No se m’esborren encara les imatges dels centenars de cossos amuntegats davant la tanca de Melilla. Morts, malferits, immòbils però encara vigilats gelosament per centenars d’altres cossos coberts de dalt a baix amb proteccions i armats amb porres. Parlo de cossos però són persones, i em ve al cap el títol del llibre de Primo Levi Si això és un home.
Sí, son homes, persones que uns minuts abans es movien, respiraven, pensaven, desitjaven… Persones amb nom i cognoms, amb vides de 15, 20, 30 anys que es podien explicar perquè totes les vides (també les nostres) tenen un relat. Nascuts a Juba, El-Obeid, a Bokoro o a Anefir, amb pares, germans, parelles, fills…. Amb una memòria feta de moments bons com els partits de futbol amb els amics del diumenge a la tarda en un descampat, o les celebracions religioses cristianes, musulmanes o animistes que van marcar el pas dels anys. Però també una memòria feta de moments de molta dificultat, de guerres, de violència, d’amenaça, de pobresa, de fam… Ves a saber! Cadascú se sap la seva història, però cadascú en té d’història. I tot això és el que un dia s’estronca davant una tanca o un mur construïts (diuen) per dissuadir, però com dissuadir algú de buscar un futur viable? Darrera son expulsats d’una vida impossible i davant topen amb un mur. Això no son polítiques migratòries, això és un parany migratori per estroncar vides que volien continuar tenint vida, que tenien dret a continuar vivint. Sí, això són homes… i és el que sembla que hem oblidat en veure les imatges d’aquells cossos amuntegats com una massa informe i després soterrats en fosses comunes sense nom.
I son també homes els botxins, parapetats darrera els uniformes que semblen fets expressament per amagar la seva humanitat. També ells en tenen d’història: lloc de naixement, pares, germans, parelles, fills… . Persones que han trobat en aquesta “feina” un camí de supervivència en un país tocat per la corrupció, i la crisi econòmica agreujada per la pandèmia. Homes a qui se’ls ha ensenyat durant anys a deshumanitzar el negre, l’immigrant, el qui viu als assentaments esperant el moment de saltar. Homes que obeeixen ordres i que potser aboquen en cada cop de porra i en cada pedrada la frustració d’una violència que ja s’ha fet connatural a les seves vides. Homes que van esborrant amb cada cop de porra i en cada pedrada la seva pròpia història, enfonsant-se en el fang del mal i la indiferència.
I també ho són, d’homes, vull dir, els qui trafiquen amb els somnis. Els qui exploten, els qui enganyen, els qui cobren a l’avançada perquè en el tràfic de persones a diferència de les altres mercaderies es cobra a l’avançada i no cal garantir-ne l’arribada a destí. Sí, també son persones, algunes embrutides per la maldat i l’avarícia, d’altres que han trobat en aquesta activitat la pura supervivència. Alguns potser han estat ells mateixos persones migrants.
Però, no hem de deixar de fer-nos preguntes aquí. Ens hem de preguntar sí també ho son els qui fan possible les polítiques migratòries vigents a Melilla, però també a Mèxic, Austràlia i tantes fronteres calentes del nostre món…. I sí, ho són! No hi ha cap dubte que els funcionaris i els buròcrates d’agències com Frontex encarregats d’externalitzar en tercers països les nostres fronteres son també éssers humans. A diferència dels altres treballen en edificis intel·ligents, en còmodes despatxos amb aire condicionat i amb la foto de la família sobre la taula. Son els encarregats de signar partides pressupostàries per les tanques i murs inexpugnables que es construeixen a centenars de quilòmetres d’allà on prenen decisions. Ah, i també són persones els empresaris que guanyen concursos per construir r els murs i les tanques cada vegada amb tecnologia més cara i sofisticada. I, és clar, també ho son els responsables polítics que van perdent humanitat i conviccions a base d’anys, i que consideren que una operació amb desenes de morts i de ferits és “un assumpte ben resolt”… “del que cal felicitar-se…” Sembla mentida però, fins i tot aquests son homes.
I nosaltres? ho som nosaltres? El perill d’acostumar-nos a tot això i de fer-nos indiferents és tan gran… tenim raons, excuses i arguments que interposem entre nosaltres i aquelles imatges que ens reboten per tot arreu. Imatges que rebem en el nostre TL enmig d’una brossa d’informació que més que sensibilitzar-nos ens paralitza. Potser que ens indignem o ens revoltem, potser que la impotència ens faci posar malalts, però la majoria aviat oblidarem l’episodi, perquè ens costa reconèixer que també tenim una part de culpa en tot això. Perquè votem els polítics que votem, potser perquè ja hem perdut l’hàbit de protestar, potser perquè cada vegada vivim més tancats en nosaltres mateixos i en les nostres pors.
D’això que ha passat a Melilla n’han dit tragèdia, massacre, assassinat… Potser els cristians hauríem de parlar de fratricidi perquè, com hem vist, tots som éssers humans i en el moment que ho oblidem, la indiferència ens rebota, la fraternitat es trenca i també la nostra mateixa humanitat.
[Imatge extret de Wikimedia Commons]