dogma absolutament inqüestionable, com ho havia estat l’existència de Déu abans de l’era de l’Humanisme. Però hi ha una diferència entre dir que totes les persones necessiten una vida decent i que no s’han de posar límits al coneixement o la tecnologia. Son dues idees independents; cap de les dues implica l’altra. La primera pertany a l’humanisme; la segona, no. De fet, la segona podria ser incompatible amb la primera.
L’actitud d’Orwell davant la tecnologia es pot resumir amb molta simplicitat: una actitud escèptica. Com la droga -deia literalment- la tecnologia és útil, còmoda, addictiva i perillosa. S’ha de prendre amb responsabilitat i recança, sabent que el preu a pagar és alt. Gairebé cent anys més tard, la tendència no s’ha corregit, sinó que s’ha accelerat. Ens cal preguntar-nos, com a societat, si no hauríem de posar límits al desenvolupament tecnològic. Al capdavall, no ens hem tornat tots addictes a la tecnologia? Quantes coses hem desaprès per culpa d’ella? Els problemes ecològics, no provenen, al final, de l’ús imprudent i immoderat de la tecnologia?
[Imatge extreta de Wikimedia Commons]