No sabem durant quan de temps seguirem veient activistes entrant a museus i esquitxant quadres amb pintura o menjar. Probablement l’efecte sorpresa, quan l’acció ja s’ha repetit prou vegades, es perd i deixa de tenir el propòsit desitjat. Però la veritat és que aquestes accions són un símptoma del moment present que demana d’ésser pensat. Que la crisi ecològica és el gran repte que la humanitat enfronta al segle XXI –el segle de la gran prova– ja no ho dubta ningú. Com hem arribat fins aquí ja ha estat més que analitzat i probablement no demana més explicacions. De les tres preguntes kantianes ens en queden dues per respondre: què hem de fer? I què podem esperar? Qui llença salsa de tomàquet a un quadre i s’enganxa després al seu marc està dient desesperadament que vol una resposta per a la primera pregunta, i que no en troba cap per a la segona.
Què hem de fer?
Com a bons nets de la modernitat vivim intentant assolir la majoria d’edat. Volem fer-nos responsables dels nostres actes. Però no hi ha manera. Davant de la pregunta sobre com respondre a l’emergència climàtica, la seva complexitat i la seva dimensió global inabastable ens deixa tan sols dues opcions: o confiem en els dirigents reunits a la cimera de torn, polítics que sabem lligats de mans i peus per uns interessos que els impedeixen de fer passos coherents amb els discursos sobre ODS amb els que s’omplen la boca; o ens sumem a proclames del tipus “canviem-ho tot i fem-ho ja” d’una ingenuïtat galopant i totalment estèrils. Entre aquestes dues propostes s’obre un gran esvoranc, un gran espai on el ciutadà d’a peu només té a l’abast el gest de deixar d’utilitzar bosses de plàstic o reduir la seva dosis setmanal de proteïna animal. “Sobirà… de què?”, es pregunta el subjecte occidental preocupat pel futur dels seus nets i que sembla que només tingui el consum com a mitjà per a transformar el món. “Sobirà… de què?”, s’interroga la família txadiana desplaçada per la fam i la sequera depenent d’unes ajudes occidentals insuficients i que no arriben.
Què podem esperar?
Davant d’aquest estancament descrit, la pregunta es transforma i la inquietud ens mena a posar en qüestió qualsevol expectativa, qualsevol esperança. L’apocalíptica ara mateix no és una opció sectària més sinó el marc en el qual ens trobem totalment enganxats. Quan aquests joves s’unten les mans de cola per plantar-les a les vores de les Majas de Goya, ens estan assenyalant desesperadament la seva única opció, la del marc apocalíptic al que no tenen més remei que sumar-se. Les temptacions mil·lenaristes són ben conegudes en la història recent, la culpa la tenim els cristians que vam afirmar amb contundència que s’havien acabat els temps cíclics, que la història tenia un sentit de salvació i que el Regne de Déu arribaria. Quan tot això es secularitza, i el Regne ja no es una promesa per a l’altra vida sinó un ideal a construir aquí i ara -¡malaurada fe en el progrés!-, quan aquesta promesa s’ajorna en un final de la historia que no arriba, quan observem que la salvació terrenal sembla reservada només a uns pocs escollits -l’1% del que alguns sense creure-ho formem part-, l’apocalíptica com a relat i esperit dels temps –zeitgeist– s’apodera de nosaltres. No sé si la fi dels temps havia estat tan present a l’imaginari occidental com fins ara, però entre l’emergència climàtica i les possibilitats d’una guerra nuclear, les tesis escatològiques s’escampen com la pólvora. Només queda esperar que baixi algun tipus de messies i ens salvi. Igual que en l’escena final de la pel·lícula Don’t look up acabarem resant al voltant d’una taula per molta secularització a la que creguem hem arribat.
El marc apocalíptic trastoca la nostra visió del món i ens urgeix a una resposta. Els temps presents es converteixen sobretot en temps de reacció. I aquesta té més números de ser reaccionària que alliberadora. Alguns profetes de calamitats contemporanis, com Houellebecq, han entès que la possible vinculació entre ecologisme y autoritarisme marcarà les polítiques de les properes dècades, i que només una lectura teològica ens pot donar les claus per entendre el moment present (com molt bé ha analitzat aquí Joan Burdeus).
A la pel·lícula Children of Men, d’Alfonso Cuarón, en un context similar al que descriuen els discursos colapsistes, un funcionari anglès es dedica a recollir obres d’art al seu despatx per a que aquestes no siguin destruïdes. Entre elles veiem el David de Miquel Àngel al mig de l’entrada, o el Guernika de Picasso decorant el menjador mentre el món entra en flames. Quan el protagonista arriba a aquesta mena d’Arca de Noé contemporània de la història de l’art, el funcionari li confirma: “No vam poder salvar La pietà”. No sé si els activistes han llegit a Houellebecq o han vist Children of Men, però no hi ha cap dubte que davant de la imminent possibilitat de la fi del món, les obres d’art capgiren el seu sentit. Ja ens va avisar Walter Benjamin: tot document de cultura es alhora un document de barbàrie. Suposo que aquest és el missatge. El debat avui el tenim centrat en allò que podem o no esperar, però si no volem caure en un imminent futur reaccionari, ens caldrà ressituar el debat al terreny del què podem fer. D’altra manera ja podem començar a recopilar aquelles obres que més il·lusió ens faria conservar, perquè: ¿de veritat creiem que voldrem visitar els museus que exposen allò que adoràvem mentre el món s’acabava? Serà una experiència per a la qual només els arqueòlegs estaran disposats a perdre el temps.