No es pot respondre la pregunta sense compartir un text sagrat. Jo he escollit una sura del llibre sagrat de l’Alcorà (49/13), que diu:
“Oh, humanitat! Us hem creat d’una ànima única, Home i Dona, i us hem fet en nacions i tribus diferents perquè reconegueu les diferències i la igualtat dels uns i dels altres.
En veritat el millor de tots vosaltres, per a Al·là, Déu, és el que té més pietat, aquell que té més temor de no servir-lo suficientment.
Déu coneix totes les coses i està informat de tot!”
El motiu d’escollir aquesta sura és que la interpreto com el reconeixement de la pluralitat religiosa a partir del diàleg interreligiós i interconfessional per construir una bona convivència i cohesió social, ja que el paper de les religions és un vehicle transformador que planteja un escenari de convivència entre religions i ens obliga a veure el fet religiós altrament, sense prejudicis ni sospites.
Què significa per a mi la pregària i què significa la pregària en la meva tradició religiosa? La resposta és molt personal, ja que hem de tenir en compte les grans diversitats que hi ha a totes les religions i les seves interpretacions. Per tant, per a mi la pregària no rau en uns moviments únicament, perquè inclou la reverència, submissió i pau i les lloances del Profeta (SW), sinó en una devoció al veritable saber, una devoció a Déu.
Per a mi, la fe en Déu és allò que una persona sent al cor i ho expressa en l’acció. Per tant, la connexió amb Déu és per a mi un acte del dia a dia i que té a veure amb les meves accions quotidianes i diàries, és a dir, des que surto de casa, camino cap a la feina, agafo el transport públic… Per tant, són les 24 hores en què tinc una conversa amb Déu, camino recitant sures de l’Alcorà i en cada pas estic buscant gelosament el coneixement a través de l’experiència (el llegat familiar amb la transmissió oral) i de l’experimentació (al treball social diari i en cada persona que ajudem i acompanyem humanament), així com en la meditació i l’observació.
Em pregunten com neix la meva vocació de viure apassionadament la vida quotidiana, arreladament, i com penso que sóc testimoni de pregària feta vida.
A la meva resposta hi ha molta malenconia, ja que no puc obviar el meu relat familiar. Nascuda al si d’una família extensa, tradicional i musulmana, els costums que he viscut a la meva infantesa i adolescència marquen la meva religiositat i espiritualitat. M’han educat amb la transmissió que la fe sigui eficaç i permanent i que sempre il·lumina cada racó del cor humà i que sempre preval en tots els aspectes de la vida.
Per a mi, la naturalesa de la persona es divideix en dues parts molt importants: la part interna (Ruh) que és l’ànima i el cor i la part externa (Aql) que està a la ment, el raciocini, la intel·ligència i com traduir aquesta vida espiritual a la pràctica. Quan una persona se sent interiorment segura i ferma, la seva vida externa tindrà la mateixa naturalesa.
[Imatge de wal_172619 a Pixabay]