Vull compartir amb vosaltres la meva experiència d’acompanyar en Exercicis Espirituals i em centraré en tres aspectes: primer, com visc l’acompanyament; segon, alguns aspectes que tinc en compte quan acompanyo; i finalment com l’acompanyant ocupa el seu temps quan no està fent acompanyament.

Com visc l’acompanyament

Per mi acompanyar ha estat un dels regals més importants i bonics que la Vida m’ha ofert. Sentir-me cridada, sorpresa i guiada per Déu per fer aquest servei d’acompanyament en l’Església, és una cosa que agraeixo profundament cada dia. Dic, sentir-me cridada, sorpresa i guiada per Déu, perquè no ha estat una cosa buscada, sinó que s’ha creuat en el meu camí a través de mediadors que han confiat en mi i m’han ofert la possibilitat de fer aquest servei d’acompanyament. Mediadors als qui estic profundament agraïda.

Recentment he llegit una conversa del papa Francesc amb un grup de seminaristes on els diu que l’acompanyament espiritual “no és un carisma clerical, és un carisma baptismal”. Així doncs, el carisma d’acompanyar no ve de ser sacerdot, és un carisma laical que “el pot fer un sacerdot, una dona o un laic”.

Sovint he trobat en els grups d’exercitants, persones que valoren positivament que en l’equip d’acompanyants hi hagi també dones de vida consagrada, laiques, persones casades, mares de família… que estiguin fent aquest servei.

En el meu cas, ser acompanyant d’Exercicis Espirituals de 8 dies, vol dir ser part d’un petit equip format per una persona que fa les introduccions a la matèria a pregar durant el dia i tres o quatre persones més que acompanyem.  Aquest acompanyament es fa a través d’una entrevista diària, on l’exercitant comparteix amb l’acompanyant la pregària feta al llarg del dia.

Alguns dels aspectes que tinc en compte quan acompanyo

Acompanyar és una relació entre exercitant i acompanyant amb i en presència de Déu a través d’una conversa espiritual.

En aquest sentit recordo haver acompanyat una dona laica, mare de família que a cada trobada manifestava com Déu l’acompanyava en el seu dia a dia i com conversava amb Déu. Li parlava “com un amic parla a un altre” amic. [EE 54] La seva experiència era un viu testimoni del col·loqui que Ignasi proposa durant la primera setmana d’Exercicis Espirituals.

Normalment inicio la trobada amb l’exercitant fent uns moments de silenci, que ajuden a prendre consciència de la presència del Senyor durant la conversa que farem. Ell, el Senyor, és sempre present. A la trobada no som dos sinó tres. Aquest moment de silenci acaba amb una petita lectura o pregària relacionada amb els punts que es tracten aquell dia. Després del moment de silenci, és aleshores quan l’exercitant comença a explicar els fruits de la seva pregària. Aquest silenci inicial sol sorprendre l’exercitant que arriba amb la llibreta i les notes per iniciar la conversa ràpidament. En general, es valora positivament i amb agraïment per l’espai que es genera.

Abans d’acabar l’entrevista, quan l’exercitant ja gairebé tanca la llibreta de les seves notes acostumo a preguntar si vol comentar alguna cosa més. Sovint sol ser un moment molt ric, ple de vida i de ressons.

Un altre aspecte que intento cuidar molt per part meva, és l’escolta plena i atenta de tot allò que l’exercitant comunica durant la conversa, en la qual va expressant el seu procés espiritual i la seva manera de dialogar amb Déu, a través de les formes de oració que proposa sant Ignasi en cada moment dels  Exercicis Espirituals. Que l’exercitant se senti plenament escoltat ajuda a crear confiança en l’exercitant durant el procés de comunicació i també ajuda l’acompanyant a poder subratllar aspectes que han aparegut en les diverses converses amb l’exercitant.

Com l’acompanyant ocupa el seu temps quan no està acompanyament

Recordo una vegada que en Josep Rambla, en una formació, va fer una pregunta als futurs acompanyants: “què fa l’acompanyant quan no acompanya, és a dir, quan no està fent la conversa amb l’exercitant. Com ocupa el seu temps?” Després d’una primera resposta ràpida em va quedar la pregunta a dins. De tant en tant, hi donava voltes i a mesura que he anat fent acompanyaments he anat trobant possibles respostes.

L’acompanyant certament no està fent Exercicis quan acompanya però el que sí és cert és que l’acompanyant està immers també en un procés d’experiència i de transformació espiritual en el context dels Exercicis que s’estan fent. Qui acompanya també es deixa impactar i s’impacta quan observa com Déu va treballant en l’exercitant i, sobretot, quan se sent testimoni privilegiat de l’acció del Senyor en l’exercitant. És un gran regal que rep l’acompanyant del Senyor.

Quan vaig iniciar el camí com a acompanyant, especialment els primers moments, vaig sentir por, inseguretat, dubte,…Però, la certesa que el Senyor es fa present i acompanya l’exercitant i l’acompanyant, converteix la incertesa en confiança i alegria profunda.

Vull agrair al Josep Rambla tants i tants anys d’estudi, reflexió i pregària per apropar-nos a Jesús, a través de l’experiència espiritual de sant Ignasi, i sobretot, gràcies pel teu testimoni i pel teu mestratge que ens ensenya a cadascú de nosaltres una manera d’estar en el món. Gràcies!!

[Adaptació de l’intervenció en l’acte en homenatge al Josep M. Rambla SJ del 23 Novembre de 2022 que podeu visualitzar íntegrament aquí/Imatge de Lars NissenPixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Casada, mare de família, llicenciada en Filologia catalana i mestra. Postgrau d'acompanyament espiritual (PAE). Acompanyant d'EE i col.laboradora a EIDES i a la Cova de Manresa.
Article anteriorLas monedas digitales de los bancos centrales
Article següentAdiós al compañero Xavier Albó: morir viviendo

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here