Al llarg dels meus quaranta i tants anys, les meves esperances es van veure truncades en tres ocasions. En cadascuna d’elles, una experiència mística va inundar-me les caigudes, envoltant-me de llum, enteniment, Fins i tot beatitud i inhabitació. Això no obstant, en intentar aferrar-me a la llum —fins al punt d’oblidar-me de beure, menjar o dormir—, la foscor començava a assaltar-me amb retrets, discòrdia. M’adonava que era en un cim, un territori sorprenent, on tot es movia suaument i ferotge; on es lliurava una batalla en què no podia lluitar. Agotzonada, només podia aferrar-me a la roca, obrir-me a allò que m’atravessava i presenciar-ho. Prostrada, no aconseguia fer peu. La tercera caiguda, el març del 2020, va ser més fosca, i la meva setmana d’insomni va acabar en hospitalització. Quan em vaig despertar, sabia que, a partir d’aleshores, m’havia de posar a estudiar: estudiar per sondejar la meva fe.
Un any més tard, vaig ser rebuda a l’Església catòlica —procedent de l’anglicanisme—, a Santa Maria del Mar: un viratge. Allí vaig saber que trepitjava un terreny per on havia passat Ignasi de Loiola. Immersa com estava en El Peregrino, me’l vaig imaginar preguntant-se què havia de fer. I, vet aquí que, en una nota al peu del text, vaig trobar la cita que, sense saber-ho, havia estat cercant en totes les meves lectures. En la 2a setmana dels Exercicis, les seves mocions de consolació o desolació em parlaven directament a mi. Necessitava que un soldat m’expliqués el que havia succeït en la batalla que m’havia paralitzat. Que m’ensenyés el camuflatge, que m’ajudés a discernir, que em tenallés perquè jo pogués relaxar-me. El cor em va fer un salt: vaig sortir corrent a comprar Els Exercicis Espirituals, i allí vaig descobrir que no m’era permès de llegir-lo. Havia de ser acompanyada!
Pel que fa al que va succeir a continuació se’n podria fer una novel·la (cosa que estic fent). N’hi ha prou d’assenyalar que la criatura rescatada per la inundació de llum, dipositada en altures inesperades, va aprendre a agenollar-se en oració. Va aprendre a rebre la benedicció del seu acompanyant espiritual, fins i tot la seva absolució. Després, en la contemplació davant de l’infant Jesús, al costat dels Mags, va aprendre a deixar-se acomboiar com l’encens, entre els punts cardinals de l’adoració que ara li permetien reestablir-se, permetent-li seguir una moció hol·lística i prostrar-se de debò.
Em vaig descobrir recorrent a peu el camí cap al Temple, saltant amb el Messies que es disposava a parlar amb els sacerdots sobre assumptes profunds. I vaig perdre peu permetent a Jesús que em rentés els meus, recordant en les meves llàgrimes el meu naixement en part podàlic, remolcada, precisament, pels peus que Jesús ara estava cuidant. El meu acompanyant delicadament ho va acollir com el meu naixement davant la Passió de Crist.
On, davant del «nostre gegant endut per la passió del Ressuscitat», el nostre cim entern, puguem despertar-nos cada dia en amor, lloança, reverència, servei: encarar el nostre «orient de cim enrojolat» i deixar «que reneixi en nosaltres» (Manley Hopkins, SJ).
[Aquest article va ser publicat originalment a Catalunya Cristiana/Image extreta de Jesuitas-Provincia de España]