Només podem copsar la nota musical gràcies al silenci.

Només hi ha possibilitat de paraula entenedora gràcies al silenci.

Només hi ha repòs i memòria agraïda des del silenci.

Però les nostres converses son prenyades de xerrameca o, pitjor encara, de murmuració. Omplim el nostre buit de sentit amb xerrameca i xafardeig. El devessall incessant i incontinent d’imatges, fotos, vídeos, anuncis, balls de TikTok… no son més que xerrameca que ens distreu, ens anestesia i ens va matant per dins.

Massa sovint en el nostre activisme social hi ha una inflació de paraula i una manca de reverència pel dolor d’aquelles persones vulnerabilitzades que mirem d’acompanyar. Som ràpids a oferir receptes i respostes sense potser haver-nos permès el temps i l’espai per callar i escoltar. Per estar i  fer companyia.

També en el cristianisme, sobretot de tradició occidental llatina, les propostes d’introducció al misteri, d’espiritualitat, de vida de pregària i de celebració litúrgica, tan sovint – en comptes de cercar un sa equilibri entre silenci i paraula – es decanten per un devessall de paraules eixordador que estaborneix.

Volem intentar explicar-ho tot, posar etiquetes, classificar, fixar i delimitar la realitat. A l’intentar mostrar-ho tot no deixem espai pel dubte, la perplexitat i la recerca a les palpentes. Ens costa dir: “No ho sé, potser  millor callar i contemplar”.

Sense cap mena de dubte, la tradició cristiana, hereva de la història de salvació del poble d’Israel, ressalta la força i el valor de la paraula. Déu es va fer Paraula (cf. Jn 1). Jesús proclama la Bona Nova amb autoritat (cf. Mt 7, 29), desemmascara la mentida i la hipocresia dels líders religiosos amb paraules contundents (cf. Mt 23,27), expulsa dimonis i xacres de tota mena pel poder de la paraula (cf. Mt 17,18) i fins i tot fa que els muts parlin (cf. Mt 9,33).

Ara bé, Jesús de Natzaret també es retira llargues hores, sovint al capvespre o de bon matí, en soledat (cf. Mc 1, 35). No només fa silenci, sinó que deixa que el silenci l’habiti. A voltes es queda sense paraules davant les injustícies que pateix el seu poble (cf. Jn 8, 6) i queda esmaperdut davant de la brutalitat del mal que intueix que li caurà a sobre (cf. Mt 26, 36ss). Podríem dir, sense trair massa el teòleg K. Rahner, que el mateix Jesús es fa oient de la paraula de Déu Pare des del silenci i esdevé així receptivitat pura.

Silenci i paraula es necessiten mútuament i per tant ens cal cercar aquesta fructífera interrelació, aquest sa equilibri. A l’occident accelerat, atabalat, compulsivament atrapat en mil i una paraula i bombardejats per imatges ens convé trobar maneres de cultivar el silenci.

Franz Jalics, Jesuïta austríac que ens va deixar ara fa una mica més d’un any, va introduir a moltes persones en l’art del silenci. Els seus Exercicis de Contemplació ofereixen una cuidada proposta amb quatre suports: la posició corporal, la respiració, les mans com a receptacle i la invocació del Nom. Un camí de silenci i de pregària que reconeix la força de contemplar plegades, de fer-ho en comunitat. Avui aquest itinerari, que Jalics va descobrir en la foscor dels mesos de segrest durant la dictadura argentina, segueix inspirant un estol de persones. Aquesta és una via que entronca plenament amb una antiga tradició del s. IV, quan Joan Cassià proposà als seus deixebles una manera de silenciar el jo i poder així reconèixer la Presència. El conegut llibre Relats d’un pelegrí rus també recull aquell anhel d’invocació incessant del nom de Jesús, tan present en tradició cristiana ortodoxa, i poder així anar silenciant l’ànima.

Avui davant tanta pressa i soroll… Qui no para atenció ni fa silenci és incapaç d’escoltar ni de rebre. Aquesta persona només repeteix esquemes vells i viu autocentrat. Qui silencia el jo es permet obrir-se a rebre l’inesperat. Aquesta persona crea quelcom nou, viu desposseïdament i genera vida al seu voltant.

[Una primera versió més breu d’aquest text este va ser publicada a Pregaria.cat/Imatge de Engin AkyurtPixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Jesuïta, arquitecte i teòleg. En Berkeley, als Estats Units, va ampliar els seus estudis en l'àrea de la teologia de les migracions. Ha treballat amb el Servei Jesuïta a Refugiats (JRS) a Libèria, Nogueres (frontera EUA-Mèxic), Kakuma (Kenya) i Sudan del Sud. Actualment treballa a Barcelona a la Fundació Migra Studium, en el projecte d'acollida de refugiats i migrants (hospitalaris.org). És el coordinador de l'Escola Ignasiana d'Espiritualitat (EIDES), que és l'àrea d'espiritualitat del centre d'estudis Cristianisme i Justícia. És coautor del Paper CJ "Refugiats. Víctimes del desgovern i la indiferència" i va impartir a Cristianisme i Justícia el seminari "Quina espiritualitat per a una acció social?".
Article anteriorLa veu d’un silenci subtil: joia del matí de Pasqua
Article següent23 recomanacions literàries de l’equip de CJ per la Diada Sant Jordi

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here