Aquesta frase del sacerdot i teòleg cristià ortodox rus Alexander Men (1935-1990), últim sacerdot assassinat pel KGB soviètic, pot desconcertar als qui recorden 2000 anys de cristianisme, amb nombrosos màrtirs, sants i santes, catedrals, Sumes Teològiques i missions evangelitzadores.
Alexander Men no es limita a lamentar els pecats i nafres d’una Església santa i pecadora, ni diu que el cristianisme encara no existeixi, sinó que intueix que el cristianisme encara no ha desenvolupat totes les seves immenses potencialitats evangèliques, espirituals i teològiques. Més que mirar amb nostàlgia un passat cristià que ja no existeix, hem d’anar endavant per a evangelitzar el món d’avui secularitzat, agnòstic i postmodern.
Intentem desenvolupar i concretar la intuïció d’Alexander Men:
- El laicat, que constitueix la immensa majoria del Poble de Déu, que ha rebut el baptisme i la unció de l’Esperit, ha quedat marginat i passiu en una Església clerical.
- La dona no ocupa, a l’Església patriarcal i masclista d’avui, el lloc que el Senyor li ha destinat i que l’evangeli anuncia.
- L’Esperit Sant ha quedat relegat i oblidat en la pràctica, amb la qual cosa el cristianisme, sobre tot el cristianisme llatí, queda reduït a doctrines, lleis i ritus, sense una vivència espiritual ni una veritable alegria.
- La identitat cristiana no ha tingut prou en compte la presència salvífica de l’Esperit del Senyor en totes les religions i cultures, també en la ciència i antropologia moderna.
- El magisteri eclesial, la teologia i la pastoral no han pres de debò el que als petits i senzills han estat revelats els misteris del Regne i que els pobres són un lloc de revelació.
- El cristianisme s’ha obert tard i tímidament a l’ecologia, que ofereix immenses perspectives teològiques, espirituals i pràctiques.
- Una lectura molt literal i fonamentalista de l’Escriptura, des del Gènesi a l’Apocalipsi, genera al Poble cristià una visió de l’origen i de la fi de la vida còsmica i personal, incompatible amb el pensament científic i humanista modern i amb el món juvenil.
La llista de temes pendents es pot estendre i concretar molt més: economia, discriminació social, sexual i ètnica, refugiats, armamentismo guerra i no violència, obertura a un ministeri ordenat no célibe, participació de la comunitat eclesial en l’elecció i formació dels seus pastors etc.
Una sinodalidad eclesial ben compresa i viscuda, pot iniciar processos i discerniments que ajudin al fet que el cristianisme “que no ha fet més que començar”, creixi i doni fruit en el món d’avui. Llavors, el cristianisme, avui encara incipient, creixerà i donarà molt de fruit, com els sarments estretament units a Jesús, la veritable vinya (Juan 15). Alexander Men tenia raó.