L’Oriol, bon amic jesuïta, és aficionat al mar i a la pesca. Fa uns anys, tot pescant enmig del mar amb un vell empordanès, el pescador li va fer una confidència:

– Això del Cel no ho teniu ben pensat els capellans.

L’ Oriol li va contestar intrigat:

– I doncs?

El pescador va concloure:

– No veieu que no hi cabríem!

La ironia de l’anècdota és que un professor de Teologia com l’Oriol sap ben bé que el Cel no és un lloc físic, sinó “allà on és Déu”, que és prou gran i poderós com per fer lloc a tothom: a tanta gent com han viscut i estan per viure en la història de la humanitat. Els cristians creiem que la seva magnanimitat ens evitarà viure al Cel com anxoves en una llauna, tal com temia el pescador. De fet, al darrer sopar segons l’Evangeli de Joan, Jesús es refereix al Cel amb l’expressió “la casa del meu Pare”, i afirma que en aquella casa “hi ha lloc per a tothom” (Jn 14,2).

Tanmateix el pescador tenia raó en un altre sentit, que se’m revela quan visito llocs on recordo els companys jesuïtes amb qui he conviscut. Efectivament, quan faig vacances amb jesuïtes a Viladrau o quan visito el cementiri jesuïta de Sant Cugat, revisc tants records de tota aquesta gent que sento justament que no m’hi caben. El cor em queda petit davant de tants anys de vida en comunitat, o de compartir missió (en una parròquia, en un col·legi,  a la universitat), o de trobades esporàdiques però molt significatives, o d’anècdotes divertides explicades sobre tal o tal altre company…

I malgrat no cabre-m’hi, tots aquests entranyables records de jesuïtes (i de no jesuïtes) m’han fet tal com soc avui. Només entendré plenament qui soc quan sigui conscient de totes les meves vivències i els meus records… que no m’hi caben!

Per tant, en bona part soc un desconegut per a mi mateix; la realitat en què visc també m’és en bona part desconeguda; i, finalment, el Déu en què alguns creiem tampoc no m’és plenament conegut.

Soc un misteri per a mi mateix; la realitat del món m’és un misteri; Déu m’és un Misteri.

Aquests misteris es poden penetrar només en part fent memòria del que visc cada dia. Sant Ignasi proposa de fer una pregària cada nit: recordant tot el que hem viscut durant el dia que s’acaba, donant-ne gràcies a Déu, demanant perdó pels moments d’egoisme, i finalment confiant la nit i el futur al Pare.

Finalment confiant: “el Misteri roman Misteri” deia el teòleg jesuïta Karl Rahner. No podré comprendre ni abraçar els misteris de la meva vida, del món i de Déu. Però els puc gaudir, m’hi puc abandonar confiadament igual com quan em capbusso al mar en un bell dia d’estiu.

[Imagen de Dimitris Vetsikas en Pixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Jesuïta. Doctor en Economia (UB). Llicenciat en Teologia (FTC). Professor d'Anàlisi Social, Ètica i Religions del Món a ESADE. Membre de Cristianisme i Justícia. Patró de la Fundació IQS i membre de el Consell Superior de la Universidad de Comillas. Estudia sobre valors i educació superior, en particular des de la tradició jesuïta.
Article anteriorFrancisco, la voz de la disidencia
Article següentCrece la persecución a los bahá’ís en Irán

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here