Han passat vuit mesos des del començament d’una guerra que va fer saltar totes les expectatives sobre les relacions internacionals al segle XXI. El que es presentava com un món bipolar presidit per la creixent rivalitat entre la Xina i els EUA, rivalitat limitada per una notable complementarietat econòmica, contempla de sobte una guerra oberta entre l’exèrcit rus i un país recolzat militarment per l’OTAN, una brusca tornada al passat. No és només el retorn de la guerra freda, és una cosa pitjor. Mai a la guerra freda va haver-hi una guerra oberta en territori considerat propi per una de les dues superpotències, ni mai no va ser tan explícita l’amenaça de fer servir la bomba nuclear si la guerra li fos desfavorable.
La guerra ja és aquí, causant moltíssim patiment humà. Què cal fer? Potser tingui sentit l’ajuda a un país democràtic envaït sense cap provocació per un país autoritari i obertament imperialista, però sense oblidar que cap solució militar seria bona. Una victòria de Rússia deixaria una Ucraïna ressentida i obsessionada per recuperar el que havia perdut i una victòria d’Ucraïna deixaria una Rússia humiliada i resolta a venjar-se, temptada d’usar l’arma nuclear. Cap de les dues victòries tancaria el conflicte.
Potser no és hora de pensar la guerra, que d’això ja se n’encarreguen d’altres, sinó de pensar la pau. Fer-ho, potser pot escurçar la guerra. I per això és important saber en què ens hem de centrar. Intentar establir qui va ser el culpable de l’inici de la guerra no serveix de res, a banda d’estar claríssim. Tampoc intentar identificar quina seria la solució més justa, perquè les situacions d’aquest tipus són sempre massa complexes i el que sembla just als uns, sembla injust als altres, i l’acord en això és molt improbable en un conflicte tan avançat. Fer referèndums netament democràtics seria la solució ideal, però la realitat és que ni Ucraïna ni Rússia s’arriscaran a perdre en un referèndum just el que hagin guanyat per la força, com mostra el que ha passat al Sàhara Occidental. Que la pròpia població decideixi el seu futur ha de ser sempre, i també aquí, la primera opció, però això no ens pot estalviar pensar què fer si no resulta viable.
No queda cap altra opció, doncs, que plantejar-se quina solució pot conduir a una certa estabilitat, sense perdre la perspectiva de la justícia. La neutralitat d’Ucraïna era una gran solució que teníem, però aquesta guerra l’ha fet perdre per sempre. Ucraïna no acceptarà mai quedar-se de nou inerme davant Rússia. Ara tenen molt clar que els volen sotmetre i que Rússia ho farà el dia que pugui, siguin quines siguin les promeses que els facin ara i que només ho podrà impedir si té prou suport militar. Si no és amb l’OTAN, un fet que seria molt desestabilitzador, amb algun altre pacte militar, potser una UE més militaritzada.
Una Ucraïna no neutral serà sempre percebuda per Rússia com una amenaça, sobretot perquè comporta renunciar per sempre al somni multisecular d’hegemonitzar l’àrea eslava. Això seria molt dur per a Rússia, de manera que qualsevol ordre nou hauria d’evitar focus d’inestabilitat que poguessin facilitar nous conflictes. Identificar-los és una part essencial de la tasca de construir la pau.
En un context de renovada guerra freda, l’accés d’una aliança militar occidental al Mar d’Azov, amenaçant la sortida més important de Rússia al mar pel Sud, seria inacceptable i un indubtable focus d’inestabilitat. Per raons similars, Ucraïna difícilment acceptarà que la desembocadura i el curs baix del Dnieper restin sota control rus, com estan en aquest moment de la guerra. Qualsevol solució que vulgui ser estable hauria de donar una resposta adequada a aquestes dues preocupacions.
Hi ha un altre focus d’inestabilitat que afecta des de fa molt de temps tant l’interior d’Ucraïna com les seves relacions amb Rússia, una inestabilitat que potser ha tingut algun paper en l’inici de l’actual conflicte. En tres dels oblasts de la Ucraïna Oriental annexionats il·legalment per Rússia (Crimea, Donetsk i Lugansk), la majoria russoparlant és aclaparadora i la voluntat d’una entesa amb Rússia (no l’annexió) s’ha mostrat molt majoritària a les eleccions successives. És imperatiu donar algun tipus de resposta a aquest sentiment, sense descartar la incorporació a Rússia com a una de les possibles solucions.
L’ajuda militar dels països occidentals a Ucraïna potser té sentit, atesa la gravetat de l’atemptat a la convivència i les normes internacionals. Però en cas que la guerra fos favorable a Ucraïna amb l’ajuda de les armes occidentals, no seria prudent que aquesta ajuda li donés carta blanca per generar noves inestabilitats i mortaldats innecessàries. Si Rússia sap que les seves preocupacions seran tingudes en compte, estarà menys temptada de fer servir l’arma nuclear i es facilitaria el sorgiment de corrents interns partidaris d’aturar la guerra.
En aquests moments la prioritat ha de ser aconseguir que la guerra s’acabi com més aviat millor. Si continua, el risc que es faci servir l’arma nuclear és enorme i la resposta occidental podria elevar el conflicte a nivells ara mateix inimaginables. Hem de fer ara aquelles coses que voldríem haver fet si aquesta catàstrofe passés. Avançar cap a un consens tan ampli com sigui possible sobre una sortida adequada al conflicte pot ajudar a frenar la guerra i construir la pau.
[Imatge extreta de Wikimedia Commons]