Per a qui vol tocar bé un instrument, millorar el seu rendiment físic o dominar un idioma, fer els exercicis és la manera adequada d’aconseguir el que es pretén. Sols la repetició, pacient i creativa, farà que el deixeble incorpori, de forma personal, l’horitzó d’aprenentatge que vol assolir; comptant, és clar, amb l’ajut del mestre, l’entrenador, el tutor… Així mateix, aquell qui vol aprendre a tractar Déu «com un amic parla a un altre» [EE 54], fins al punt de descobrir-hi el vincle essencial que el vivifica, també haurà d’exercitar-se.

En sant Ignasi, l’adjectiu «espiritual» descriu allò que unifica totes les dimensions de la persona —corporal, afectiva, racional…— i li possibilita una resposta cada vegada més plena adreçada a aquell de qui ho ha rebut tot. L’exercici espiritual disposa millor que l’Esperit Sant transformi la sensibilitat, personal i col·lectiva, fins a generar uns nous hàbits, que acabaran configurant la vida en un diàleg d’amor en Déu.

A l’exercitant li caldrà esbrinar quines ressonàncies són harmòniques i quines dissonen; unes donen glòria a Déu, les altres glorifiquen l’ego. Amb l’atenció ben desperta, l’exercitant s’adona del pecat que el separa de Déu. Avergonyit per haver-hi participat però esperançat per tornar al Pare, es prepara a rebre la dignitat de fill, que Jesucrist li’n fa partícip. Perquè a allò que disposen els Exercicis Espirituals és a l’admiració per la vida històrica de Jesús.

Ignasi de Loiola ens porta imaginativament als escenaris i els temps del Jesús de Natzaret, perquè descobrim que el meu avui pot ser també el temps de Jesús, i que el lloc on planto els peus també pot esdevenir Terra Santa. Caldrà contemplar imaginativament, per exemple, el Jesús adolescent assegut al temple dialogant amb els sacerdots, tot imaginant-se què escoltaria, què preguntaria, com respondria. Fins i tot, es podria formar part de l’escena, tot imaginant mirades, paraules i gestos que el mateix exercitant faria com si hi fos present. És això somniar despert o un frívol joc d’avatars? L’eficàcia de l’exercici es demostra en l’amor que l’Esperit Sant desvetlla en l’exercitant que, fruit de la seva pregària, desitja estimar i servir Déu en tot.

Tanmateix, el lloc on els Exercicis Espirituals conviden a retornar sovint és al peu de la creu de Crist. Lloc difícil però necessari per entendre’s un mateix i comprendre el que ens va arribant. Davant l’amor ofert de Déu, ressonen tres preguntes, que barregen la interpel·lació amb l’admiració: «Què he fet pel Crist? Què faig pel Crist? Què he de fer pel Crist?»

És així com s’acompleix allò que pretenen els Exercicis Espirituals que, en paraules del mateix sant Ignasi, són «tota manera de preparar i disposar l’ànima per treure de si tots els afectes desordenats i, havent-los tret, per cercar i trobar la voluntat divina en la disposició de la seva vida per a la salut de l’ànima» [EE 1].

[Aquest article va ser publicat originalment a Catalunya Cristiana/Imatge d’ev3177Pixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Jesuita y sacerdote. Licenciado en Psicología educativa (Universitat de Barcelona) y en Teología (Centre Sèvres y Facultat de Teologia de Catalunya). Actualmente vive y trabaja en el Centro Internacional de Espiritualidad Ignaciana de Manresa, dónde acompaña Ejercicios Espirituales y atiende pastoralmente el Santuario de la Cueva de San Ignacio.
Article anterior¿El fin del efectivo? De ninguna manera
Article següentLa secularización de la moral (o cómo encontrar el camino hacia una sociedad justa y libre)

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here