En un discurs davant del seu equip de govern a finals del mes d’agost que s’ha viralitzat, el President francés Emmanuel Macron va parlar de “la fi de l’abundància”. És un discurs històric ja que utilitza una idea amb fortes connotacions i que aprofundeix en aquest context de fi d’època en la que ens trobem des de fa anys i que els darrers esdeveniments com la pandèmia o la invasió russa d’Ucraïna no han fet sinó intensificar. Es tracta d’un discurs que té dos importants valors. Per una banda, assumeix la realitat de recursos planetaris finits que des de fa dècades coneixem però ignorem, o relativitzem. Del discurs d’un suposat retorn als “feliços anys 20” que molts presagiaven en el context post-pandèmic, Macron assumeix la realitat de l’escassetat dels recursos, dels límits d’un model que ha entrat en fase crítica. És un discurs que entén que allò que hem interpretat com excepcional o conjuntural en els darrers temps (la crisi financera al 2008, la crisi de refugiats al 2015, els lideratge histriònics i il·liberals assolint el poder com Trump al 2016 o Bolsonaro al 2017, la pandèmia o la guerra a Ucraïna) esdevé ordinari i part d’una “nova normalitat”. En una interpretació generosa del seu discurs, podríem dir inclús que Macron assumeix que la comprensió de la idea de ‘progrés’ feta fins ara, entès com un creixement il·limitat, exponencial i lineal, ha tocat fons. El discurs, doncs, directa o indirectament, assumeix un principi de realitat.

Per altra banda, amb les seves paraules el mandatari francès sembla estar preparant la societat francesa, i en el fons la del conjunt d’Europa, per un horitzó a curt i mig termini de decisions dràstiques i dures, excepcionals, en molts casos. És el revers d’aquell discurs que l’ex cancellera alemanya, Angela Merkel, va fer sobre ‘l’austeritat’ en plena crisi financera, amb una considerable diferència: mentre que Merkel ho feia des de la rigidesa i la convicció de la doctrina ordo-lliberal, Macron adverteix des d’una certa resignació de la cruesa del moment i de les implicacions que tindrà pel model de vida occidental. El discurs, a més,  intenta amortiguar -potser de forma estèril- la creixent ansietat social per un present de disrupcions constants i un futur tenyit d’incertesa.

De la mateixa manera, el discurs de Macron, té dos perills que no podem obviar. Primerament, aquesta nova narrativa que abraça el principi de realitat arriba massa tard. La crisi climàtica es manifesta de forma cada cop més ràpida i abrupta. Els seus efectes ja no són un escenari de futur, sinó una realitat de present. Els efectes d’aquesta situació generen reaccions contradictòries, tant a nivell polític com social: des de la relativització i inclús negació, fins un creixent nihilisme i resignació, passant per la nova fe en el miracle teconològic que salvarà tot. Però les advertències científiques i ètiques d’aquest rumb eren ja sobre la taula des de fa temps. Al 2015, el Papa Francesc instava a la cèlebre encíclica ‘Laudato Si’ una cerca urgent d’alternatives a aquest model depredador i deshumanitzador. Des dels anys 90, els informes del Panell Intergovernamental d’experts mundials sobre el Canvi Climàtic que coordina les Nacions Unides venen avisant sobre escenaris de catàstrofe climàtica i de la necessitat d’un canvi de rumb. Als anys 80, l’informe Brundtland, i als anys 70, el moviment ecologista, ja presentaven evidències solvents sobre els nombrosos impactes d’un model dependent de les energies fòssils. Comptàvem, doncs, amb advertències, múltiples i contrastatables, però l’actitud política i, en gran part, social, ha estat la d’una constant fugida cap endavant.

Però l’element més qüestionable de les paraules del dirigent francès té a veure amb l’ambigüetat que el marc de ‘la fi de l’abundància’ genera. La fi de l’abundància no té en compte que el model de producció i de consum que ha posat el planeta contra les cordes l’ha ostentat un 15% de la societat mundial en els darrers dos segles. L’abundància de consum o d’energia s’ha fet sempre en detriment d’altres pobles que han viscut perpetuament la vida en clau de precarietat, incertesa i vulnerabilitat. Aquesta ‘vida a la intempèrie’, però, no només representa la quotidianeitat del Sud Global, sinó que és també un condicionant transversal i permanent per a moltes persones del nostre entorn en les societats occidentals, cada cop més desiguals, polaritzades i injustes.

Assumir la caducitat d’un model insostenible basat en l’hiperconsum i una concepció anti-ètica del ‘progrés’ és una bona notícia, sempre que es faci amb honestedat política i intel·lectual. La socialització a parts iguals dels seus efectes és un reflex d’un món profundament asimètric i injust. Pensar les alternatives en clau d’equitat, de redistribució i de noves claus ètiques, en definitiva, d’una forma diferent de relacionar-nos amb el sentit de la vida i amb el propi planeta, és una responsabilitat personal i col·lectiva. És una manera necessària també de repensar l’esperança.

[Article publicat originalment a Catalunya Cristiana/Imatge extreta de Wikimedia Commons]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Miembro del área social de CJ. Profesor de Relaciones Internacionales de la Facultad de Comunicación y Relaciones Internacionales Blanquerna (Universitat Ramon Llull) y delegado del rector para el impulso de la Agenda 2030. Es miembro de la Junta de Gobierno del Institut Català per la Pau (ICIP) e investigador asociado del CIDOB. Fue el responsable del área social de CJ entre 2010 y 2020.
Article anteriorContra el rosario
Article següentGuerra o pau

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here