Comença l’Advent. Enguany conviurà en el temps amb el mundial de futbol de Qatar. Difícil i desigual competència. Per a moltes persones el futbol es una nova religió i un mundial vindria a ser com una mena de temps litúrgic: un calendari d’actes (partits de futbol) que trenquen la monotonia dels dies donant-los una mena d’emoció o incentiu; un elenc de personatges que configuren una constel·lació o santoral laic (¿que son sinó els cromos dels jugadors sinó una mena d’estampetes?), entre els quals alguns son elevats a la categoria de déus o semidéus; un desplegament de càntics i d’estoles/bufanda en honor del meu equip o el meu país; i tot això amb una cobertura mediàtica d’abast mundial amb milers de milions de dòlars implicats. De fet aquesta “nova religió” no és sinó una versió més de la religió que dona culte a l’ídol que està darrere, i que no és altre que mammón, el déu diner.

Serà, doncs, un temps d’Advent estrany i sorollós. Però no per això deixarà de ser Advent: una oportunitat de pensar i repensar la vida, d’aturar-se, de mirar-la, d’agrair-la… Aquest any, a nivell personal, m’he proposat treballar durant l’Advent la confiança. Ja fa temps que intueixo que una de les raons de tant cansament i malestar col·lectiu té a veure amb això, amb la pèrdua de confiança. Parlo, és clar, de raons més personals, més subjectives. Perquè de raons objectives i ben clares de patiment n’hi ha i moltes: qui té dificultats en arribar a fi de mes; qui es troba sol i sense suport social; qui ha perdut la feina, o la casa, o la salut; qui treballa sota unes condicions laborals infernals, etc. Tot això forma part dels condicionants socials del nostre malestar, ben clars, ben objectius i denunciables. Em refereixo ara a aquell malestar afegit, quan tot i tenir aquestes coses més o menys cobertes, apareix un esgotament sense causa, una mena de pèrdua de sentit.

Des de fa uns anys estem experimentant un deteriorament de la confiança que s’expressa a tots nivells. Sí, es clar, hi ha els més visibles i públics com són la política, però que també travessa tota la societat fins arribar a vegades a l’interior de les cases. Ens costa cada vegada més confiar perquè tot sembla animar-nos a la desconfiança. En el fons confiar és arriscat perquè qui confia s’exposa a ser enganyat i a ser manipulat i, aparentment, ens fa més vulnerables. La realitat, però, és la contrària. La desconfiança és fruit d’una por profunda i és sobretot l’indicador més clar de la feblesa.

Qui es fa fort en la fe, descansa perquè no ha de demostrar res a ningú, perquè sap que més allà de les petites circumstàncies de la vida, hi ha alguna cosa més profunda que no depèn només d’ell mateix. Confiar es treure’s el pes de la solitud per posar-lo en algú altre o Altre que l’acull, a la vegada que ens fem depositaris del pes d’altres, d’aquells que confien en nosaltres. I llavors el pes es reparteix, es fa suportable i podem descansar. Jesús en això va ser molt clar «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar […] perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera» (Mt 11, 28).

En canvi la desconfiança és por, és no voler carregar amb el pes de ningú però tampoc deixar-se carregar el propi pes per ningú. La desconfiança és alerta permanent per no ser enganyats, de tal manera que, quan això passa, no fem sinó refermar-nos en la mateixa idea, tancats en el bucle de la pròpia solitud i desencant.

Desconfiar és cansat, i qui sap si una part del cansament que ens expressem els uns als altres, com una mena d’epidèmia de malestar, no resideix precisament en una manca de fe: en Déu, en els altres, en la humanitat.

Déu va confiar en la humanitat fins al punt que no la donà per perduda i envià el seu Fill. Nadal és l’Acte més gran de confiança. Per això, aquests dies, enmig del soroll del mundial, tornem a ser convidats a creure… una vegada més.

[Imatge de Gerd AltmannPixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Membre de l’equip de Cristianisme i Justícia. Llicenciat en Psicologia per la UB, en Teologia per l’Institut de Teologia Fonamental i màster en Teoria Política per la Universitat Pompeu Fabra. Col·labora també des de fa anys amb la Fundació Migra Studium.
Article anteriorEl wellness espiritual
Article següentCristianos de narices

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here