Punt focal de la Fase diocesana del Sínode

He llegit amb molt d’interès les Síntesis de la Fase diocesana del Sínode sobre la sinodalitat (2021-2023) de la diòcesi de Barcelona (7.000 participants) i de les 70 diòcesis de “l’Església que pelegrina a Espanya” (215.00 participants). Més enllà de les diferents formes de presentació, hi ha una convergència fonamental en el seu contingut.

Al començament desitjava fer un resum de tot allò més important d’aquestes síntesis, però m’he vist desbordat per la quantitat de temes, amb el risc de dispersió i de no donar relleu a les qüestions més rellevants . Per això he optat per una altra metodologia: preguntar quin és el punt focal, la principal clau d’aquestes síntesis.

1. El primer que crida l’atenció és l’alegria i esperança que experimenten tots els grups en el procés sinodal: haver estat convocats per a donar la seva opinió sobre els problemes de l’Església; goig en l’Esperit de sentir-se comunitat en oració, escolta i diàleg; poder compartir inquietuds, desitjos i dificultats; la llibertat d’expressar-se; l’experiència de comunió i missió; el clima d’oració i discerniment viscut; sentir que l’Esperit és l’animador de tot el procés del caminar tots junts; compartir la missió; formar una Església a l’estil sinodal. 
2. Però aquesta alegria és el contrapunt de la dolorosa constatació del clericalisme patriarcal eclesial: excés de protagonisme dels sacerdots i defecte de responsabilitat laïcal, marginació del laïcat, sobretot de les dones, també de la vida religiosa. L’Església queda dividida en dos sectors: el clergat que ha rebut el sagrament de l’ordre i la resta que només té el baptisme; els de dalt que ensenyen, celebren i manen, l’elit, i la resta que obeeix, escolta i calla. Tots els grups reconeixen la necessitat de bons pastors a l’Església, però lamenten que moltes vegades es vegin embolicats en un sistema jeràrquic clerical, basat més en el poder que en el servei i això genera passivitat en el laïcat. Els abusos sexuals de ministres de l’Església, són un abús del poder sagrat sobre petits i indefensos. Cal superar el clericalisme com a inèrcia del passat. Això explica que molts hagin criticat una Església trista i no adaptada al nostre temps i hagin sentit escepticisme i desil·lusió davant el sínode per experiències negatives del passat i témer que la seva veu finalment no sigui escoltada.

3. De tot això es desprèn que el punt focal del sínode, la seva clau de lectura, és la sinodalitat com a resposta i remei contra el clericalisme dominant. El sínode, l’Església en camí, és partir del Poble de Déu, que neix del baptisme, on tots posseeixen el do de l’Esperit. L’Església sinodal és una piràmide invertida, on tots parlen i escolten, tots ensenyen i aprenen, tots tenen veu. Aquesta Església sinodal és, segons el Papa, la que el Senyor desitja per a aquest tercer mil·lenni. Però això exigeix una conversió personal i eclesial, tant de pastors com de fidels, i no és estrany que alguns sectors del clergat hagin estat poc inclinats al sínode i a la sinodalitat.

4. Encara que el procés sinodal no es redueix a propostes concretes (que és el que esperen els mitjans de comunicació més sensacionalistes), sinó que el seu fruit major és el mateix procés sinodal, des de la clau sinodalidad es comprenen millor les propostes concretes que els grups han demanat, que són proposades en contra del clericalisme.

Es demana la supressió del clericalisme, la coresponsabilitat del laïcat i sobretot de la dona, repensar el paper de la dona a l’Església, amb la possibilitat oberta als ministeris ordenats; fomentar ministeris laïcals; que el celibat sigui opcional per als que es preparen al presbiterat; es demana que la vida religiosa sigui apreciada com a carisma profètic de l’Església que s’acosta a les perifèries; tot el Poble de Déu ha de participar d’alguna manera en la nominació dels seus pastors; la litúrgia requereix una profunda renovació per a una major participació activa de tots els batejats. 

La nostra Església ha d’acostar-se més a les altres Esglésies, religions i cultures; mostrar la tendresa de Déu, dialogar amb la societat; estar oberta a les perifèries, sense excloure a ningú per raons de configuració sexual o divorci; escoltar la veu dels joves, pobres, gent gran, migrants, marginats i descartats; formar una Església en sortida, en camí amb tots cap al Regne de Déu.

Conclusió

El concili Vaticà II va voler passar d’una Església clerical a una Església Poble de Déu i d’una Església triomfalista a una Església en camí i dels pobres.

Aquests desitjos del Vaticà II, que responen a l’evangeli de Jesús i a l’Església primitiva, últimament van quedar frenats. Francesc ha reprès l’impuls reformador del Vaticà II i llançat de nou la proposta de passar d’una Església clerical, veritable lepra de l’Església, a una Església sinodal. Les Síntesis de les fases diocesanes de Barcelona i de tota Espanya són fruits primerencs d’un procés sinodal que sens dubte sintonitzarà amb el que està esdevenint en les altres Esglésies locals. L’Esperit del Senyor continua movent l’Església i el món, des de baix, cap al Regne de Déu.

[Imatge de Gerd Altmann a Pixabay]