Ens sembla interessant, per començar, observar tres situacions que podrien ser perfectament reals.
Situació 1. Una mare acompanya el seu fill a comprar un embalum de suro amb el qual abillar-se per a la representació de Nadal a l’escoleta on va. El nen tria el suro de color rosa. La mare, preocupada, truca al pare. Reproduïm breument la conversa:
Mare: El nen ha triat la disfressa de suro de color rosa… Què et sembla?
Pare: Si l’ha triat ell em sembla molt bé. Quin problema hi ha?
Mare: És que és mooolt rosa, moooolt…
Pare: I què? Tu no eres pas feminista?
Mare: Sí, però és que tinc por que els altres nens o els pares se’n riguin, o el ridiculitzin.
Situació 2. En una botiga de joguines una mare compra els regals del Tió de Nadal per al seu únic fill: un dinosaure i un estoig per pintar-se les ungles amb diferents colors. La dependenta pressuposa que els destinataris són dos (un nen i una nena) i embolica els regals per separat: el dinosaure amb paper de regal blau i l’estoig per les ungles amb paper rosa.
Situació 3. Un grup d’embarassades descobreixen que tan sols una d’elles serà mare d’un nen, la resta tindran nenes. Totes feliciten la futura mare del nen, per la bicoca que suposa educar un futur adolescent amb menys problemes i amb més oportunitats de triomfar a la vida.
Totes tres situacions són exemples quotidians de com els humans construïm el gènere més o menys conscientment. Fins i tot abans de néixer, el gènere projecta sobre el nonat un seguit de pressupòsits sobre els comportaments i les accions futures. Però què entenem per gènere? I, d’altra banda, què és la masculinitat?
El gènere clàssicament s’ha entès com a construcció natural (de naixement), binària (home/dona), associada a trets biològics com els genitals o l’aspecte físic (el fenotip) i que condiciona indefectiblement l’orientació sexual (heterosexual, òbviament). Els estudis de gènere conclouen, però, que el gènere és bàsicament una construcció social, per tant, contingent i canviant, assentada sobre aspectes físics i especialment psicològics, que incideix en les conductes i els rols de les persones i que històricament ha afavorit l’home (considerat el gènere “dominant”) en detriment de la dona (considerada el “sexe dèbil”).
La masculinitat és, dins d’aquest constructe de gènere, el model de normalitat associat als homes i incorpora tot un seguit de premisses sobre allò que és adequat –i sobre el que no ho és– en el comportament d’un home. Tradicionalment ha considerat inapropiada l’expressivitat emocional (“els homes no ploren”) i ha potenciat l’agressivitat com a eina de domini sobre els altres.
El professor i activista Luciano Fabbri[1] defineix la masculinitat com a «dispositivo de poder orientado a la producción social de varones cis hetero, en tanto que sujetos dominantes en la trama de relaciones de poder generizadas». Per tant, la masculinitat pot ser entesa com un mecanisme de gènere que jerarquitza les relacions interpersonals, conferint privilegis als homes alhora que menystenint i oprimint les dones. Tot plegat ho coneixem més comunament per masclisme.
Aquest masclisme, associat irremeiablement a la masculinitat, és nociu principalment per a les dones i col·lectius tradicionalment marginats (persones transsexuals, intersexuals o queer), però també és perjudicial per als propis homes, per la coacció que suposa a una vida emocionalment lliure i plena. L’activista afroamericana bell hooks[2] diu sobre això: «els nens patriarcals, com els seus homòlegs adults, coneixen les normes: saben que no han d’expressar sentiments, amb excepció de la ira; que no han de fer res que es consideri femení o de dones. […] els nois acceptaven que per ser virils havien d’imposar respecte, ser durs, no parlar dels seus problemes i dominar les dones». Fins i tot arriba a afirmar que «s’educa tots els nois perquè siguin assassins encara que aprenguin a amagar l’assassí i actuïn com a joves patriarques benèvols».
La violència masclista mata, tal i com relata bell hooks. Massa sovint es produeixen agressions, violència sexual i assassinats de dones i criatures. La ira, la frustració que provoca la repressió emocional, l’obligació d’imposar-se, de dominar l’altre, la manca d’una cultura del consentiment, la cosificació i sexualització del cos femení, són a l’origen d’aquesta xacra social.
Però no tot són males notícies: que el gènere i la masculinitat siguin constructes socials, malgrat que molt estables i sòlidament incrustats en les creences socials, fa que puguin ser modificables. Això obre el camí a plantejar de quines maneres podem transformar aquesta realitat.
Per una banda, podem provar de construir noves masculinitats, amb el benentès que no aspirin a ser hegemòniques, és a dir, que no tinguin voluntat de domini sobre els altres i que es fonamentin en principis d’igualtat i de no-violència. Hi ha el perill que aquesta recerca acabi resultant massa autocentrada en l’home, per això serà imprescindible parar l’orella a les reivindicacions dels col·lectius perjudicats pel masclisme i empatitzar-hi.
D’altra banda, podem deconstruir la masculinitat, desertar dels privilegis que comporta, abandonar la recerca improductiva sobre la identitat de l’home i fixar l’atenció en com bastim les nostres relacions interpersonals, evitant que aquestes relacions s’assentin sobre la desigualtat, la injustícia o que resultin opressives per als altres. Simplement deixar de preguntar-nos “com ser un home”, per centrar els esforços en com establir vincles igualitaris i sans amb els altres. Fabbri ho descriu d’aquesta manera: «…podríamos pensar la des-masculinización no sólo como menor presencia, menor protagonismo, menor monopolización de los espacios políticos, fundamentalmente de conducción y representación, por parte de los varones cis militantes, sino también, y fundamentalmente, un desplazamiento feminista en los términos de la política y el poder».
Totes dues vies les pensem enguany al Grup de Gènere i Feminismes de Cristianisme i Justícia. El grup és obert a la participació de totes les persones que se sentin interpel·lades pel que expliquem en aquest article i que vulguin aprofundir-hi amb una trobada mensual de debat i reflexió col·lectiva.
***
[1] Doctor en Ciències Socials (UBA) i Llicenciat en Ciència Política (UNR). Coordinador de l’Àrea de Gènere i Sexualitats de la UNR i integrant de l’Institut Masculinitats i Canvi Social, Rosario (Argentina). Cita extreta de “La masculinidad como proyecto político extractivista. Una propuesta de re-conceptualización” dins del llibre “La masculinidad incomodada” (UNR, 2021), pàgines 27-43.
[2] bell hooks, acrònim de Gloria Jean Watkinsque, escriptora i activista feminista afroamericana. Malauradament morí a finals de 2021. Cita extreta del capítol 3 “Ser un nen” dins del llibre “La voluntat de canviar” (Tigre de paper, 2021).
[Imatge de 0fjd125gk87 a Pixabay]