[Article escrit conjuntament per Miriam Feu i Maria Bramona]
“La pobresa que mata és la misèria, la filla de la injustícia, l’explotació, la violència i la distribució injusta dels recursos. És una pobresa desesperada, sense futur, perquè la imposa la cultura del descart que no ofereix perspectives ni sortides”.
(Paraules del papa Francesc en motiu de la VI jornada mundial dels pobres)
La pujada de preus de béns i serveis de primera necessitat ha arribat mentre encara seguim subsistint als estralls de la pandèmia. I per a moltes famílies, sobretot les més vulnerables, no ha suposat altre cosa que el manteniment de la condemna en la marginalitat i l’exclusió que la gran recessió iniciada el 2008 va decretar. Res de nou, i a la vegada, res tan alarmant.
Que les víctimes que pateixen amb més intensitat les conseqüències de les crisis siguin sempre les mateixes, les llars en situació de major vulnerabilitat, ho hem sentit moltes vegades. El darrer informe de la Fundació FOESSA, presentat a l’inici d’enguany, ens mostrava com l’exclusió social ha augmentat del 18,3 fins al 23,4% en la població espanyola[1], amb 6 milions de persones descartades de la nostra societat. I en son 2,2 milions a Catalunya[2]. En un informe posterior, recentment publicat, FOESSA ha calculat el pressupost necessari per a una vida digna, i ha constatat que 3 de cada 10 llars no disposen d’aquests ingressos mínims[3]. Res de nou, ens repetim, davant d’unes xifres que ens emmascaren rostres. No podem deixar de recordar-nos que la pobresa i l’exclusió son filles de la desigualtat, que va augmentar durant la gran recessió del 2008, ho ha tornat a fer de manera més intensa durant la crisi de la Covid i continua creixent en l’actualitat, tot esdevenint un problema estructural i de gran magnitud a la nostra societat. Aquesta desigualtat és palpable i es viu, no és pas simple retòrica. La podem veure en els esforços de les persones que no poden diversificar els seus recursos, perquè s’entossudeixen en sobreviure pagant l’alimentació i l’habitatge.
Fent un exercici d’abstracció, si dividíssim la nostra societat en un edifici de cinc plantes, essent la primera planta els veïns que menys ingressos tenen i la cinquena planta els de més ingressos, veuríem que els veïns que més renda han perdut han estat els del primer, els més pobres, mentre que els únics veïns que no van perdre renda durant la pandèmia, sinó que la van ampliar van ser els veïns més rics, els del cinquè. La desigualtat en termes de renda a Catalunya, entre viure a la cinquena planta o viure en la primera, ha augmentat més del 40% en només tres anys, una xifra superior a l’increment que va tenir durant la crisi del 2008. La pandèmia va intensificar les mancances estructurals del nostre model socioeconòmic, i va ampliar la distància entre la realitat viscuda per les persones que van poder mantenir la seva feina de manera ininterrompuda malgrat la situació i aquelles que van patir la desocupació sense protecció social, o una ocupació reduïda en jornada o en remuneració.
Cada vegada més, la distància que separa les famílies que disposen d’una llar, el lloc que els dona seguretat i les permet descansar, i les famílies que no poden accedir o mantenir un habitatge i han de buscar una habitació de relloguer com a darrera alternativa a la situació de carrer, marca la diferència entre dues realitats paral·leles. I els infants i adolescents que viuen i creixen en aquesta segona realitat, en pateixen les conseqüències amb una marca profunda no només en el seu present sinó també en el seu futur quan siguin adultes.
Davant d’aquest diagnòstic, ens cal no normalitzar la situació. No podem acceptar com a inevitable que una part cada cop més gran de la població es vagi quedant enrere, es quedi descartada. És aquesta realitat concreta la que ens interpel·la, i ens crida a pensar i construir respostes possibles per a la construcció del bé comú. No podem desistir en creure que és possible desenvolupar la capacitat de sortir de si mateix cap a l’altre.
Calen doncs, reformes profundes, amb mirada a llarg termini però que no oblidin les situacions d’urgència presents; i per això, hem de superar les lògiques electorals i partidistes. Les solucions hi son, existeixen polítiques públiques que funcionen en altres indrets del món. Però cal establir les prioritats centrades en millorar les condicions de vida dels veïns del primer pis de manera consensuada entre tots els agents polítics. I per a això, és indispensable que com a societat revindiquem també la prioritat de construir un món habitable pels més pobres, febles i vulnerables.
Ens fa falta tornar a sentir que ens necessitem els uns als altres, que tenim una responsabilitat envers els demés i pel món.[4] Per a això, és clau superar els valors imposats pel model neoliberal, que ens fan viure atomitzats sota el prisma de l’individualisme i treballar en la creació de comunitat, d’espais de pertinença i participació de les persones. És de vital importància recuperar la idea de comunitat en allò concret. Per a totes les persones que viuen situacions d’exclusió, poder-se vincular a una comunitat dota de sentit i permet crear xarxes de suport. Permet també la participació en la societat, en les associacions i en allò polític. Les activitats compartides i la relació permeten teixir llaços sanadors. La seva permanència en el temps pot determinar les futures possibilitats de sortir-se’n.
Així doncs, ens cal reaprendre a buscar respostes col·lectives a les problemàtiques socials, des d’una comunitat forta que no permeti que ningú se’n quedi exclòs. Amb la idea de fons que la pandèmia ha posat de relleu: som una humanitat de vides fràgils que necessita de sociabilitat. Defensem que la necessitat solidària de l’“altre” s’ha de poder convertir en costura comunitària. Només en unió podem defugir de l’individualisme extrem imperant, per celebrar la capacitat de cuidar-nos i salvar-nos els uns als altres.
***
[1] Vegeu “Evolució de la cohesió social i conseqüències de la Covid-19 a Espanya”, Fundació Foessa, gener del 2022.
[2] Vegeu “Informe sobre desenvolupament i exclusió social a Catalunya”, Fundació FOESSA, febrer del 2022.
[3] Vegeu “El coste de la vida y estrategias familiares para abordarlo”, Fundació FOESSA, novembre del 2022.
[4] Laudato Si, 229.