El cristianisme convida a una espiritualitat encarnada. Déu irromp en la història a través de Jesús, un cos, per restaurar el projecte de fraternitat universal truncat des d’un bon inici. Jesús pateix en carn pròpia les conseqüències d’una vida entregada a la lluita contra l’opressió al costat dels desposseïts i sobrants de la història. Des del moment que “el Verb es va fer carn” (Jn 1:14) el cristianisme esdevé una religió històrica, concreta, amb unes conseqüències ètiques i polítiques basades en el model de donació absoluta que es desprèn de Jesús, recollit en el manament de l’amor: “Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres” (Jn 13:34).
Quan parlem de viure una espiritualitat encarnada de seguida em venen al cap imatges semblants a la descrita. M’imagino que té alguna cosa a veure amb el fet de viure una espiritualitat que toqui de peus a terra, que no s’assenti en una posició còmodament abstracte, especulativa i aïllada. M’imagino que es relaciona amb l’anticapitalisme, amb la impotència de viure en una societat partida entre rics cada cop més rics i pobres cada cop més pobres. M’imagino, en definitiva, en una espiritualitat que es faci càrrec de la realitat i se’n responsabilitzi.
Però no només. Viure una espiritualitat encarnada imagino que també vol dir això, senzillament: que tota forma d’espiritualitat la vivim des del cos, amb els seus límits, cicatrius, impulsos i desitjos inesgotables. Des del cos ens relacionem amb nosaltres mateixos i amb l’altre, el desconegut, l’amic, l’amant, la mare, Déu. Per això, l’oblit i el menyspreu del cos per part del cristianisme més conservador generen incomprensió i rebuig.
M’agrada pensar en la meravella de trobar-se de sobte en un cos. Una amiga ho explicava molt millor en un fil de Twitter:
“Por favor: amad al cuerpo, pero no solo en plan autoestima, sino amadlo porque es carne que puede agarrarse y tocarse, que reacciona a lo de fuera, que se contrae, que se revuelve cuando te habla quien te gusta, que se lo goza cuando comes con hambre, que se moja, que se empalma, que tiene cosquillas. El cuerpo es una pasada, lo físico, lo que ves y tocas, ¡los ojos!, o sea, lo que puedes sentir mirando a los ojos de alguien. El cuerpo tiene escalofríos, tiene vértigo, siente la adrenalina, el placer, se puede acariciar y se le pone la piel de gallina. No sé, amad la carne. Percibe y deja que te perciban, respira, saborea, bebe agua helada cuando tengas sed, muérdete la boca con alguien, ve una peli de miedo y deja que te salte el corazón. Gózate las reacciones físicas, por Dios”.
Rosalía acaba de publicar Motomami. En una de les cançons més explícitament sexuals de la seva discografia, Hentai, s’hi troba una frase que d’entrada t’agafa a contrapeu: “Segundo es chingarte. Lo primero es Dios”. M’agrada per la naturalitat en com ho expressa i perquè en el fons Rosalía sap que no hi ha contradicció entre una cosa i l’altra i dona per descomptat que hi ha diferents formes d’amor, totes elles igualment valuoses: eros, philia i àgape. Per Xavier Melloni, aquests tres termes “descriuen una progressió en graus de descentrament entre el jo desitjós i el tu desitjat” (El desig essencial, 2009). L’amor eròtic, d’ascendència platònica, té a veure amb aquesta pulsió sexual que ens constitueix. La philia es relaciona amb la reciprocitat, amb el donar i rebre, amb la capacitat de sentir-nos germans els uns amb els altres. La tercera forma d’amor la devem al cristianisme: és l’amor d’un Déu que s’empetiteix i es dona absolutament, i que coneixem històricament en la figura de Jesús. Podríem afegir “els altres” a la cançó de Rosalía i aleshores tindríem l’esquema complert: “Tercero es chingarte. Segundo son los otros. Lo primero es Dios”.
En una entrevista Rosalía diu —sobre Hentai— que a ella li venia de gust senzillament parlar del sexe com qui parla de qualsevol altre tema, i afegeix: “quan hi ha una connexió real amb algú sempre hi ha una part de tu que la perds”. Això s’assembla molt al que diuen els místics sobre l’experiència d’unió amb Déu. El progressiu “descentrament del jo desitjós” que apunta Melloni es pot dibuixar verticalment: de l’eros a l’àgape el jo se situa gradualment menys jo, més entregat, cada cop més donat a l’altre, fins l’extrem de la donació absoluta, on el jo és entregat sense condicionants. És clar que els humans som criatures que mai ens desprenem del tot d’aquest jo, que sempre estimem condicionalment; la donació absoluta és quelcom que escapa de la nostra condició humana, però no és menys cert que inclús en l’amor eròtic —no diguem en la philia— podem arribar a experimentar alguna cosa que s’hi assembla. Quan ens acariciem, ens mirem i ens despullem ens perdem en l’altre amb els cinc sentits del nostre cos, ens obrim i ens desprenem una mica del nostre jo per estar atent a la persona estimada.
El cos és el vehicle que permet donar-nos a l’altre, sigui en el pla sexual o fora d’ell. En aquest article he volgut posar l’accent en la sexualitat perquè sorprenentment en segons quins cercles encara avui se’n parla poc i tímidament. A més, intueixo que si no prenem consciència del fet que habitem en un cos marcat per la pulsió sexual i el desig difícilment podrem accedir als altres estadis d’amor i donació.
[Fotografia de Rosalía de Roger Kisby per a Rolling Stone]