Contemplo el nou president de Xile, Gabriel Boric, condeixeble d’un dels meus companys de comunitat jesuïta, parlar al seu poble des del balcó del Palau de la Moneda. La coreografia d’una multitud lliurada que aplaudeix les paraules i entona càntics de lloança s’assembla a això que anomenem “glòria”. És cert que el jove líder reconeix que “avui toca parlar” i que, a partir de demà, només toca treballar. Espera que, d’aquí a quatre anys, el poble jutgi la seva presidència no tant per les paraules avui pronunciades com pels fets realitzats. Així que, si es compleix el seu pronòstic, el de fer front a circumstàncies complexes i camins difícils, Gabriel Boric ja va viure el seu moment de glòria tal com l’entenem en els humans triomfs econòmics, polítics o relacionals.
Cap a l’any 157 dC, va arribar a Lió un jove prevere nascut a Esmirna, a l’actual Turquia. Va arribar a ser el bisbe d’aquella església gal·la. La seva discussió amb els gnòstics, un grup d’“ultres” que feien del natzarè una mena de superestrella fantasmagòrica aliena a la vida humana, es va conjugar amb l’afany d’evitar les expulsions dels grups que pensaven de manera diversa dins de l’Església. Fa uns anys, el papa Francesc va reconèixer-ho com a Doctor de l’Església sota el lema: “De la unitat”. Va ser aquest bisbe el que va pronunciar una frase que ens pot guiar: “La glòria de Déu és que l’home visqui”. Efectivament, podem assumir que la vida de les persones, de dones i homes, és la glòria.
Fa uns anys, amb motiu d’un important esdeveniment dels jesuïtes d’Espanya, el P. Adolfo Nicolás SJ, llavors superior general de l’Ordre, ens parlava de tres grans tradicions culturals que reflecteixen bé el lema del Crist quan afirma: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”. Per al nostre superior general, la tradició asiàtica afirma la realitat com a camí i, per tant, la paràlisi és la seva negació; la tradició africana i llatinoamericana afirmarien la realitat com a vida i, així, la mort seria el seu contrapunt; finalment, la cultura de l’Europa occidental estaria marcada pel somni de la veritat i, per tant, l’engany seria la temptació principal. Si la glòria de Déu és la vida de l’home, com ens deia Ireneu, aquesta vida s’ha de completar com a camí i veritat.
En el recorregut que faig diàriament entre casa meva, al barri de El Agustino, i l’oficina de la Conferència de Provincials Jesuïtes d’Amèrica Llatina i el Carib, a l’equip de la qual treballo, la vida es mostra com una barreja de la presència empetitida del Déu de la Vida, que desborda totes les nostres suposicions del que vol dir atribuir el caràcter de digne en el transcórrer d’una persona per la nostra història. És més aviat com la baixada als inferns de la quotidianitat de tanta gent: crida un senyor bru que la palta (alvocat) està barata i ho cura tot; es mostra cautelosa una dona que respon a una estètica aliena a allò que ens van ensenyar amb Marilyn Monroe (i les altres que van seguir); correteja a peu enmig de la bogeria del trànsit el jove veneçolà alt que ven llaminadures i refresc als conductors pacients; proclama un altaveu les bondats de la síndria mentre una jove talla i ven al formiguer del mercat; no paren els mil clàxons de cotxes que esquiven els seus col·legues; miren amb desgana uns uniformats des d’un lloc entre la multitud que bull al carrer; dorm como una soca, sense res que el cobreixi, un senyor no tan vell recolzat sobre la vorera. Mentrestant, grinyola el meu cos trotant entre els uns i els altres cap a la meva meta, sense que res em permeti considerar més humana la meva vida, amb els seus estudis, el treball a la ràdio, l’atenció espiritual. Deu ser que la glòria, de la qual parla Ireneu de Lió, s’escampa generosa per aquestes voreres, asfalts, paradetes de mercat i el seu brunzit dissonant.
La primera vegada que vaig llegir Hans Urs von Balthasar va ser en un petit llibret titulat Només l’amor és digne de fe. A parer seu, encara que el Crist presentés clarament una doctrina, la medul·la del cristianisme és, més aviat, l’amor manifestat en la seva vida, en la mera manera de viure com a Déu encarnat. Només aquest descentrament de Déu contagia la glòria fins i tot quan baixa als inferns. No es tracta d’una baixada triomfal que rescata els que estan malmesos, o d’una lluita per arrencar la presa a l’hades. Es tractaria, més aviat, d’una baixada solidària, empàtica, que afecta la teòrica immutabilitat de Déu. I aquest descens és la glòria de Déu, perquè només es fa d’amor. Per això aquesta baixada és bella, perquè l’amor és bonic.
Per descomptat, no hi ha glòria en l’activitat d’odi i mort que suposen els exèrcits, per molt veritable que en sigui la causa. No hi ha glòria en la xenofòbia i el racisme que observem en una legislació que tracta els estrangers en funció del color de la pell o, principalment, del poder econòmic de la butxaca. No hi ha glòria al mercadeig del cos de les persones, ni a la seva violentació o abús. No hi ha ni hi pot haver glòria a les corrupteles que deterioren la convivència i els serveis socials en funció d’un lucre indegut. No hi ha res de glòria i, tanmateix, constatem l’amor present en tantes persones que els toca viure aquestes i altres situacions igualment doloroses. Hi ha, en termes de la fe cristiana, una glòria que només es pot constatar com la bellesa de l’amor enmig dels inferns.
[Imatge de hectorchumpitazic a Pixabay]