L’ existència humana en els països que es diuen desenvolupats està sent limitada a l’àmbit d’allò que és material-manipulable.  Es propaga la cientificitat com a únic paradigma cognoscitiu, s’intensifica la fascinació del consumisme i es promou l’addicció al món virtual. El resultat és que els ciutadans acaben per creure que només és real allò que es pot controlar i gaudir en aquestes dimensions. Hi ha gent desitjosa d’escapar-se d’aquest clima, però vivint en aquesta atmosfera és difícil evitar el contagi i la gravetat de contagiar-se resideix en que s’impedeix a la persona fer experiència de si mateixa, de qui és i de què està cridada a ser. Una vegada que els ciutadans s’han identificat com a consumidors es facilita que visquin anestesiats.

L’autèntica ciència i desenvolupament tecnològics són benvinguts perquè ajuden a un progrés de la humanitat sa i just però l’esmentada pressió cultural en lloc de potenciar l’ésser humà el cosifica. Aleshores, en aquest context, com reaccionar per permetre’ns fer experiència vital de nosaltres mateixos, de la nostra humanitat?

Si algú vol sortir d’una atmosfera cal que hi-posi distància, es desplaci “mig pam”, com suggereix Josep Ma. Esquirol. Desplacem-nos “mig pam” cap a dins de nosaltres mateixos, en profunditat. Un desplaçament al que cal tornar amb constància, al ritme de la vida, a poc a poc, i, en la mesura en la que es practica es recullen els fruits. I és que aquí, mig pam cap al fons de si mateix, la persona s’experimenta amb una saviesa que lentament desvetlla el sentit de la pròpia existència i amb una certesa que l’ancora en la realitat.

Quan i com efectuar aquest “mig pam”? Aprofitant allò que la vida et presenta, pot ser arran d’una contrarietat a superar o d’una alegria a agrair, o simplement seguint una invitació, com és ara la del temps litúrgic recentment iniciat: l’Advent.

Advent prové del llatí adventus, vinguda, i litúrgicament la seva raó de ser consisteix a preparar-nos a celebrar el naixement del Déu que ve a trobar la humanitat: Jesús. Desplaçant-nos “mig pam” en profunditat ens disposem per reconèixer avui, en nosaltres, aquesta acció del Déu que ve.

Quan ens dirigim cap al fons ens percebem existint. Si ens mantenim una mica allá, captem que la vida mateixa, aquesta realitat misteriosa i indefinible que ens fa existir, no és una possessió controlable, és quelcom que “ve”. I ho comprovem a tots els nivells. Cada matí, en despertar-nos, ens “ha arribat” la vida; en les nostres relacions, l’amistat ens “arriba” en la paraula i els gestos dels altres; a l’artista li arriba la inspiració, igual que a l’escriptor, al científic o al profeta. És més, les realitats més preuades de la nostra biografia personal ens han estat donades, ens “arriben”. Certament també ens “arriben” les dificultats, i amb elles també “ve” la resiliència necessària per afrontar-les, encara que sigui fatigosament.La vivència quotidiana sana que es genera en nosaltres en existir és que la vida “advé” i no som nosaltres qui ho fem. De fet, per l’obsessió de controlar la pròpia vida s’emmalalteix, i volent dominar la vida dels altres s’els causa un patiment injust.

Que la vida sigui Advent, desperta l’esperança en nosaltres. Esperem perquè tenim experiència de rebre. Esperem perquè coneixem que el que ha de venir, tant els objectius més quotidians com els desitjos personals més anhelats, no depèn de la nostra voluntat, esforç o capacitats. Esperem allò que hem comprovat que construeix i retorna la dignitat humana, encara que costi enormes esforços. Esperem i sentim que aquesta esperança “estira” endavant la vida. Ens adonem com aquesta esperança activa és la que alimenta la nostra resiliència i ens permet ser agents positius en la tasca interminable de transformar els espais de mort del nostre món en contextos d’humanitat.

Però com fer perquè aquesta esperança sigui alguna cosa més que resiliència i vivifiqui el nostre viure sencer? No es pot viure només de resiliència; l’esperança necessita l’amor.

Qui estima coneix, descobreix i valora les possibilitats de les persones o de les causes que estima. Aquest amor humanitza l’esperança. I perquè és amor veritable posa els mitjans necessaris, roman, espera, confia, comprèn, recolza, no s’acovardeix davant les dificultats i no cedeix en el seu afany d’esperar.

Els qui són objecte d’aquest amor, es transformen, perquè aquest amor els capacita per fer el salt qualitatiu que va de la possibilitat a la realitat. I qui estima així també és transformat. L’amor trenca les fronteres personals i genera vida en les dues parts.

Per això quan les dificultats, els conflictes, els patiments, les injustícies tant a nivell local com global semblen desinflar l’esperança en causes o persones, més que auto-animar-se convé tenir cura de la qualitat del nostre amor.

I com neix en nosaltres aquest amor? Certament és responsabilitat nostra preparar-nos però estimar així és, fonamentalment, do. Do rebut. Do que necessitem suplicar. I aquí torna a adquirir capital importància l’Advent.

La cultura actual no reconeix la necessitat de la súplica, però per a qui fa experiència de si i de que allò essencial en la seva existència li és donat, la súplica es converteix en l’irrenunciable atmosfera interior.

Els cristians demanem “Vine Senyor Jesús”, perquè aquest tipus d’Amor, Déu, es va expressar en Jesús. En aquest temps d’Advent, desplacem-nos “mig pam” en profunditat de nosaltres mateixos, preguem amb paraules i gestos que ens sigui concedit aquest Amor. Així ens podrem semblar a Jesús i possiblement evitarem que els llums nadalencs, les campanyes comercials i altres estratègies ens cosifiquin.

Sant Agustí ho va resumir tot dient: “Dona’m un que estimi i entendrà el que estic dient”[1].

***

[1] cfr. Sant Agustí, Tratado sobre el Evangelio de san Juan, 26, 4, tomo XIII, BAC, Madrid 1955, p.661.

[Imatge de Piyapong SaydaungPixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Llicenciada en Pedagogia, Filosofia i Ciències religioses, postgrau d’Acompanyament Espiritual. Membre del seminari i del consell d’EIDES i dedicada a l’espiritualitat dels Exercicis Espirituals i a acompanyaments personals i de grups.
Article anteriorEnganxats al marc apocalíptic
Article següentSobre masculinitats

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here