La pregària és l’acte o l’activitat per excel·lència i més explícita dels humans per vincular-se amb el transcendent.
En llatí, castellà i català prové d’oror, “pronunciar amb els llavis”, per tant, evoca quelcom lligat al parlar. Si bé inicialment remet al camp de la paraula i de la oïda (on estan implicades la música i la poesia), també es prega amb tot el cos i amb tot l’ésser.
Es tracta d’un acte integral. Quan més ho sigui, més força té. Es val de tots els sentits: la oïda, la imatge, el olor (flors, encens), el tacte (el descalçar-se, el contacte amb el terra) i fins i tot amb el tast, com en el cas del sagrament de l’eucaristia o altres rituals en els que s’ingereix quelcom.
Des del punt de vista postural, implica tot el cos, ja que la pregària és acompanyada de gestos de lloança, de petició, de clam, etc. La postració està present a totes les tradicions, on s’expressa l’entrega total a Déu o al Absolut. Cada tradició té una postura específicament seva: els jueus preguen d’en peus, els cristians asseguts o de genolls, els orientals en la postura de lotus, els musulmans en la diversitat de moviments de la salah, etc. En les tradicions orientals tenen rellevància la posició de les mans (mudres), les quals són d’una gran varietat i cada una d’elles té una significació ben precisa.
A través de la pregària, l’ésser humà expressa la totalitat de les situacions que viu, les seves emocions i estats d’ànim, les seves intencions més altes, tant les de llum (lloança, gratitud, confiança, intimitat, perdó, etc.) com les de foscor (clam, angoixa, queixa, fins i tot amargor i desesper).
En la pregària s’expressa la polaritat bàsica de l’ésser humà amb Déu: l’angoixa o el clam de l’absència així com el goig i el recolliment de la Presència del TU Infinit.
Expressa Rumi, místic sufí del s. XI:
El meu cor és com un pergamí
Que s’estén sense fins vers l’Eternitat,
En el que hi ha escrit des del principi fins al final:
“¡No em deixis!”.
Rumi (Divan-I- Shams, 23493)
És l’acte més íntim del creient i de la comunitat: entre el Jo i el Tu, entre el Nosaltres i tu, i també la pregària pels absents, pels “Ells”.
Les modalitats de la pregària són inacabables: pot ser individual, familiar o comunitària, pot fer-se en un lloc privat o en un temple; en un recinte tancat o a cel obert; pot ser d’imprevist o estar pautada per uns temps establerts; pot ser espontània o pot ser recitada amb fórmules pre-establertes; potser ser simple, íntima i quieta o pública, ritualitzada i plena de sons. Tot és possible perquè la pregària és el batec del creient i el cor batega en tot moment.
Quan un ésser humà prega, tota la persona es transforma. Sigui de la tradició que sigui, quan veiem a algú pregar o a una comunitat en pregària, ens commou i ens posa directament en relació amb el Sagrat.
En la pregària de cada tradició hi ha condensada l’essència de cada religió. En ella és invocat el nom amb el qual Déu és anomenat. És l’acte més íntim de la pròpia creença. S’ha de fer un llarg camí abans de compartir amb un altre creient aquest acte més íntim.
Alhora és l’acte més obert i universal, perquè l’autèntica pregària desposseeix qualsevol pretensió d’apropiar-se de Déu.
En el document pontifici “Diàleg i Anunci” del 1996 del Secretariat pel Diàleg interreligiós, es parla de quatre nivells de practicar aquest diàleg:
- En la vida quotidiana
- En la aspiració i participació en accions conjuntes per la pau i la justícia
- En el diàleg teològic entre experts
- En la pregària compartida al Déu-més-enllà-de-tot.
Segons aquesta seqüència, compartir la pregària amb creients d’altres religions és el cim més excels i sublim.
La trobada d’Assís de 1986 convocada per Joan Pau II en la primera Jornada Mundial de Pregària marca un fita alhora que un límit. Sovint es posa com un exemple de que és possible la pregària conjunta entre les religions, però, de fet, a Assís no es va pregar en comú, sinó que cada confessió religiosa va pregar en un espai diferent i al final es van trobar per llegir una declaració conjunta per la pau.
En totes les tradicions són presents diversos graus de la pregària:
- La pregària vocal, constituïda amb fórmules pre-establertes o amb la repetició d’un nom de Déu.
- La pregària mental que suposa l’elaboració de continguts de la fe de cada religió a partir dels seus textos.
- La pregària silenciosa o contemplativa que transcendeix la creença particular i s’obre al Déu-més-enllà-i-més-ençà-de-tot.
Finalment, cal dir que la maduració de les pregàries de totes les tradicions és anar passant de la pregària de petició a la més absoluta ofrena.