Un fantasma recorre el món. L’espoliació i la despulla són dues de les constants de les companyies immobiliàries que mouen milions de dòlars per mitjà de l’especulació financera immobiliària. Els afectats són habitants de barris, zones habitacionals, pobles enclavats a les ciutats, fraccionaments i assentaments humans urbans i suburbans a qualsevol ciutat del món. Quan l’especulació financera entra a l’habitatge i al sòl, el dret a tenir una habitació decent simplement no existeix per a milers de persones.
En termes urbanístics es parla de la “ciutat capitalista” que està dissenyada, o millor dit re-dissenyada, no per ser habitable sinó perquè els grans inversors immobiliaris a nivell mundial segueixin augmentant els seus guanys. En altres paraules, es tracta del megaencariment de l’habitatge i el sòl per l’especulació financera.
La intervenció de les immobiliàries a les ciutats, moltes enormes companyies transnacionals o grans grups immobiliaris nacionals, té patrons financers i d’actuació permesos per una laxa legislació i per la complicitat a gran nivell d’autoritats corruptes.
El procés d’encariment immobiliari revesteix les ciutats d’una nova forma de privatització o re-privatització. Espais públics i privats, aparentment lletjos o en perill, abandonats o habitats, són cooptats per les voraces immobiliàries que demolen, llencen o remodelen edificis, barris i zones urbanes marginals o cèntriques. Aleshores la ciutat es va remodelant, apareixen noves zones amb caràcter “exclusiu” que tenen en la seva publicitat, targetes de presentació atraients, tecnologia d’avantguarda, espais amb vista a la ciutat “com mai abans s’havien projectat”, accés a centres comercials, gimnasos, hospitals, zones d’oficines exclusives, escoles, etc. Tots d’immillorable oportunitat. Però els habitants originaris ja no els poden habitar.
A més, tenen una funció estètica per al neoliberalisme. Presenten les ciutats -que no perden, sinó al contrari, accentuen les desigualtats, el descart i l’exclusió- com a ciutats belles, modernes i de pas legitimen aquests processos perquè les ciutats es modernitzen.
D’altra banda, allò que exhibeixen aquests fets és, en primer lloc, la força del model neoliberal que amalgama la desigualtat social i econòmica, en una nova tendència d’exclusió habitacional, que comporta un procés progressiu de manca d’accés a les oportunitats i la falta d’accés a infraestructura urbana per l’encariment dels béns arrels i les rendes. Hi ha noves zones a les ciutats on no hi ha transport públic, únic mitjà d’accés per a treballadors i treballadores.
Aquesta tendència d’exclusió habitacional es genera per molts factors, però sobretot perquè l’habitatge s’encareix i de front a aquest fet, l’habitatge d’interès social ha estat en gran part un fracàs de les polítiques públiques. La política pública va apostar des de l’inici a l’oblit.
Aquests són modes vells i renovats del neoliberalisme. Vivim a les ciutats un urbanisme neoliberal.