Aquests dies, suposo que és aquesta calor inusual, suposo que el final de curs (els qui anem per cursos) hi ha una frase que es repeteix quan t’atreveixes a preguntar a algú «Com estàs?» i és «Estic cansat». Hi ha cansaments i cansaments, i el que s’expressa sovint en les converses, en les reunions, prenent alguna cosa amb amics, és com una mena de cansament profund, existencial. És com si de sobte notéssim el pes de l’existència, aquella feixuguesa de la vida quotidiana… No és pròpiament una depressió, és una desgana, una manca d’il·lusió. A vegades és personal, altres, com potser estigui passant ara, formen part d’un ambient motivat per mil i una circumstàncies (postpandèmia, guerres, inflació, canvi climàtic…)
En el fons però, aquest estat d’ànim forma part de la vida de les persones i les societats. En la vida espiritual, sant Ignasi va definir-ho com a “desolació”, i es tracta d’un element molt important cara el creixement i el coneixement espiritual, ja que és el lloc on la persona se sent especialment temptada pels seus propis fantasmes. I ningú es coneix del tot bé si no coneix els seus propis fantasmes.
El problema és que la desolació encaixa malament en un món on se’ns ha venut que l’alegria perpètua o fins i tot, l’eufòria, és l’estat normal de l’ésser humà i que, per tant, no hi ha lloc pels moments baixos, per la tristesa o pel sentiment de feixuguesa. Repeteixo no parlo de la depressió com a tal, parlo de la tristesa i de la desolació.
La desolació pot ser un moment d’autoconeixement molt profund. De coneixement dels propis límits i com deia dels propis fantasmes, ja que en un moment baix a cadascú se li apareixen temptacions molt diferents: temptació d’engegar-ho tot a rodar, temptació d’evasions adictives, temptació de dissimular…. Precisament l’únic consell que sant Ignasi dona és la necessitat de que la persona que està patint aquesta situació no s’hi acomodi sinó que “faci contra la desolació per vèncer les temptacions”. La desolació pot ser un forat negre narcisista, un lament continu sobre la nostra dissort, un tancament sobre nosaltres mateixos, o pot ser un entrenament efectiu contra tot això.
En moments on el subjectivisme es tan valorat com l’únic camí d’accès a la pròpia realitat, precisament el que se’ns proposa és sortir de nosaltres mateixos per «fer contra» aquells elements que no fan sinó separar-nos del món i dels altres, dels compromisos i de les seves preocupacions.
Per això, la publicitat i el capitalisme, que tan bé juga en tots els estats d’ànim més que animar a «fer contra» el que ens diu és que ens «entreguem a la temptació». El que et diu és que tens tota raó d’estar enfadat amb el món i que ells tenen en forma de producte la solució per superar-ho. I això no passa mai per un treball interior, d’empassar-se els límits, sinó per mirar de distreure la desolació en mil i una capes de consum i diversió.
Per això, volia fer avui un elogi de la desolació, no per arrossegar-se en ella i quedar-s’hi, sinó com un moment privilegiat de coneixement, de fer dol, d’assumir la realitat tal com és… En definitiva, la tristesa o la desolació quan s’esdevenen és per transitar per elles i fer-se, així, més forts en humanitat.
[Imatge de Piyapong Saydaung a Pixabay]