Allò que ens transcendeix se’ns revela a través d’allò immanent. Sembla existir certa capacitat humana per a poder relacionar-se amb la Realitat que es manifesta ininterrompudament. El cristianisme indica una disposició o actitud d’acollida radical, de profunda reverència: escoltar l’Altre. Per tant, vincular-se o comunicar-se amb la divinitat és possible perquè Déu mateix es comunica i es vincula amb la seva criatura: Ell “primereja”, Ell inicia la trobada. L’oració cristiana ha d’ésser entesa en clau de resposta o reciprocitat a un Amor que precedeix el propi anhel o desig, i el fa emergir (també el sosté, alimenta, dinamitza i plenifica): “no es otra cosa oración mental, a mi parecer, sino tratar de amistad, estando muchas veces tratando a solas con quien sabemos nos ama”, deia Santa Teresa de Jesús (Vida 8,2).
El silenci, en la tradició cristiana, és doncs sinònim d’atenció a l’Altre, a la seva Presència, a la seva Paraula. Recordem el Pròleg de Joan “Al principi existia el qui és la Paraula” (Jn 1,1), que fonamenta la coneguda sentència de Joan de la Creu: “Una Palabra habló el Padre, que fue su Hijo, y ésta habla siempre en eterno silencio, y en silencio ha de ser oída del alma” (Dichos de luz y amor, 99). Si la Paraula fos vent huracanat, terratrèmol estrepitós o foc destructor (cf. 1R 19,11-12) no caldria el silenci per reconèixer el pas, copsar la presència, escoltar nítida la paraula de Jahvè. Però el Diví Present es manifesta i es comunica en el murmuri d’un ventijol suau (1R 19,12), és a dir, en el silenci del cor, en l’assossegament interior: en “sosiego y paz” que diu Joan de la Creu (Puntos de amor, 3). El silenci permet contemplar aquell que plana sobre les aigües primigènies del caos: l’Esperit de Déu (Gn 1,2).
La concepció del silenci en la tradició cristiana prové clarament de la seva concepció en la tradició hebrea. Hi ha un verset del salm 142 que ho il.lustra bé: “Que pugui escoltar el vostre amor a punta de dia”. Escoltar Jahvè, el seu amor, és quelcom molt més profund i certer que sentir el seu amor. Ens ve a dir que l’escolta és quelcom nítid, diàfan, on podem encertar i afinar més que en els sentiments (on sovint ens perdem o embarranquem). D’aquí neix que el silenci, com a actitud de presència i d’escolta davant de l’Altre sigui l’actitud fonamental de la persona humana: significa conèixer i obeir el designi diví sobre un mateix. Un coneixement i una obediència que no són mai submissió, fanatisme, despersonalització… sino obertura confiada i disposició lliure a acceptar la pròpia veritat, la pròpia vida, i per tant, la pròpia vocació i missió. En l’espiritualitat carmelitana-teresiano-santjoanista, aquesta actitud joiosament obediencial duu a la unió de voluntats: conèixer qui sóc jo per a Déu és sinònim de conèixer qui sóc jo en plenitud. Santa Teresa afirma que no n’hi ha prou amb el propi coneixement (filosòfic, socràtic): ens cal conèixer-nos des de Déu, mirat amorosament per Ell. Això és Psicoanàlisi pur: no ens coneixem nosaltres sols, necessitem la relació amb les figures de referència de la primera infància. El silenci, en aquesta relació, possibilita escoltar la Paraula, conèixer el Déu que s’autorevela i em revela. Quan això no s’esdevé, la persona viu moguda segons la pròpia voluntat egoica, errada. El silenci permet escoltar/experimentar un Tu que em diu/em revela qui sóc Jo. Quin és el meu Self més profund i vertader. El silenci és la porta per sortir del “propio amor, querer e interese” segons Ignasi de Loiola (EE 189): Xavier Melloni afirma que el silenci és l’absència d’Ego. [1] Arribar a escoltar el JO SÓC interior mostra qui sóc en realitat, en profunditat.
El silenci sempre és present en la vida: no és una creació humana. És aquella matriu que esmenta sant Pau: “[en Déu] vivim, ens movem i som” (Fets 17,28). Però requereix una certa valentia per endinsar-s’hi, perquè és feixuc en molts moments, ja que no estem acostumats a viure-hi conscientment (cal dir també que existeixen silencis destructius, violents i deshumanitzadors).
En la tradició cristiana, les figures que evoquen més la pràctica del silenci són segurament els pares i mares del desert. En els seus apotegmes no trobem tècniques, sinó un subratllat en la importància de la solitud, la qualitat d’atenció al present (no pas concentració) i la invocació interior (mantra). Aquí neix tota l’extensa tradició de la Filocàlia, de la pregària hesicasta, de l’oració del Sant Nom de Jesús… Ells i elles parlen abastament dels esculls que presenta el silenci i com s’han d’anar transitant, travessant. Un escull molt important són els logismoi: els pensaments intrusius, les distraccions, l’avorriment, les veus malèvoles, les creences limitants, les distorsions cognitives, les temptacions, els escrúpols, les obsessions… Mestres en la pràctica del silenci, adverteixen que la ment està indissolublement compenetrada amb el cor i, per tant, amb els afectes, les emocions, els sentiments: la persona és una unitat indissoluble que viu en perill de dividir-se o distorsionar-se. Cerquen, per tant, la unificació o unitat personal (no pas la uniformitat): la seva singularitat que, acceptada i celebrada, és font de la pròpia creativitat i aportació única al món.
El magisteri dels pares i mares del desert no és quelcom nascut de la fuga mundi, sense més. No foren filòsofs estoics ni epicuris… El seu magisteri neix de la contemplació i seguiment de la persona de Jesús. El Fill de Déu els mostra una vida humana en relació, una vida en trobada amb el Pare i els germans, amb la Creació sencera. I justament Jesús, a l’Evangeli, adverteix clarament que allò que pertorba el silenci interior és allò que distorsiona, perverteix o trenca la imatge de Déu en nosaltres: «de dintre el cor de l’home surten les intencions dolentes que el porten a relacions il·legítimes, robatoris, assassinats, adulteris, avarícies, maldats, trampes, llibertinatge, enveges, injúries, arrogància, insensatesa. Tot això dolent surt de dintre i fa impur l’home» (Mc 7,14-23). Intencions, desigs i actituds conformen les nostres accions i comportaments: provenen de la pròpia llibertat i responsabilitat, no de l’exterior. Res ens fa impurs o incorrectes des de fora: és des de dintre. És aquella pregària que amb tanta insistència Ignasi de Loiola demana en els seus Exercicis Espirituals: “que totes les meves intencions, accions i operacions siguin ordenades al servei de la voluntat de Déu” (EE 46).[2] Això ens ve a alertar que el silenci per sí sol no ens guareix, no ens pot ajudar a ser lliures, no és unívoc, tampoc una vareta màgica… Només ens mostra i confronta amb la nostra pròpia veritat. El silenci ens fa de mirall. El silenci ens posa davant la pròpia ombra. I aquesta pròpia realitat només es pot suportar-acceptar-assumir gràcies a la humilitat, segons Santa Teresa: “andar un alma en verdad ante la misma Verdad” (Vida 40,3). Sense la pràctica de les virtuts (teologals i cardinals) el silenci (i totes les tècniques i disposicions que puguem imaginar) pot amagar la pitjor de les supèrbies. Així doncs, el silenci té una connotació primerament mística, però indissolublement lligada a l’ascètica. Cal no oblidar-ho.
Jesús prega en el silenci, sovint de nit (Lc 6,12-13). Ho veiem en moltíssimes escenes dels 4 evangelis: puja a la muntanya o es refugia en llocs apartats, i hi prega el Pare, en solitud i silenci. Només el veiem acompanyat a Getsemaní. I només ensenya una pregària als seus deixebles: el Parenostre. I els diu: «Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu» (Mt 6,7-15). Jesús fuig de la xerrameca, és a dir, de l’utilitarisme envers Déu (de la màgia, de la negociació, dels ídols i amulets, de l’infantilisme). El Mestre parla, doncs, d’un anhel, d’un desig, d’un agraïment, d’un abandó, d’un reconeixement. D’un estar o romandre a la Presència del Pare, en l’Esperit. El seu encontre primordial amb el Pare és en el silenci de la pròpia intimitat. Sant Joan de la Creu parlarà de la pregària silenciosa com a “ejercicio de advertencia amorosa” (Dichos de luz y amor 87), però encara més de “olvido de sí”, “soledad u ociosidad interior”, “escucha pasiva” (Llama 3,35). És un silenci ascètic (presència afectiva) i un silenci místic (gràcia infusa, contemplació absolutament gratuïta i immerescuda). Podem preguntar-nos si l’atracció que exercia Jesús provenia de la pau interior que formava part del seu ésser i que es veia sostingut per aquest silenci. Santa Teresa afirma d’algunes persones que ella va conèixer i tractar: “de sólo entender la santidad de su trato, era grande el provecho que mi alma sentía” (Vida 24,4).
En la pràctica contemplativa, el silenci és quelcom normal. De fet, el silenci és una ajuda perquè mori l’home vell i neixi l’home nou, que deia sant Pau (Colossencs 3,5). En el quotidià, la convivència ve precedida i sostinguda pel silenci. Des de la presència discreta i fraterna, silenciosa, les persones més apreciades i demandades avui són les que fan minvar el soroll i incrementen el caliu social (i eclesial!). Alhora, la sobrietat i la manca de contaminació visual i auditiva, s’agraeixen infinitament. Els lifestyle minimalistes, la simplicitat decorativa, els mètodes d’ordenació i depuració de les llars són corrents afins al silenci.
El silenci és forma de comunicació, de llenguatge, depurada. És un despullament, una nuesa, un buidament. És un assossegament de les pròpies líbidos i pulsions, una reeducació, un centrar-se en l’essencial (el “recogimiento” de què parlen els nostres místics). Es viu la vida des d’una altra perspectiva. És un procés llarg que demana constància i confiança i que forma part de la conversio morum que la tradició benedictina coneix tant bé: significa un canvi de mentalitat (metanoia) i, per tant, un canvi de costums, un canvi d’hàbits, progressiu: Teresa de Jesús deia a les seves monges “acostumbraos, acostumbraos” (Camí de Perfecció 26,2); i Joan de la Creu instava a atenir-se a la dificultat amb aquell “procurar siempre inclinarse…” (Avisos). L’exhortació a la vigilància que fa Jesús tot al llarg de la seva predicació cerca que els seus deixebles i oients passin d’una disgregació interior a una integració totalitzant. Això demana constància, diligència i perseverança. El silenci és un treball i un esforç, una pràctica, un aprenentatge. És una disciplina (paraula que prové de “deixeble” i “discipulat”: faig o deixo de fer quelcom perquè segueixo el Mestre; “contigo y como tú” que deia sant Ignasi). Santa Teresa diu: “con más facilidad se guarda el silencio cada una por sí, y acostumbrarse a soledad es gran cosa para la oración” (Camino de Perfección 4,9). Per tant, el silenci cristià no és solipsista sinó apostòlic: facilita l’entrega al món i a l’Església. Romandre en adoració silenciosa davant el Santíssim és quelcom profundament missioner.
El silenci integral produeix una irradiació, que es contagia per òsmosi, a nivell energètic, de vibració alta. El silenci afina la percepció i la intuïció. Això demana de nou, virtut i esforç, per entomar-ho adequadament: “Déu us fa a vosaltres el do de conèixer els secrets del Regne” (Lc 8,4-15). El silenci corporal es facilita a través de la pràctica del dejuni. És una pràctica iniciàtica en moltes religions i camins espirituals seriosos. D’alguna manera, es tracta que els 5 sentits es vegin afectats positivament pel silenci. Sant Joan de la Creu té sentències precioses en aquest sentit, i també sant Ignasi: cal l’educació dels sentits. Educació que implica aprendre a viure a la intempèrie i en la itinerància: un no aferrar-se, no possessionar-se compulsivament a res. Fa referència a una de les grans virtuts teresianes, molt desconeguda: el deseiximent (Camí de Perfecció 4,4).
El silenci és l’humus de l’Univers: vas a la platja i hi ha silenci, vas a la muntanya i hi ha silenci, a la ciutat també hi ha silenci. No és un silenci asèptic de laboratori: és un silenci de normalitat, de vida, d’espai i de temps. Hi ha els sons característics de la natura, que no el trenquen, l’acompanyen. S’hi expressen. Aquests sons no són soroll, són els sons sense ego: no et reclamen.[3] Perquè una partitura musical no sigui un galimaties inintel·ligible, ha de tenir silencis…
Jesús parla molt del ritme natural a les seves paràboles. Ell va créixer a Natzaret, un poble. Es va moure en àmbits clarament rurals i agrícoles. Ell pregava en silenci envoltat de la natura, els Evangelis ho recullen abastament: no era només la pregària ritual al recinte del Temple, era una relació íntima amb el Pare en entorns a l’aire lliure, sota els estels, vora els oliverars de Palestina… També va anar al desert, el lloc bíblic solitari i silenciós per excel·lència. Nosaltres hem perdut bastant aquesta connexió i reflexió sobre el ritme natural, i ens cal retornar-hi. No hem creat nosaltres la Natura sinó que la Creació ens ha precedit i és el nostre hàbitat. Com diu el Papa Francesc, és la “casa comuna” (Laudato Si’). N’hem de ser custodis, no explotadors. Antigament, els grans pelegrinatges a Santiago de Compostela o a Chartres ajudaven a estar en contacte amb la natura, amb l’aventura: tot homo religiosus era homo viator.
Santa Teresa volia sempre un hort gran per passejar als seus convents, i ermites on poder retirar-se en solitari a pregar o a fer recés. Ella diu, referint-se a les ajudes que emprava en els moments de distracció en la pregària silenciosa: “Aprovechábame a mí también ver campo o agua, flores. En estas cosas hallaba yo memoria del Criador, digo que me despertaban y recogían y servían de libro” (Vida 9,5). Sant Joan de la Creu, en les seves poesies, canta la bellesa de la Creació com pocs poetes han sabut cantar-la (sense ser panteista): “Mi Amado, las montañas, los valles solitarios nemorosos, las ínsulas extrañas, los ríos sonorosos, el silbo de los aires amorosos” (Cántico Espiritual, canción 13). Tots dos, també sant Ignasi, van viure fent llargues caminades, viatjant, observant la natura i els canvis de les estacions… Sempre van estar en contacte amb la natura.
El ritme espiritual presenta la mateixa cadència que el ritme de la natura: una planta, per molt que li ordenis (com un gosset) o l’estiris, no creix més ràpid. Té el seu ritme i res la pertorba. La vida interior, la vida de l’Esperit, també té les seves lleis i cal respectar-les. No es poden subvertir, manipular. Demanen ser respectades amb profunda reverència. I, donat que vivim un moment històric, de molta dispersió i banalització, caiem en una profunda insatisfacció. És un temps de gran anèmia i misèria o desolació espiritual (Francesc Torralba). I viure així no és viure. És agonitzar.
Xavier Melloni ha afirmat: “Nuestra sociedad necesita un silencio urgente. Si aprendemos el silencio, cambiaremos de lugar sin movernos: estaremos aquí, pero de forma diferente, no en el mismo aquí en que estábamos”.[4] El silenci permet parar… i parar atenció (ser conscients). Permet l’espai i el temps transicionals necessaris per integrar i sedimentar l’experiència quotidiana (elaborar símbols). Si no hi ha aquest espai i temps es cau en el col·lapse interior (conflicte o desorganització mental i vital). El silenci desemmascara aquesta sensació flotant de catàstrofe a la qual només pot fer front la confiança bàsica. Però el silenci demana ser transitat, travessat. Això ajuda a la pau mental i a l’estabilitat emocional i anímica. La disgregació, el soroll… no són la nostra naturalesa autèntica, profunda i real. La dissociació ens fa emmalaltir: forçant el ritme quotidià amb les hiperconexions i la hiperacceleració del temps, es cau en el sense sentit, el nihilisme, la filosofia de l’absurd, el conflicte de la força de voluntat…
És bastant perillós l’allau de realitats virtuals alternatives que arriben subtilment: SecondLife, Metaverso… Hi ha una virtualització de la realitat vers una realitat alternativa, imaginària, no real, no encarnada. Seria la dictadura del no-silenci com a no-pensament. No-silenci com a sinònim de no-pensament crític. El llenguatge o la xerrameca imperant està modificant i manipulant la realitat per arribar a crear una cultura totalment diferent, fent-nos creure que som lliures. És un miratge, fruit de la mentida. La contaminació i colonització mental no permeten mai escoltar la veritat. És com una intoxicació subtil, una inèrcia tòxica, un ritme malaltís. Ens forcem a viure una realitat que no ens ajuda a ser nosaltres mateixos. Som productors i consumidors, res més. Hem dissenyat una cultura nociva per al nostre ésser, una cultura del “descarte” que diu el papa Francesc. El capitalisme salvatge mata, expulsa les persones als marges, a les perifèries. Divideix, no unifica.
El silenci forma part de la dimensió transcendent de la vida. Aquesta dimensió espiritual és vehiculada, en nosaltres, per l’experiència psicològica, que és una experiència humana relacional. Per això podem parlar del silenci com a encontre o trobada. Quan no es permet ni valida ni valora fer processos en silenci (com elaborar dols), presoners en un present bojament efímer i volàtil, s’aniquila el poder elaborar el procés emocional que suscita la mateixa vida, i això duu les persones a romandre estèrilment en un punt zero continu: en les actituds evitatives que dificulten transitar el camí del dolor (el sentit que es pot percebre no EN el dolor, sinó en anar elaborant-lo). No hi ha temps per a digerir l’allau ingent d’informació, d’elaborar pensament propi, de reflexionar. Tot és apressant i sorollós, i la nostra naturalesa no és així. Antropològicament, no som així.
El silenci ens remet a allò que som veritablement. Hi ha una enyorança, un anhel que res ni ningú pot ofegar, però sí que es pot distorsionar i manipular: acabem comercialitzant el tenir cura de nosaltres mateixos. S’han subvertit els valors, no han pas desaparegut: s’han invertit, i d’aquí la desorientació general. Qui se n’adona, es troba abocat a prendre una decisió, a escollir, a discernir. S’anomena subversiu o contracultural allò que simplement és natural i sa. Tot es converteix en una moda, no en una acció política conscient i responsable. No es volen ciutadans crítics sinó masses acrítiques. El silenci porta al compromís actiu envers la pròpia salut integral i la de la pròpia societat. És el “locus de verificació” del silenci: la vida personal i social. Els Exercicis Espirituals de sant Ignasi de Loiola, els Exercicis de Contemplació de Franz Jalics (sj), els “Amics del Desert” de Pablo d’Ors, la Comunitat Mundial per a la Meditació Cristiana de John Main i Laurence Freeman… són oasis on tastar el sielnci i involucrar-se en la denúncia profètica que sorgeix d’ell. El silenci remet a la pròpia veritat i dóna força per a preservar-la, custodiar-la… i que fructifiqui en bé de molts.
***
[1] https://www.lavanguardia.com/lacontra/20190416/461682839746/si-aprende-a-tomar-conciencia-cambiara-de-sitio-sin-moverse.html
[2] https://www.espaisagrat.org/node/186665
[3] Cf. entrevista a Xavier Melloni
[4] https://www.lavanguardia.com/lacontra/20190416/461682839746/si-aprende-a-tomar-conciencia-cambiara-de-sitio-sin-moverse.html
[Imatge d’SnapwireSnaps a Pixabay]