En català tenim una meravellosa recomanació per als infants: fes bondat. No és la prescripció moralitzant del pórtate bien, ni l’idealista sigues bo, ni la prohibició del no facis o no siguis… No; és simplement afirmar la importància de la bondat, juntament amb un èmfasi inexcusable: la bondat es fa, és una manera de fer i de procedir a la vida.

Recomanació només per a infants? En un món cada cop més inhòspit, dur, agre i incert semblaria que la bondat pertany al beatífic regne de les bones intencions. Més encara: tan necessitats com estem de grans paraules com justícia, pau i solidaritat, podem tenir la temptació de creure que la bondat ens retorna a buscar compensacions inútils per a la nostra impotència.

Però no és així. La bondat no competeix amb les grans paraules, ni substitueix o compensa la seva absència, sinó que es sosté sobre ella mateixa. No canvia el món ni la història, però fa més amable i agradable la vida de les persones concretes: un món inhòspit no ens dispensa de mirar de viure més humanament la nostra vida quotidiana. Perquè el lloc on es fa bondat no és altre que la vida de cada dia, no és altre que les relacions -tant les estables com les episòdiques- on sempre és possible un gest, una mirada, una paraula que transmetin proximitat, acolliment i comprensió.

Un món esquerp i incert com el nostre ha posat més de relleu la nostra vulnerabilitat, ha palesat que, comptat i debatut, vivim a la intempèrie. La bondat no ho nega, sinó que vol convertir la vulnerabilitat i la intempèrie, sense negar-les, en hospitalitat. La bondat és l’hospitalitat dels que se saben vulnerables i, per això mateix, no volen dimitir ni de la pròpia humanitat ni de contribuir a fer un món més humà. És una pena la gent que, perquè creu que no pot resoldre els grans problemes de fons, no fa res.

Fem bondat. Amb les persones que ens envolten… perquè la bondat no la podem fer enlloc més. Quan ens referim exclusivament a la necessitat de solucionar els problemes de la gent, el poble, la nació, els exclosos i tantes altres generalitzacions inevitables, hauríem de recordar que la bondat es juga en un registre que no queda resolt encara que se solucionessin tots els problemes haguts i per haver. Perquè la bondat ens remet, inexcusablement, a les nostres relacions. A la vida no val allò de “fets, no paraules”; perquè necessitem fets i paraules. No necessitem només solucions i recursos, sinó també companyia i acolliment. Quan parlem de ciutadans podem i hem de parlar del dret a la vida; quan parlem de persones hem de parlar del desig d’una vida bona. I la vida bona és, entre altres, fruit de la bondat. De la bondat donada i rebuda. Fruit de les persones bondadoses.

Els amants d’enfocaments macro, que volen tenir solucions per a tot i no es fan responsables de res, solen menystenir la bondat, solen ridiculitzar les persones bondadoses. De la mateixa manera que menystenen i ridiculitzen els gestos, les mirades i els petits detalls. Ignoren que la bondat nodreix la força de construir dia a dia el món que voldríem, encara que no tinguem el poder de fer-ho. Perquè la bondat és transformadora, atès que només existeix quan es fa.

En un món com més va, més inhòspit, agre i incert la pervivència de la humanitat no pot prescindir de la bondat, de les persones bondadoses.

Fem bondat.

[Aquest article va ser publicat originalmente a El Periódico de Catalunya/Imatge de lauraelatimer0Pixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Doctor en Filosofia i Ciències de l'Educació i llicenciat en teologia, professor d'ESADE. Fundador i director de l'Institut Persona, Empresa i Societat (IPES). Membre de consells assessors de diverses organitzacions del tercer sector. Ha publicat més de trenta llibres i diversos articles de la seva especialitat acadèmica. A destacar títols com Cercar Déu enmig de la ciutat (1990) i  La discreció de l'amor (1992). També ha publicat amb Cristianisme i Justícia De què parlem quan parlem dels joves? (1991, CJ 41) i Discerniment comunitari apostòlic. Textos fonamentals de la Companyia de Jesús (2019, EIDES 89-90).
Article anteriorAdiós al compañero Xavier Albó: morir viviendo
Article següentLa confusión entre ego e individuo en la espiritualidad contemporánea

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here