A les explotacions de soia brasileres s’han talat més de mil quilòmetres quadrats de selva amazònica durant l’última dècada, malgrat l’acord internacionalment reconegut a la Cimera del Clima de Glasgow (2021) per protegir la massa tropical. En altres països també llencen arbres al terra per obrir pas al bestiar i als cultius, però en cap no passa amb la intensitat del Brasil, responsable d’un terç de la desforestació global. Actualment, el 80% de la desforestació facilita la producció de tres productes: la soia, la carn de boví i l’oli de palma.
Seguint l’estudi de la revista Science, The rotten apples of Brazil’s agrobusiness (17/07/2020), “almenys el 20% de la soja i el 17% de la carn de boví, importats per la UE, procedeixen de terrenys il·legalment utilitzats segons la pròpia regulació de la UE, ja sigui per la desforestació ocasionada o per l’ús de fertilitzants químics o per procedir de cultius transgènics”. Aquestes dades no són cap obstacle per incrementar la compra de soia, que el 2019 va assolir una xifra superior als 500 milions d’euros.
Productes semblants a la carn, al iogurt, la nata, farina, hamburgueses, mandonguilles, salsitxes, lasanya o fins i tot biodièsel són alguns dels productes nous l’ingredient bàsic dels quals és la soia. En els darrers anys la indústria està aprofitant la motivació d’una part de la població per cuidar-se més per comercialitzar productes pretesament saludables o que pretesament contribueixen a la sostenibilitat mediambiental.
No és estrany que els cultius de soia al Brasil s’hagin incrementat més d’un 40% des del 2015. Aquest cultiu s’utilitza per crear nous productes, entre ells alguns de textura similar a la carn de vaca o de pollastre així com majoritàriament per continuar alimentant els propis animals, un cop es processa i es converteix en pinso: fins al 87% de la soja importada per la UE es destina a aquest ús. Resumint: es demana soja per alimentar els animals i es demana soja per crear nous productes substitutius o complementaris a aquells d’origen animal.
Però d’on surt tanta soia? Brasil s’ha posicionat com el país rei de la producció i de l’exportació per davant dels Estats Units, la producció dels quals depèn del clima així com del capítol que estigui vivint de la seva guerra comercial amb la Xina. La Xina, l’altre tercer gran productor, la destina gairebé del tot per a consum intern, al qual se sumen tres quartes parts de la producció brasilera.
A més, el Brasil i la soia comparteixen podi amb Indonèsia i Malàisia i l’oli de palma, el més consumit al món i que és utilitzat com a biodièsel i en multitud de productes alimentaris i cosmètics. Indonèsia i Malàisia també comparteixen podi amb la desforestació: es calcula que la quarta part del territori de les selves tropicals d’aquesta part del planeta ha estat desforestat als darrers 25 anys. Actualment, la demanda creixent està expandint aquest cultiu cap a diversos països d’Àfrica, no sense deixar una ecodiversitat empobrida a Indonèsia, on les selves tropicals han perdut fins a la quarta part de la superfície.
No es tracta, doncs, de substituir un aliment per un altre. No es tracta de substituir la carn de boví per la carn de soia. Es tracta de reduir el consum i equilibrar la ingesta d’aliments segons paràmetres sostenibles. Deixar menjar carn és, en la majoria dels casos, una opció personal. La idea darrere aquesta decisió sembla ser la cura del medi ambient, la sostenibilitat i, específicament, la cura dels animals. Però, quina mena de realitat es genera si acompanyant la decisió de no menjar carn, aquesta se substitueix per un consum excessiu de productes elaborats amb soia? L’únic que s’estaria aconseguint és substituir un excés per un altre, la vaca per la soia, cosa que ens remet a una mena de cercle lampedusià on els elements canvien però no així la causa del problema, és a dir, la voracitat de l’ésser humà.
El monocultiu massiu de determinats productes, molts d’ells de recent introducció, està resultant en l’extinció d’altres autòctons i menys demandats però també afecta la biodiversitat de la fauna, les persones que habiten els territoris ara cultivables, les formes de vida -es generen conflictes entre comunitats i algunes persones són obligades a desplaçar-se-, a la gestió de l’aigua, a la qualitat de l’atmosfera i, en definitiva, a la vida del planeta, a la nostra vida com a espècie.
La fi del model s’acosta, l’ataquen diverses causes, i darrere de totes hi ha la principal: la voracitat consumista de l’ésser humà. Segons WWF, “els ciutadans europeus som responsables de més del 10% de la desforestació generada per cultivar a terres que abans eren bosc”.
El model ha de canviar i només serà possible si fem un gir de timó als nostres hàbits de consum, de manera global i sostinguda en el temps. Aquest canvi de consum presenta diverses dimensions, entre d’altres:
- La quantitat de menjar que es compra i malbarata. Segons el Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació, el 2020 i a Espanya es van llençar a les escombraries 1.364 milions de quilos de menjar, dels quals el 75% estaven tal com es van comprar.
- La quantitat de roba adquirida. Confeccionar uns pantalons de denim suposa la utilització de 7500 litres d’aigua, segons el Programa de l’ONU per al medi ambient. Aquesta quantitat és suficient per evitar la set a una persona durant set anys complets. A aquesta dada faltaria afegir la despesa de tot el procés necessari des de la producció a la recol·lecció del cotó i la conseqüent petjada de carboni. El mateix informe visibilitza que “el 20% de les aigües residuals del món provenen del tenyit i el tractament de tèxtils i que el 87% de les fibres que es fan servir per confeccionar la roba s’incinera o va directe a un abocador. I el 60% es rebutja abans que es compleixi un any des de la fabricació.”
El canvi de model serà i, a aquest ritme, arribarà més aviat que tard; de fet ja s’està donant escassetat de certs productes a què abans estàvem habituats. De totes nosaltres depèn patir o acompanyar-lo per crear en paral·lel, un altre model sostenible, menys voraç i en què càpiguem totes. Un model en què la biodiversitat es mantingui, a les selves tropicals ia la resta d’ecosistemes, ja sigui el bosc mediterrani tan asfixiat pels incendis com als boscos nòrdics amenaçats.
No ens podem apuntar a la moda de no menjar carn i creuar-nos de braços. No va d’això. Va d’un gir radical en el nostre consum: menjar i roba, així com també l’ús de l’aigua, el paper que utilitzem, els dispositius mòbils i un llarg etcètera. Es tracta de prendre consciència de les conseqüències del nostre consum i adequar-lo a un model nou, un model de reconciliació amb el Planeta, de reconciliació amb allò que som i amb el nostre paper de co-creadores i de guardianes del preciós Planeta que habitem.
[Imatge de Tom Fisk extreta de Pexels]