Entre els segles III i IV apareixen a Egipte les primeres formes de monacat cristià. La vida separada del món buscava afavorir, desenvolupar i mantenir una existència exclusivament dedicada a la contemplació, renunciant al material i orientant-se al diví. Ja fos com eremitas, en cartoixes o en cenobis, els monjos i monges s’apartaven del món per a sostenir-lo a través de la contemplació del diví. des del segle VI, el monacat es va ordenar mitjançant regles: benedictins primer i cistercencs després, però també caputxins, dominics o predicadors i agustins, entre altres, portant a identificar el monacat amb la vida monàstica.
Seria molt llarg fer un resum de les etapes per les quals van passar els monestirs fins a arribar al segle XXI: alguns van ser abandonats; altres absorbits pel desenvolupament metropolità i incorporats al paisatge urbà; uns altres es van mantenir en les petites poblacions les quals es havien generat a la seva al voltant i alguns altres van quedar a les muntanyes llegendàries on van ser establerts. Avui dia, els monestirs continuen existint i observant les regles que els van originar; a més, són reconeguts com a centres d’espiritualitat, que cada vegada més i més persones busquen per a trobar el silenci, trobar-se a si mateix i trobar el sentit de les seves vides.
Però en el segle XXI, sumat a l’existència de la vida monàstica, una part del monacat sembla haver tornat als seus orígens. Es tracta d’un monacat que ha sabut entendre l’essència d’aquells segles inicials de la cristiandat al mateix temps que llegeix els signes dels temps: són els monjos i monges urbanes.
A aquests monjos i monges urbanes no els defineix una regla; o potser, podríem dir que els defineixen totes les regles. Perquè aquests homes i dones viuen immersos en el món; no són urbans per viure en ciutats, sinó per viure en l’orbe, enmig del món creat. Aquests monjos orbans i monges orbanes no responen a un i únic perfil: alguns tenen parella i fills i filles; uns altres són solters i solteres, fins i tot arribant a mantenir un vot no publicat de celibat. Molts d’ells tenen una professió com a enginyers, advocats, docents o simplement, ja han arribat a l’edat de la jubilació; fins i tot, es troben com a alumnat en la universitat, començant una vida amb possibilitats inestables i amb l’única certesa de la confiança en l’Absolut.
Aquests monjos i monges segueixen espiritualitats -llinatges- diferents encara que concurrents en l’Absolut. Res exclou perquè tot és definitori de la diversitat que els és pròpia; aquesta diversitat és escoltada i acolliment, perquè és la realitat en la qual viuen. Aquest orbe divers, global, caòtic i injust és on viuen, és la seva llar; i és, al mateix temps, un repte: perquè no hi ha monjo orbano ni monja orbana que no vulgui ser agent transformador, agent del canvi de la realitat en la qual estan immersos: dura,freda, esquinçadora, injusta, i inequitativa.
Si la diversitat els caracteritza, l’estil de vida els identifica: s’aixequen abans del primer cant de la tórtora per a oferir la seva primera contemplació a l’Absolut des de la quietud i el silenci, aquest silenci tan valuós i mai suficient per als quals vivim en el centre de la ciutat. A més, porten la seva contemplació a la resta del dia mitjançant petits touch points que els fan vibrar: una breu oració, consciència plena en els aliments que ingereixen, escolta activa a les persones que arriben a ells, converses espirituals i el compartir, compartir sempre, però sobretot, compartir el silenci.
Aquests monjos i monges són cada vegada més, però encara són pocs. És un moviment en creixement perquè el silenci enganxa; el silenci, en paraules d’en Xavier Melloni sj, “és revolucionari” i està cridat a ser la veritable naturalesa del canvi, de la renovació de l’orbe que habitem.
El silenci és un cercle virtuós infinit, triat conscientment mitjançant l’escolta de l’Esperit; el silenci és nedar contra corrent; és viure l’actualitat, viure enmig de l’actualitat sense deixar-se arrossegar, sense plegar-se a les normes dels mercats.
En el segle XXI els murs dels monestirs han estat esfondrats; els seus recintes han estat ampliats a la dimensió que ofereix la nostra preciosa Mare Terra. El monacat del segle XXi ha perdut els seus límits físics, però ha guanyat un Esperit imparable.