El cristianisme no poques vegades ha predicat un espiritualisme angelical, contraposant el reialme material amb l’espiritual. La salvació promesa era anar al cel, més enllà de la corporalitat corruptible.

Però la resurrecció, que aquests dies de Pasqua celebrem, no és una fugida del cos, sinó justament una assumpció plena d’aquesta realitat. El nostre quotidià un cop i un altre ens retorna tossudament a l’experiència de que som cossos; som convocats de manera escandalosa a les coses petites, tan sovint desateses i menyspreades.

Sense aliment material és impossible la pervivència de la vida biològica i corporal. Fins i tot els grups humans previs a l’aparició de l’agricultura, els caçadors-recol·lectors, havien d’esforçar-se per poder tenir aliment. Sant Pau, en una frase lapidària, diu: “qui no vulgui treballar, que no mengi” (2Tes 3, 10). També el multimilionari d’una gran empresa tecnològica és un cos i necessita que algú li porti un plat a taula.

En les societats contemporànies el treball es viu, sovint amb raó, més com una condemna que com un espai de desenvolupament i plenitud humana. I de totes les feines, el treball manual és el més menystingut, el més ridiculitzat i invisibilitzat el més mal pagat, el més explotat i precaritzat. Aquells que es dediquen a treballar amb les seves mans semblen haver patit una maledicció divina. Ni els veiem, ni els volem veure, ni els volem pagar dignament: el temporer que recull la verdura que avui soparé, la jove que treballa en l’escorxador d’una macrogranja de porcs, l’escombriaire que neteja de bon matí el meu carrer, la caixera que despatxa amb pressa al supermercat, el netejador de vidres que passa cada quinze dies per la meva oficina, la cuidadora que dutxa cada matí el meu avi ancià, el rider que em portarà la pizza a casa a altes hores de la nit, l’infant que extreu d’una mina infame el coltan que acabarà al meu mòbil…

Darrere tantes pantalles, telèfons, emails, apps, desplaçaments amb vehicles motoritzats…, perdem contacte amb la realitat material, corporal. En bona part l’accés il·limitat i ininterromput a l’electricitat, aigua potable i internet 24 hores, ens desarrelen i ens ofereixen la ficció de que podem viure desmaterialitzats. Molts a l’occident urbanita ja no tenim ni la més remota idea del que implica assegurar un plat de menjar al dia. Tampoc som conscients de l’esforç i el dispendi brutal d’energia que suposa, per exemple, viatjar tan sols vint quilòmetres o desplaçar-se uns pocs metres en vertical. “Obvietats” a les que ens hem acostumat i ja no ens generen cap sorpresa: pitjo l’accelerador del cotxe i com per art de màgia una tona i mitja de material (metall i plàstic) es desplaça a una velocitat vertiginosa. O toco un botó de l’ascensor i una complicadissima maquinària mourà milers de peces per portar la meva petita massa corporal d’un pis a un altre.

Mahatma Gandhi, en part profundament influenciat per L. Tolstoy, reivindicava la tasca manual com un aspecte essencial de tot procés de transformació personal i col·lectiu. Ell parla del deure i el dret  de treballar i de guanyar-se el pa de cada dia amb el treball manual i de l’imprescindible equilibri entre el treball mental/intel·lectual i la tasca manual. La imatge de Gandhi filant no és només una estampa bucòlica, sinó un recordatori profètic d’algú que vol seguir en contacte quotidià amb la matèria, que aposta per una vida austera i frugal i que decideix produir la seva pròpia roba al marge del sistema econòmic i polític que li impedia viure amb llibertat. Per això, per a Gandhi filar també és experiència espiritual, potencialment transformadora.

Uns quants segles abans, al virregnat mexicà, a sor Juana Inés de la Cruz se li va prohibir llegir i escriure després de la sonada disputa teològica que tingué amb un predicador jesuita. És més, la mare superiora la va enviar castigada a la cuina entre perols, doncs l’activitat intel·lectual era reservada als mascles i a ella –com a religiosa dona del segle XVII– li corresponien només les tasques domèstiques. En la seva resposta escrita com a defensa, etzibà una sentència profunda i il·luminadora: “si Aristòtil hagués cuinat, hagués pensat més i millor.”

Potser la conversió ecològica profunda a la que ens convida el Papa Francesc, com a resposta urgent a la dramàtica situació límit en la que ens trobem com a civilització, és l’oportunitat per recuperar el valor i la centralitat de les tasques manuals. No es tracta només d’aprendre a fer pa a les estones lliures, sinó de pensar un cert retorn a la terra, redimensionar les nostres ciutats, cercar qüestionar el model productiu imperant, dignificar les tasques reproductives invisibilitzades i fer un replantejament dels nostres hàbits de consum, de les nostres prioritats i del nostre ús massa sovint compulsiu de la tecnologia tot recuperant una certa ascètica. I es tracta, sobretot, al reconèixer la pròpia corporalitat, d’assegurar que oferim unes condicions de vida dignes a tots aquells que, a prop i lluny, amb el seu treball manual fan possible que la vida continuï.

El mateix Jesús ressuscitat prepara pels seus amics astorats un esmorzar amb pa i peix a la brasa (cf. Jn 21, 9-10) per recordar-nos que no hi ha res més sublim, més profund i més espiritual que un àpat treballat amb la nostra suor i compartit joiosament en comunitat.

Avui doncs Jesús diria: Benaurats els qui fan treball manual, ells posseiran la Terra.

[Una primera versió més breu d’aquest text va ser publicada a Pregaria.cat/Imatge de Đức NguyễnPixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Jesuïta, arquitecte i teòleg. En Berkeley, als Estats Units, va ampliar els seus estudis en l'àrea de la teologia de les migracions. Ha treballat amb el Servei Jesuïta a Refugiats (JRS) a Libèria, Nogueres (frontera EUA-Mèxic), Kakuma (Kenya) i Sudan del Sud. Actualment treballa a Barcelona a la Fundació Migra Studium, en el projecte d'acollida de refugiats i migrants (hospitalaris.org). És el coordinador de l'Escola Ignasiana d'Espiritualitat (EIDES), que és l'àrea d'espiritualitat del centre d'estudis Cristianisme i Justícia. És coautor del Paper CJ "Refugiats. Víctimes del desgovern i la indiferència" i va impartir a Cristianisme i Justícia el seminari "Quina espiritualitat per a una acció social?".
Article anteriorClérigos
Article següentLa revolución de la Iglesia en Alemania

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here